HÀBITATS NATURALS

Megapark, el ‘chiquipark’ dels alemanys

El concepte 'biergarten'(literalment, “jardí de cervesa”) ja fa algunes dècades que va arribar a l’Arenal

El concepte biergarten (literalment, “jardí de cervesa”) ja fa algunes dècades que va arribar a l’Arenal. Ja existia, per exemple, en els temps en què els britànics Blur hi van anar com a joves guiris de viatge d’estudis, una experiència que els va servir per compondre un clàssic del pop dels noranta com Girls and boys (com a dada orientativa per als lectors joves, és una cançó que van ballar tots els amics i amigues del papà i la mamà, però ells no; també podem afegir que el líder dels Blur, Damon Albarn, té avui cinquanta-un anyets). Volem dir amb això que els biergarten ja són una tradició mallorquina amb molt més arrelament que qualsevol neofesta. Consisteix en locals on la cervesa -rossa o negra, però sempre d’una pèssima qualitat garantida-és servida en metres lineals o cúbics, i on els turistes, principalment alemanys, acudeixen a fer-hi les seves moderades libacions. També s’hi sol servir algun tipus de menjar porqueria, per allò de fer paret i posposar així el moment de caure estesos en terra o (si els turistes són britànics) de practicar el balconing. Les ingestes es duen a terme amb l’acompanyament d’una banda sonora de música nefasta a un volum infernal.

El Megapark ve a ser com l’apoteosi dels biergarten, els biergarten duits a la seva màxima expressió. Es tracta d’un local de dimensions gairebé tan monstruoses com la lletjor de la seva façana, que imita una església gòtica de cartró pedra o alguna cosa per l’estil (el resultat és tan espantós que es fa difícil identificar què vol representar). Per accedir a l’interior, cal permetre l’escorcoll de la bossa, o qualsevol altra cosa inspeccionable que dugui el client, per part d’un porter molt uniformat i cerimoniós (és lògic, després que, fa un parell de setmanes, un grup de turistes neonazis gairebé matassin d’una pallissa un altre porter, perquè era negre), i a continuació uns altres porters encara més cerimoniosos fan el passadís al client, per fer-lo sentir important.

El primer pas que es fa dins el recinte impressiona. El que s’hi veu són centenars de persones, potser milers, bevent cervesa i botant al ritme de les cançons del grup que actua a l’escenari, i que també es pot seguir a través de les pantalles gegants que es troben estratègicament repartides arreu del local. La pista bull amb el formigueig de la gentada que segueix l’actuació, que a l’hora que hi anam és la d’un grup anomenat 1st Glück, que fa una música discotequera de xumba-xumba rutinari i passat de moda. D’altres opten per seure, beure i fumar (es permet fumar a l’interior, amb l’excusa que el local no té sostre i, per tant, el fan passar com si fos a l’aire lliure), i encara d’altres, ja francament col·locats, fan exercicis a una barra fixa que hi ha just abans dels lavabos, tan concorreguts com és d’imaginar per gent que té una necessitat imperiosa d’empolsegar-se el nas. El programa d’actuacions n’anuncia d’altres, cadascuna a la seva hora corresponent, totes a càrrec de triunfitos alemanys, músics dolents que van tenir el seu fugaç moment de glòria a la televisió alemanya i que ara són aquí, a l’Arenal, oferint espectacles decadents per als seus compatriotes. La gent reconeix les tonades i salta per inèrcia i per l’efervescència cervesera. L’ambient és festiu, gens conflictiu: somriures betzols i mirades lúbriques o perdudes. En tres minuts de ser-hi s’arriba a la conclusió que, al cap i a la fi, el Megapark és en realitat un ‘chiquipark’. Un immens i grotesc ‘chiquipark’ per a adults.

Territori d’actuació de la Brigada Verda

El Megapark pertany, com no podia ser altrament, a Bartomeu Cursach, l’empresari presumptament protagonista d’una de les trames criminals més truculentes d’Espanya, que a través de les seves múltiples ramificacions ha significat la presumpta corrupció d’una bona part de la política, la policia, la justícia i la premsa mallorquines. En realitat, quasi tot en aquesta zona de l’Arenal és propietat de Cursach, i solia ser també el territori d’actuació (és un dir) de l’anomenada Brigada Verda de la policia de Palma, allò que se’n diu una deshonra per al cos. Presumpta deshonra, perdó. Presumptament, sempre presumptament, Cursach va gaudir durant més de vint anys de protecció policial i política, a la qual ell corresponia organitzant festes amb drogues i prostitució per a policies i polítics, molt principalment del PP. Si volen llegir una altra versió de la història en què Cursach apareix com un benefactor de la societat mallorquina, i els policies presumptament corruptes com uns homenots plens de coratge i abnegació, basta que acudeixin a altres diaris que tenen cronistes servils.

El Megapark es troba a tres-cents metres escassos del ja mític carrer del Jamón, que vam visitar a l’hivern per veure’l en les seves hores baixes i que ara es troba a ple rendiment. Això vol dir que està estibat de gent que sopa o beu als locals que s’hi concentren, mentre contemplen les evolucions d’un grup de ballarins negres que, enmig del carrer, toquen els timbals i fan acrobàcies o s’empassen foc. El millor són els hotels de la zona, establiments que queien a trossos i que recentment (gràcies a les reformes pagades pels contribuents) s’han reconvertit en hotels de quatre estrelles, però de pega: a dues passes de la platja, sí, però d’una de les platges més degradades de l’illa. I envoltats per la meravellosa oferta cultural de prostitució, drogues i joc que van inevitablement lligades amb el nostre rutilant model turístic. Reservar -i pagar- un quatre estrelles suposadament idíl·lic per acabar aquí, enmig d’una de les zones turístiques més indesitjables d’Europa, no té preu. Per a la resta, Mastercard.

EDICIÓ PAPER 29/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF