L’herència franquista de les festes de Sant Joan

Després de la Guerra Civil, els nobles convertiren les celebracions eqüestres de Ciutadella en una exhibició del seu nou poder com a vencedors

Festes de Sant Joan a Ciutadella / Enrique Calvo

Fa nou anys, enmig de la multitud, entre jaleo i jaleo i amb un ginet a la mà, el musicòleg de Bunyola Amadeu Corbera no deixava de fer-se una pregunta: d’on naixia la forta jerarquia que presidia aquelles catàrtiques colcades? Empès per a curiositat, es posà a consultar diferents arxius i descobrí la història oculta d’una de les celebracions més emblemàtiques de les terres de parla catalana. El resultat fou Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder (Lleonard Muntaner, 2013). “Després de la Guerra Civil –assegura l’estudiós–, els nobles monopolitzaren la festa i la convertiren en una desfilada de la seva victòria”.

El 17 de gener de 1287, amb l’ocupació de les tropes del rei Alfons III d’Aragó, Menorca entrà dins l’òrbita del cristianisme, per a qui Joan Baptista era un sant molt venerat. No debades, fou l’encarregat de batiar Jesucrist al riu Jordà. La commemoració del seu naixement (24 de juny) coincidia amb altres festes d’origen pagà consagrades al solstici d’estiu un dia abans, quan té lloc la nit més curta de l’any.

Protocol medieval

A principi del segle XIV Ciutadella ja tenia una obreria de sant Joan Baptista. En la vigília de la festa, els seus membres recorrien a cavall la ciutat per recaptar donatius. Aquells cavallers passarien a ser coneguts com a caixers perquè eren els responsables de la caixa. Avui precisament la Junta de Caixers és l’òrgan encarregat de les festes de Sant Joan. Són genets vestits de gala que, sota un estricte protocol, representen els estaments medievals: clergat, noblesa, artesans i pagesos.

La veu cantant dels caixers és el caixer senyor, escollit entre els membres de l’antiga noblesa ciutadellenca. Els assumptes religiosos estan en mans del caixer capellà. Després hi ha el caixer menestral o casat, els dos caixers pagesos i el caixer fadrí, portador de la bandera de la festa. Damunt d’una somereta, el flabioler obre camí a la comitiva, que és escortada pels cavallers, pagesos tots obligatòriament.

El tret de sortida de les festes ciutadellenques es dona el diumenge anterior a Sant Joan, conegut com el Dia del Be. El protagonista és un home, que, cobert amb una gran llana blanca i amb un be tot blanc carregat damunt les espatlles, simbolitza sant Joan Baptista. Amb la Junta de Caixers, l’home del be recorre els carrers del centre històric i visita diverses institucions. Així, totes queden convidades a les celebracions de dia 23 i 24, que, amb l’excusa d’una festivitat religiosa, donen la benvinguda a l’estiu més gojós amb cargols (voltes dels genets a cavall en un espai delimitat) i altres espectacles eqüestres, una herència de les justes tant de moda en l’edat mitjana.

Festa carnavalesca

Malgrat l’efervescència col·lectiva que s’hi viu, avui les festes de Sant Joan han perdut el punt de crítica social que tenien en un principi. Corbera remet al primer treball historiogràfic conegut sobre la tradicional celebració. És del farmacèutic i erudit local Rafael Oleo i Quadrado. L’opuscle va veure la llum el 1868 en ple Sexenni Revolucionari, que qüestionà els privilegis dels nobles. Aleshores Oleo veié propera l’extinció d’una festa tan singular, en què tenien un paper important el ball i les cançons irreverents.

El treball, però, més complet sobre les festes de Ciutadella data de 1908. El seu autor és Fernando Ortiz, el pare de l’antropologia moderna. Nascut el 1881 a l’Havana, Ortiz era de mare ciutadellenca. En tenir dos anys, es traslladà a Menorca, on va viure fins a la seva primera joventut. “Ortiz –apunta el musicòleg– descriu una nit de Sant Joan encara més animada que la que explica Oleo. Parla de revetles amb foguerons (festers), on es cremen bujots, homes de palla que representen una sàtira de qualcú o de qualque cosa. És un ambient com el de Carnestoltes”. 

Nou ‘statu quo’

L’esperit carnavelesc de les festes de Sant Joan s’acabà amb el franquisme. Menorca fou la darrera de les Balears que es mantingué fidel a la República. El 20 de juliol de 1936 el brigada Pere Marquès, havent aconseguit sufocar els militars insurrectes, s’autoproclamà comandant militar de l’illa. Aleshores s’inicià un període de repressió contra els sectors conservadors i l’estament eclesiàstic. El desembre de 1936 Marquès fou rellevat pel coronel cartaginès José Brandaris, que restablí l’ordre i posà fi a la violència descontrolada.

Finalment, el febrer de 1939 arribà la rendició de Menorca i les festes de Sant Joan adquiririen un nou matís. “Tenint en compte –assegura Corbera– la repressió inicial que patiren els partidaris de l’aixecament, la presència dels caixers noble i capellà era la demostració física i evident dels vencedors de la guerra”. El 1946 un grup de membres de les famílies nobles ja s’autoerigí en Junta de Caixers. Es prescindia així de l’autoritat de l’Ajuntament, que era qui abans s’ocupava d’assignar els càrrecs. “Llavors –emfatitza l’investigador bunyolí– també s’enterrà l’esperit carnavalesc de la revetla de Sant Joan, de foc i fum, de balls d’aferrat i de cançons transgressores. A més, s’imposà la idea que els nobles havien salvat Menorca per partida doble: primer dels turcs (el 9 juliol de 1558), cosa que era falsa, i després dels rojos”.

Als anys cinquanta, el principal encarregat d’exaltar el nou caràcter catòlic espanyol de les festes de Sant Joan va ser l’erudit i farmacèutic ciutadellenc Josep Cavaller Piris. Ho feu des de les pàgines de l’influent setmanari El Iris que dirigia. Després, el 1977, el també ciutadellenc Josep Pons Lluch va escriure Els protocols. “Aquest llibre –ressalta Corbera– encara és un referent. Ritualitza la festa sorgida amb l’statu quo franquista. Explica totes les pautes que s’han de seguir i associa, de manera perversa, un model de festa amb el fet de ser un bon ciutadellenc”.

Noblesa inamovible

Qui coneix molt bé el poder que encara avui, en plena democràcia, tenen els nobles en les festes de Sant Joan és l’historiador menorquí Miquel Àngel Limón. Des de fa vint anys és el cap de protocol de l’Ajuntament de Ciutadella. “La cosa –reconeix– ha empitjorat. Fins fa deu anys la Junta de Caixers encara es prenia l’amabilitat de complir amb els formalismes. Dies abans del 9 de juliol, que és quan cada dos anys es renoven els càrrecs, feia registre d’entrada de la seva llista de la junta. A continuació l’Ajuntament, a través d’una comissió d’experts, la revisava per constatar que tots els candidats complien els requisits que marca la tradició. Ara, però, ja no es fa ni això. No hi ha cap filtre administratiu. La llista s’entrega una hora abans del ple dins un sobre tancat amb l’agreujant que els noms dels caixers ja s’han filtrat als mitjans de comunicació. Arribat el moment, es llegeix la llista i tothom la dona per bona. Això és una falta de cortesia cap a l’Ajuntament”.  

Limón recorda que només hi va haver una vegada que s’intentà revertir, sense èxit, el poder dels nobles: “En temps del batle socialista Antoni Salvador (1987-1991) es va constituir una comissió d’experts encarregada d’estudiar les funcions històriques de l’Ajuntament al voltant de les festes de Sant Joan. Entre altres qüestions, l’informe resultant suggeria recuperar la designació de la Junta de Caixers que els nobles, de manera unilateral, s’havien atribuït el 1946. Això va provocar una ferotge oposició al carrer. S’insultà el batle i es menystingué tota la feina dels experts. L’única funció que l’Ajuntament aconseguí recuperar era la relacionada amb la figura del flabioler, que segles enrere havia recaigut en l’algutzir municipal, que avui és el notificador”.

És un mite que Menorca fos més republicana?

A Ciutadella, la noblesa també ha impedit que la festa s’obri al moviment feminista. “Això –lamenta Limón– és una excepció a Menorca, on tots els municipis ja tenen acceptada la participació de la dona en les colcades en contra del que marca la tradició”. Allà on els nobles sí que han perdut protagonisme és a la capital. “A Maó –apunta l’historiador– fins al segle XIX també es varen celebrar les festes de Sant Joan. Varen decaure arran de l’actitud revisionista de determinats líders polítics del Sexenni Revolucionari, que les rebutjaren per partida doble: primer perquè perpetuaven els privilegis dels estaments antics i segon perquè, havent-hi animals pel mig, eren vistes com a formes de comportament impròpies d’un segle de llibertat”.

A Maó, en substitució de les festes de Sant Joan, agafaren força les de Gràcia, que se celebren el 6 i 9 de setembre. A Ciutadella, en canvi, l’antiga capital, els nobles encara fan servir les emblemàtiques festes d’inici d’estiu per exhibir múscul. “Tanmateix –conclou Limón–, és l’únic moment de glòria que tenen, atès que la seva presència quotidiana dins la vida social de Menorca ja és ben minsa”.

Connexions amb Malta?

A ls anys cinquanta l’erudit ciutadellenc Josep Cavaller Piris ja va defensar públicament que les festes de Sant Joan tenien el seu origen en les justes de l’orde dels cavallers de Sant Joan de Malta. Coneguda inicialment com l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, va ser una les principals organitzacions militars cristianes que lluitaren contra l’Imperi Otomà durant el segle XVI –en ser obligats a abandonar la Terra Santa, els seus representants s’instal·laren finalment a Malta.

Avui, però, hi ha molts historiadors, entre ells Miquel Àngel Limón, que qüestionen aquest origen maltès. “No tenim constància –assegura– que hi hagués nobles de Ciutadella que formassin part de l’orde dels cavallers de Malta. Només sabem que el 1601 és la primera vegada que a la colcada apareix un caixer amb la bandera de Sant Joan, amb una creu blanca sobre fons vermell. S’assembla a la bandera de Sant Joan de Malta, però amb diferències importants, ja que aquesta consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços”.

Al segle XIX l’historiador ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado explicà que l’adopció de la bandera dels cavallers de Malta responia a la fama que durant l’edat mitjana havia tingut aquest orde dins els territoris catòlics. Tanmateix, Mallorca és l’única de les Balears que ha mantingut vincles documentats amb l’illa dels sud de Sicília, que està a uns mil quilòmetres de distància de casa nostra i és deu vegades més petita –és la major d’un minúscul arxipèlag. Aquests vincles porten els noms de dues figures importants del segle XVII, els germans Rafel i Nicolau Cotoner, naturals de Palma. De molt joves serviren com a cavallers de l’orde maltès.

El 1660 Rafel es convertí en gran mestre de l’orde i feu restaurar bona part de les pintures que decoren la imponent volta de la cocatedral de Sant Joan de Malta. En morir al cap de tres anys, li fou erigit un mausoleu. El succeí en el càrrec el seu germà petit Nicolau, que, davant una possible invasió turca, feu fortificar la zona sud-est de La Valetta –la capital–, avui coneguda popularment com la Cotonera en honor seu. El 1674 Nicolau fundà a l’illa una escola d’anatomia i medicina. Morí el 1680 i també seria enterrat a la cocatedral. Els cors dels dos germans, en canvi, descansen a l’església de Sant Jaume de Palma.

El 1798 Napoleó expulsà els cavallers de Malta de l’arxipèlag. A continuació, els britànics n’obtingueren el control fins al 1964, data en què s’instaurà l’actual república. Fins al 1934 l’idioma oficial d’aquest petit estat insular, de prop de 500.000 habitants, va ser l’italià. Avui, però, ho és el maltès, juntament amb l’anglès. Tot i ser d’arrel semítica, el 60% del seu vocabulari és italià. I el seu lèxic encara conserva algunes paraules catalanes residuals dels gairebé 250 anys de domini directe de la Corona d’Aragó.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF