HÀBITATS NATURALS
Societat 01/01/2021

Al parc infantil, ara tu ho dus

Hi ha qui diu que les festes de Nadal tenen sentit sobretot per als nins, i és cert, tot i que seria desitjable que en tinguessin també per als adults

Sebastià Alzamora
4 min
Al parc infantil,                           ara tu ho dus

-Ho dus!

Qui crida això és una nina d’uns quatre anys, tota embolicada amb el seu abriguet de color rosa, que, amb una corredissa amb les seves cametes curtes, ha aconseguit agafar un altre nin de la seva edat i passar-li la penyora: ara ho du ell fins que no n’agafi un altre, d’infant, i així successivament. Els lectors dispensaran la sobreabundància de diminutius en les línies anteriors, que sembla que es fan inevitables quan parlam de criatures. Hi ha qui diu que les festes de Nadal tenen sentit sobretot per als nins, i és cert, tot i que seria desitjable que en tinguessin també per als adults. I seria encara més desitjable que els escriptors prescindíssim per complet dels diminutius.

Els adults, per la seva banda, vigilen que els infants no es facin mal, o no envaeixin la via pública, o qualsevol altra cosa temerària, i aguanten el fred sense dissimular gaire la cara d’avorriment. És un dematí qualsevol d’aquesta setmana de Cap d’Any, en què tan aviat fa sol com s’ennigula i cauen quatre gotes, i fa un fred viu i humit que s’ensenyoreix de les persones i les coses. Quan guaita, el sol no escalfa gaire, però fa una claror neta, que defineix bé els contorns i les figures. No fa l’efecte que estiguem de ple dins una pandèmia, però hi som. Les notícies sobre el coronavirus oscil·len entre el ritme disparat dels contagis, amb la possibilitat d’un confinament perimetral de les Balears dins la primera quinzena de gener, i l’esperança encara incipient que representa la campanya de vacunació. Per això, ser a un parc infantil, només per veure com els infants juguen i els pares s’avorreixen, proporciona una agradable sensació de recer. No és que aquí estiguem salvats, perquè mai som de mel i sucre per al virus, però veure com juguen els infants, aliens a tota preocupació, ens alegra perquè ens fa recordar que el futur existeix.

Al parc de la Feixina s’hi han instal·lat, per les festes de Nadal, unes atraccions que inclouen uns cavallets, un quiosc on es pot jugar a pescar ànneres de goma i uns llits elàstics per pegar-hi bots. Naturalment, de fons hi ha l’embalum tenebrós del monòlit feixista dedicat al creuer Baleares, però ningú en fa cas. Tocades les onze, els homes que operen els cavallets (solen ser uns homes que destaquen per grassos o per magres, però no pel seu aspecte de bona salut) posen en marxa la maquinària: sona una musiqueta de pianola enregistrada, amb melodies de nadales, i s’encén una considerable parafernàlia de llums de colors. En deim cavallets, però el que hi ha a la roda són rèpliques a escala menuda de cotxes i de camions, cadascun d’ells amb cabuda per a un o dos infants. Es veu que tothom estava esperant que es posàs en funcionament, perquè, tan aviat com ho fa, hi ha un moviment general d’infants i pares que s’acosten, com imantats, cap a les llums i la musiqueta. El sistema per colcar a l’atracció no ha canviat amb el pas de tantes dècades com fa que érem nosaltres qui hi colcàvem: es tracta de comprar una fitxa que dona dret a un viatge. Quan ja tots els nins han pujat al seu cotxe o al seu camió, se’n sent un que pregunta, amb una veu d’espinguet i una pronúncia encara no del tot clara: “Dónde la meto?”, en referència a la fitxa. “En ningún sitio”, li respon la mare, i efectivament, es tracta d’entregar-la quan passen a recollir-la: l’home gras ven les fitxes i el magre les aplega, funciona d’aquesta manera.

-Quan se posa en marxa?

Això ho pregunta un altre infant amb una veu que talla l’aire amb tanta precisió com la llum o la fredor, però amb més gràcia. L’atracció es diu Rally 3000 i és molt guapa, plena de colors vermells, blaus i blancs, i amb una sanefa a dalt amb dibuixos d’animals i personatges de Disney. Abans que algú pugui respondre la pregunta, se sent el so característic de la botzina i els cavallets -els cotxets- comencen a girar, amb la música nadalenca i les llums a tota pastilla. Hi ha hagut una deserció en massa del quiosc amb les ànneres de goma, però en canvi sí que, mentre els cotxes i els camions giravolten, es manté l’activitat als llits elàstics. Hi ha cinc o sis campiones i campions que hi peguen bots a les totes, cap dels quals no deu superar els sis anys, i mentre boten, gisquen i riuen i es diuen coses entre ells o als seus pares o mares o padrins, que se’ls miren des de l’altre costat de la reixa que serveix a la vegada per protegir-los i per vigilar-los. Alguns pares i mares empenyen els cotxets dins els quals viatgen els descendents més menuts, els germans o germanes dels que boten.

Els progenitors

Arreu hi ha, diguem que aparcades, les petites bicicletes de tres rodes, o amb les dues rodetes supletòries afegides a la roda del darrere. I en acostar-nos-hi una mica més, és fàcil adonar-se que el grup de progenitors no és tan tranquil com pot semblar mirat d’enfora. Dos pares discuteixen de política i n’hi ha un que mostra la seva viva disconformitat amb aquell que anomena el Coletas. Un altre, més enllà, es lamenta que la cafeteria està tancada, i per les ulleres de sol i el rictus de la cara, no fa exactament l’efecte d’enyorar un cafè amb llet. Un altre pare es dedica a repassar, ell es pensa que amb dissimulació, les figures de dues mares que conversen animadament entre elles, del tot alienes a les mirades lúbriques que els rellisquen pels folres polars.

Just al costat, el castell de tobogans i engronsadors que hi ha tot l’any al parc de la Feixina té també l’èxit que mereixen els clàssics. El parc per a gent gran que hi ha a l’altra banda, en canvi, està buit de les padrines i els padrins que solien anar-hi a fer exercici, i que ara no surten pel fred i pel virus. Les notícies sobre els contagis, clar, també són com una versió macabra del joc del ‘tu ho dus’. Que el 2021 deixin de passar-nos la penyora, i que els infants continuïn jugant.

stats