HÀBITATS NATURALS

Retorn al balneari 6: aquí va començar tot

La història de l'actual Beach Club Six, un local de l'Arenal amb pretensions chill out

Ara es diu Beach Club Six i és un local amb pretensions chill out, on la clientela es pot asseure a contemplar les sufocades aigües de la platja de l’Arenal mentre es pren un combinat (un còctel, que queda més fi) amb música electrònica tranquil·la de fons. Però no fa tant de temps, i durant dècades, va ser el baluard i l’emblema del que amb el temps hem acabat anomenant turisme de gatera. Se’l coneixia com el balneari 6, perquè els xiringuitos escampats al llarg de la costa arenalera van ser batejats amb la pretensiosa denominació de ‘balnearis’, com si fossin a la Selva Negra i s’hi oferissin les elitistes aigües termals de Baden-Baden.

Però d’aigua en corria més aviat poca. D’entre els balnearis de l’Arenal, el 6 es va fer famós per les seves aglomeracions de turistes que es reunien entorn de poals plens de sangria dolenta i se’ls bevien amb canyetes molt llargues, a ple dia i sota un sol d’injustícia. Pel que fa a l’aigua, davant seu tenien tota la de la mar mediterrània, però rarament hi entraven. El combinat format per les poalades de sangria i la inevitable insolació solia desembocar en comes etílics prou greus perquè més de dos se’n tornassin a casa sense ser mai més els mateixos. Alguns no arribaven a tornar perquè perdien la vida en l’heroica (in)gesta, i de fet ja en els anys noranta es van registrar els primers casos de balconing, que aleshores encara no tenien aquest nom i que eren, diguem-ne, improvisats i no conseqüència d’unes messions prèviament establertes. Tampoc s’havia encunyat encara l’expressió ‘tot inclòs’, però sí que existia el package holiday, o paquet vacacional, que un turoperador promocionava amb una imatge que en feia una interpretació literal i contundent: la d’un paquet genital masculí embotit dins un diminut banyador, acompanyat per la frase “Girl, are you interested on a package holiday?” (“Noia, estàs interessada en un paquet vacacional?”). Sexe, sol i platja era el que es venia, ja en els anys vuitanta i noranta, als potencials clients alemanys i britànics, mentre el discurs dels hotelers de Balears ja era -també- el mateix d’ara: la temporada no ha estat tan bona com havia de ser, us donam feina i menjar, som creadors de riquesa i excel·lència, cercam atreure un turisme de màxima qualitat, els polítics -i la justícia, i la policia, i la premsa- han de fer i dir exactament allò que a nosaltres ens convingui, perquè el que ens convé a nosaltres és el que us convé a vosaltres. Som a l’època del Picadilly, de discoteques com Zorba’s, Riu o Bacomo, de locals cervesers com el Hannen Alt o, ja, el Biergarten, i l’aleshores incipient carrer del Jamón. Anys entre els setanta i els esmentats noranta, en què els porters de discoteca animaven els adolescents a entrar-hi amb promeses irresistibles: “Entrá, shavale, que adentro están la Olivia Niuton Yon y la Farra Fassé”.

La pel·lícula

L’epicentre de tot aquest panorama ja prou decadent, però no de manera tan visible i extremada com ara, era el balneari 6. La seva fama va arribar a ser tanta, i la seva activitat etílica va marcar tantes fornades o generacions o com se n’hagi de dir de turistes, que l’any 1997 se’n va fer una pel·lícula. Es tracta de Balneario 6: dos guiris muy guiris (el títol original era ‘Ballermann 6’), obra mestra d’un humorista alemany de segona fila, Tom Gerhardt, que la va protagonitzar i dirigir, i en va escriure el guió (per dir-ne d’alguna manera, tot i que a la informació que es pot trobar sobre ell, Gerhardt sembla interessat a fer-hi constar que va fer estudis universitaris de Filosofia). La sinopsi argumental és senzilla i clara: escurant els pocs doblers que els queden, dos subjectes (grollers i curts de gambals, per si fa falta especificar-ho) viatgen a Mallorca per complir el seu somni i participar a les festes de platja més famoses d’Europa. Amb Balneario 6: dos guiris muy guiris, per tant, es corroborava que Mallorca i s’Arenal havien superat, per als alemanys, el barri hamburguès de Saint Pauli com a indret de disbauxa de referència, i es pot dir que el balneari 6 accedia exactament al tipus d’immortalitat artística que mereixia. Fa deu anys gairebé exactes, el 22 d’agost de 2009, el ja lànguid balneari 6 de l’Arenal mereixia encara un breu reportatge al canal internacional de TVE: “Los alemanes tienen, desde los años sesenta, su pequeña parcela de playa en Palma de Mallorca”, deia l’encapçalament de la peça, d’un minut i mig. Hi sortia, incrustat entre les imatges d’estrangers engolint poalades de sangria sota un bater de sol, un mallorquí resident a l’Arenal, un home gran que lamentava -en un castellà amb un fort accent de la llengua aborigen- la presència de “jóvenen borrachos que ensusian y rompen vidrios, es un desastre”. La locutora especificava que cada any venien a Mallorca més de tres milions i mig de turistes, la majoria alemanys i joves.

Han passat deu anys i ara en venen quinze milions, de turistes, però els hotelers continuen lamentant que els resultats no són tan bons com seria de desitjar i avisant que ells són els creadors de feina i riquesa en aquestes illes. Perquè no es digui que el sector no fa res, s’han reconvertit alguns dels vells hotels en establiments de quatre estrelles, i s’ha convertit el vell balneari 6 en un beach club. Un beach club a dues passes del Megapark i a una del Biergarten i del carrer del Jamón, on pots prendre un còctel i escoltar música electrònica mirant relaxadament les suaus ones de la mar, envoltat de puticlubs poc o gens disfressats i grups de turistes amb els ulls fora de les òrbites que escupen sense mirar si tenen qualcú al costat, entre altres motius perquè ja no veuen res. En això deu consistir la reversió del model turístic que alguns anuncien amb entusiasme.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF