La primavera passada, quan patíem per primera vegada el confinament, la por, les incerteses d’aquesta malaltia estranya i de la seva gestió, vam ser molt conscients de la nostra vulnerabilitat, la que ens habita sempre malgrat que de vegades resti en silenci. La primavera passada La pesta d’Albert Camus es feu viral. El llibre, publicat per primera vegada l’any 47, fou un èxit de vendes tot just començar el 2020. La filosofia i la literatura d’alta volada són intempestives, tenen la capacitat d’interpel·lar-nos a través dels segles, són fletxes llançades al cor del present.
La història que ens conta Camus a les pàgines de La pesta té lloc just després de la II Guerra Mundial, a la ciutat d’Orà, governada aleshores pels francesos. “La ciutat en si és lletja” i “el bon temps solament hi arriba a l’hivern”. Tota l’acció del llibre es desferma a la primavera, quan apareixen rates mortes per tots els racons. I a poc a poc comencen a escampar-se entre els habitants de la ciutat els símptomes de la pesta. Un anacronisme difícil d’acceptar, que obliga els dirigents a prendre mesures fermes. La ciutat queda tancada a l’exterior i en poc temps s’omplen pavellons, hotels i escoles de malalts i de precarietat.
Es prohibeix enviar cartes, perquè no propaguin la infecció. La majoria de comerços han de tancar i el turisme es desploma sense remei. La ciutat, en estat de setge, esdevé un recinte policial, recorreguda per les patrulles i per les mirades implacables dels ciutadans, que desconfien els uns dels altres. S’escampa el dolor i la mort, l’ombra allargada de la pesta. Les primeres reaccions són esclats de ràbia contra els governants i les seves decisions. Els pobres van patir, també aquesta vegada, la pitjor part.
Potser ens és fàcil emmirallar-nos en els paràgrafs anteriors, ara que vivim una pandèmia estranya, molt semblant en atmosfera i en perversitat a la descrita per Camus. No està de més saber que els cinemes d’Orà no van tancar i que el teatre municipal va seguir representant l’òpera de la setmana. Potser també val la pena treure a la llum el fil vermell de l’obra de Camus, un pensament benèvol i necessari: el convenciment que la tragèdia fa sortir a la llum la part més admirable de l’ésser humà.
Ara que estam a punt de rebre l’hivern, amb la mateixa por de fa uns mesos, potser més abatuts i més incrèduls, voldria que es fes viral un altre escrit d’Albert Camus. Un escrit de tres pàgines, dolces i encoratjadores a parts iguals. Són un crit d’esperança, però un crit rebel: “El primer que cal és no desesperar”, “no fer gaire cas dels que prediquen la fi del món. Les civilitzacions no moren tan fàcilment”. És cert que vivim un moment tràgic, però tragèdia no és sinònim de desesperança. Potser ens és més necessari que mai estimar la vida, però a la manera de Camus, que és també la manera de Nietzsche.
I què vol dir estimar la vida d’aquesta manera? Camus ens conta que quan vivia a Alger esperava pacient durant tot l’hivern, perquè sabia que en una sola nit freda de febrer, es cobririen tots els ametlers de flors blanques. “I em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents de la mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit”.
De vegades quan el vent de la vida bufa feixuc, quan el món es vincla sota el pes de les desgràcies, hem de desistir dels gemecs i exaltar el coratge. Hem de vèncer la desesperança, malgrat que la tragèdia sigui inevitable. Hem de cultivar la força de caràcter, una “força” fràgil però persistent. La força que prové de la vulnerabilitat i que aguanta suau tots els embats, “la que dins l’hivern del món va germinant el fruit”.
El text es titula Els ametlers. Que les seves flors dolces ens ajudin a sobreposar-nos d’aquest hivern.
