HÀBITATS NATURALS

Clubs nàutics, els llocs per voler ser

Podem dir que els estius mallorquins dels Borbons han fet molt pel manteniment del negoci dels clubs nàutics

- ¿Hoy quién viene?

- Una infanta.

- Ya. ¿La normal o la otra?

Aquest diàleg constructiu es va produir no fa molt de temps a un club nàutic de l’illa de Mallorca, entre dos dels seus empleats. Podria ser un club qualsevol dels molts que esquitxen les nostres costes, potser preferentment un que estigués dins o a prop de la Badia de Palma, però no tenia per què ser així necessàriament. Sovint s’ha insistit (fins i tot encara avui, o potser especialment avui, quan el rei Joan Carles continua fugat a Abu Dhabi i gaudint dels doblers que ha robat -presumptament, presumptament- als seus súbdits) en la idea que l’estiueig de la família reial a Mallorca suposava un gran benefici per a la indústria turística nostrada. Això és fals, o com a mínim és completament indemostrable, perquè no es coneixen dades de turistes que triïn la destinació on aniran a fer vacances en funció de la presència de la reialesa en el lloc en qüestió. Ni tan sols les estrelles del futbol ni les de Hollywood tenen aquest efecte, de manera que costa d’imaginar quin motiu hauria de convèncer els ciutadans britànics -que ja tenen la seva pròpia monarquia- ni els alemanys de venir fins aquí només per respirar el mateix aire que el susdit Joan Carles, la reina Sofia, les dues infantes que eren objecte dels desvetllaments dels nostres vigilants de club nàutic, o -en els temps gloriosos- fitxatges de la família Borbó tan celebrats com Jaime de Marichalar, Iñaki Urdangarin, Diego Torres -en el paper del soci dolent- o Javier López Madrid -interpretant el compi iogui literalment disposat a qualsevol cosa.

Sí que podem dir que els estius mallorquins dels Borbons han fet molt pel manteniment del negoci dels clubs nàutics, llocs consagrats a la vanitat dels nous rics locals, a l’estufera de províncies, a allò que en castellà (un idioma que aquesta gent sol considerar superior i que potser per això no aconsegueixen mai xerrar-lo bé) resumeixen com un quiero y no puedo. Tenen els doblers, tenen les embarcacions, tenen els polos i les bermudes Paul Smith, tenen les avarques amb la bandera espanyola cosida, però ai las, falta qualque cosa: sempre falta un bull perquè un mallorquí que s’empagueeix de ser-ho pugui fer-se amb els de la capital (d’Espanya) sense quedar en evidència, sense fer allò tan terrible que es coneix com la mallorquinada (mentre els de fora fan l’espanyolada, que també és un gènere en ella mateixa). Com ja ho adverteixen els Evangelis, abans un camell passarà pel cós d’una agulla que no un nou ric mallorquinarro aconseguirà relacionar-se amb un pijo madrileny en igualtat de condicions.

Tot això que diem és fàcilment perceptible a clubs nàutics com el de Portals Nous -degà en el desembarcament de xeics àrabs i celebritats del narcotràfic internacional-, aquesta horterada a Calvià que han anomenat Port Adriano (el venen com a dissenyat per Philippe Starck, un extrem tan discutible com el dissenys “originals” de Santiago Calatrava, però ni això ni les inversions del senyor Escarrer aconsegueixen dissimular el veïnatge amb una zona corrompuda per les drogues i la prostitució com Magaluf, aquest estiu amb Punta Balena tancada) o, per descomptat, el Real Club Náutico de Palma, que, com indica ja des del nom, és el de referència de la borbonada. Allà és on Joan Carles va tenir amarrats durant molts d’anys els iots Bribón i Fortuna (com ja ha dit algú: amb aquests noms, de debò que ningú sospitava res?), i aquí, entorn del Club de Mar, han gravitat i orbitat tots els espavilats, arribistes i pocavergonyes que han aconseguit beneficiar-se de la benigna cobertura estiuenca de la casa reial espanyola, sota la qual els negocis anaven vent en popa, i mai més ben dit: des dels temps de l’anomenat Clan de Mallorca (un grupet també conegut com “les amistats perilloses” de Joan Carles, amb el fascinant Zourab Tchokotua al capdavant, i amb negocis tan exemplars com el de l’estafa de la urbanització Los Almendros), fins als dies més recents de l’Institut Nóos, un saqueig de les arques públiques de les Balears promogut pels esmentats Iñaki Urdangarin i Diego Torres, emparats per la signatura de Cristina de Borbó i amb el -presumpte- vistiplau dels actuals dos reis d’Espanya, l’emèrit i el que no és emèrit, que s’haurien limitat a aconsellar al seu gendre i cunyat que “fos discret” amb els seus negociets amb Jaume Matas. Fa poc hem tingut la notícia que a Urdangarin se li ha concedit el tercer grau penitenciari.

Un model a imitar

Aquest és el model que es persegueix imitar a molts clubs nàutics mallorquins (no a tots, també és cert). Menció destacada mereix Alcudiamar, digne d’admiració ja des del nom, i punter en la filosofia de tirar-ho tot per la borda (les frases fetes marineres sempre són una temptació) en la disputa pel títol del club nàutic més estantís i més carregat d’estufera provinciana de tot l’arxipèlag. Títol que, tanmateix, des d’aquest estiu, pot aixecar amb orgull el club de Portocristo, que tradicionalment era bastant més humil però que ara compta amb la joia de la corona de l’ostentació de potada: el catamarà del tenista Rafa Nadal, un embalum tan aparatós que per encabir-lo va ser necessari botar-se la normativa del moll i agrupar per la cara uns quants dels amarraments tan cobdiciats i difícils d’obtenir, amb el silenci resignat de les autoritats i dels socis perjudicats per la maniobra: no ens hi podem negar, amb tot el que ha fet en Rafel per nosaltres, i que no és ver? El catamarà s’assembla al barco d’algun dolent de les pel·lícules de James Bond, ara que se n’estrena una de nova. Però l’agent 007 probablement mai s’abandonaria a la vulgaritat de prendre un martini a la terrassa de cap de segons quins clubs, envoltat de polls entrats en pastura.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF