PalmaEls lectors amables podran imaginar-se sense gaire esforç la següent imatge: un camí de foravila com els que hi ha al voltant de quasi totes les poblacions mallorquines, aquest encara no del tot asfaltat, però sí –naturalment– minat a banda i banda per allò que el poeta Miquel Cardell anomena encertadament com a xaleterisme. Les casetes d’eines varen anar evolucionant misteriosament cap a habitatges amb garatge, bugaderia (això que als anuncis sempre posen com a “coladuría”), espai per a ponis (també per a xots d’aquests llanuts, o porcs senglars, o paons reials, o altres espècies exòtiques) i el més important de tot, piscina, que ara s’ha d’anomenar. L’asfalt va per trams, segons el bo que tinguin els propietaris de cada xalet devers les dependències administratives corresponents.
En un revolt del camí s’hi troben unes cases de possessió: la possessió és tan antiga que surt mencionada al Llibre del Repartiment de Jaume I, i les cases deuen tenir, tranquil·lament, els seus quatre o cinc segles d’antiguitat. S’hi poden veure encara les cases pròpiament dites, els sestadors, els estables, les solls, l’aljub, l’era, tot abandonat però no encara arruïnat, aguantant el pas del temps amb solemnitat i solidesa. El conjunt aguantarà el que aguanti, això sí, perquè l’erosió és pacient, però al final aconsegueix sempre allò que es proposa: abolir les construccions humanes, fer-les anar per terra.
Aquestes, però, de moment aguanten, amb una dignitat difícil i bella. Al davant del portal de la casa principal (que està condemnat) hi ha les restes del que devia ser la carrera, travessades per un tram de camí (sense asfaltar, perquè aquí no hi viu ningú que hagi pressionat per tenir el camí “arreglat” fins davant del lloc on aparca el cotxe). I damunt d’aquest bocí de carrera, fa uns dies hi havia encara unes altres restes: les d’un castell de jugueta de mida considerable, d’un material plastificat, que en el seu moment degué servir perquè hi jugassin els infants. Ara, però, a qualcú li devia fer nosa a casa seva i, sense ni un moment de vacil·lació, va decidir ficar-lo dins el cotxe o la furgoneta, convenientment desmuntat, i dur-lo a tirar precisament allà.
No és la primera vegada ni serà la darrera. Just davant d’aquestes cases, els qui hi passen habitualment hi han vist des de sacs de runa fins a matalassos, des de vidres trencats fins a bastidors de porta, des de rajoles fins a mobles vells, des d’electrodomèstics fins a bosses plenes de roba esquinçada i tot el que us pugueu imaginar. Aquest punt del davant de la casa, per altra banda, no és l’únic abocador que s’ha improvisat a la zona. Tot al llarg del camí hi ha racons que, pel que es veu, certa gent troba idonis per deixar-hi la seva porqueria, que traslladen laboriosament des dels seus domicilis, siguin on siguin, fins a aquest indret en particular. Per haver-hi, hi ha fins i tot un sementer que té el portal obert, sense barreres, i dins el qual algú va deixar ja fa uns quants anys, aferrat a la paret seca, un bon caramull d’uralita feta malbé, material especialment tòxisc com més o menys ara ja sap tothom. A prop, en un punt en què el camí fa una mica de desnivell, uns sacs de runa dormen el somni dels justos des de fa mesos.
Abocadors incontrolats
I és que la porqueria tirada en aquest camí pels incívics de torn té diferent fortuna segons el punt exacte on hagi anat a caure. Si és davant de la casa o just enmig del camí, és a dir, en un lloc ben visible, les autoritats del municipi solen proveir una brigada que passa a retirar el material. Si cauen a una vorera, que no es vegin a simple vista, el criteri és que no hi ha cap necessitat de recollir-ho, i que els vidres (o els mobles, o els totxos, o el que sigui) quedin on són indefinidament, a veure si en fan de petits. Igualment, si les deixalles són al mig del camí, però no fan nosa perquè hi passin els cotxes, i es van esclafant a mesura que les trepitgen les rodes, també se les deixa allà mateix, fins que es converteixen en part del paviment. Tant és que qualcú es prengui la molèstia de telefonar a l’ajuntament en qüestió per fer-los saber que a tal banda ha aparegut un altre abocador incontrolat de deixalles: la resposta invariable serà prendre’n nota –fins i tot amablement, segons qui agafi el telèfon–, però després procedir de la manera descrita a les frases anteriors. I el millor de tot és la resposta en cas que el dipòsit de fems, com en el cas del caramull d’uralita, hagi estat tirat dins un tancat: “aquí no hi podem fer res, és propietat privada”, és la resposta administrativa. Val la pena aturar-s’hi, perquè la propietat pot ser tan privada com es vulgui, però el perjudici al medi ambient i a la salut de les persones, com en el cas de la uralita espenyada, és de domini absolutament públic, i és on l’administració hauria d’estar més decidida i preparada per intervenir i fer net l’abocador il·legal en qüestió.
No cal dir que el camí de què parlam existeix, però no l’esmentam pel nom per la senzilla raó que podria ser qualsevol dels milers de camins de Mallorca on cada dia es troben situacions com les descrites. I un país (una illa, unes illes, una comunitat, com vulgueu) en què gran part de la ciutadania està convençuda que foravila és un lloc per tirar-hi trastos i porqueria, és un país condemnat a fracassar. No és una exageració ni una imatge per tancar un article: és un fet cert i segur. Hi ha la possibilitat de posar-hi remei, i comença per la responsabilitat que hi adquirim cadascun de nosaltres mateixos.
