Hiperparentalitat. Els pares helicòpter

Veim pares preocupats, pares estressats i pares que passen per alt l’educació dels seus fills i deleguen aquesta tasca als mitjans de comunicació, internet, l’escola o, si és possible, la mainadera de torn. El fet que les pautes s’hagin utilitzat en aquesta àrea de l’educació ha donat lloc a un gran nombre de problemes, que en molts casos han donat lloc a grans problemes. Entre les conseqüències d’aquesta confusió trobam la hiperparentalitat o paternitat exagerada.

La hiperparentalitat es va originar com una perversió d’un model educatiu que ha augmentat la cura i l’atenció dels nins. Aquests pares els cobreixen amb la seva atenció exageradament i elogis per sobre del necessari, sense adonar-se que amb això afecten la independència, la llibertat i el desenvolupament de l’autonomia dels seus fills.

Els pares hiperpares intenten assegurar l’èxit dels seus fills i exageren l’efecte de cada cosa petita que els pugui passar. De manera que, lluny de fer-los un bé, tenen fills que estan massa estimulats i massa protegits i que són insegurs.

COM UN NOU MODEL EDUCATIU

Hem anat de tenir nins que havien de ser vistos però no escoltats i als quals es prestava poca atenció a tenir nins damunt altars adorats com a ídols.

La criança hiperactiva és el resultat d’un model educatiu que es veu principalment en les societats riques. Va sorgir als Estats Units, on preval i es transfereix a l’àrea de la criança. Els pares dels països rics es troben immersos en una carrera amb l’objectiu d’assegurar-se que els seus fills tinguin èxit. La millor universitat, els millors col·legis, els millors en els esports.

Això inclou el desenvolupament de la primera infància amb una quantitat addicional d’activitats extracurriculars i un horari sense temps lliure. No es tolera als mestres -i de vegades tampoc als pediatres- que s’’atreveixin’ a qüestionar com de meravellós és el nin o a destacar la manca de límits. També és normal carregar amb llibres, dispositius electrònics i juguetes.

Aquest model es basa en l’atenció constant, unes expectatives exagerades sobre els nins, de vegades irracionals, del que han d’aconseguir o on han d’arribar. Definitivament no és el millor per al desenvolupament psicoemocional dels nins.

ELS HIPERPARES

En la hiperparentalitat, podem identificar diferents trets que mostren els pares:

Alguns pares vigilen i supervisen la vida dels seus fills constantment. Són els ‘pares helicòpter’.

Altres pares aplanen el camí per als seus fills i n’eliminen els obstacles perquè no ensopeguin. Aquests són els ‘pares topadora’.

Hi ha pares que passen la vida portant els seus fills d’una activitat extracurricular a una altra, preocupats perquè no els quedi temps lliure sense ocupar amb alguna altra activitat. Aquests són ‘pares xofer’.

Alguns pares no permeten que els seus fills s’avorreixin o juguin.

Altres pares preparin el camí perfecte per als seus fills perquè mai cometin un error. Aquests són ‘pares llevaneu’.

Hi ha pares que persegueixen els seus fills a través del parc amb un entrepà fins que se l’acaben. Aquests són els ‘pares berenar’.

Aquells que s’esforcen a assegurar-se que els seus fills no es facin ni la menor esgarrinxada, s’embrutin o es refredin són ‘pares hiperprotectors’.

ESGOTADOMENT

Per als nins, perquè van d’una activitat a l’altra; per als pares, perquè parlen amb els mestres, supervisen les seves tasques i fins i tot planifiquen els seus horaris i els seus amics. Estam parlant de pares amb un alt nivell d’estrès.

Els nins desenvolupen una personalitat exigent i una baixa tolerància a la frustració. No se’ls permet fallar i exigeixen la necessitat d’excel·lir constantment.

D’altra banda, alguns pares demostren la seva inseguretat. Hi ha massa abundància d’experiències i necessitats. Els pares dubten què és el millor per als seus fills, de manera que passen la vida oferint-los experiències, oportunitats i metodologies diferents, així com coses materials i noves tecnologies.

ALTERNATIVES

El primer que convé fer és sortir de l’espiral ascendent. Com a pares, podem respirar i relaxar-nos. Els nins no necessiten pares perfectes, necessiten pares tranquils i feliços. Buidar el seu horari significa buidar el nostre.

Els pares han de donar als seus fills temps de joc, perquè puguin entrenar-se i aprendre com administrar el seu temps. El joc és vital per al seu desenvolupament, però amb tantes activitats i estrès no tenen temps per jugar, avorrir-se i aprendre.

Els pares han d’aprendre a confiar en si mateixos i en els seus fills, deixar-los passar, seguir la intuïció i unir-se a ells a mesura que es desenvolupen. Reforçar-los, felicitar-los i entusiasmar-nos perquè puguin ser apassionats per la vida i aprenguin a viure el dia, interactuar i controlar les seves emocions.