Les fosses comunes converteixen els ciutadans en investigadors
Homes i dones de diferents indrets de l’illa han dedicat dècades a les vides truncades pel franquisme
PalmaPalma, Alaró, Bunyola, Calvià, Algaida, Manacor, Porreres, Montuïri, Petra, Sencelles, Santanyí i Son Servera són alguns dels llocs de Mallorca on la repressió franquista va deixar la seva petjada. Les fosses d’aquests municipis i de molts altres indrets de l’illa parlen des d’un silenci que es va imposar gràcies a la por, enemiga de les paraules i els records. Però hi ha gent a qui li agrada dur la contrària a la por i vol saber què va passar: qui va patir la repressió? Quina era la seva història? Alguns ciutadans dedicaren tot el temps que la seva professió els va deixar per donar veu als qui ja no en tenien i explicar als familiars que els seus parents tenien algú més que els recordàs. Aquests esforços començaren per separat, però un encàrrec del Govern l’any 2010, amb Fina Santiago al capdavant de la Conselleria d’Afers Socials, sumà voluntats en una obra encarregada a Memòria de Mallorca i que n’espera el reconeixement: el mapa de fosses de Mallorca.
“Al mapa de fosses hi ha pocs investigadors que fossin historiadors. Per què no ho varen fer els acadèmics? Potser hi va haver una part que no els va interessar, encara que d’altres, com David Ginard, hi varen aprofundir molt. Al capdavant de la investigació s’hi posà gent normal i corrent com nosaltres”, explica Manel Suárez, professor de llengua catalana a l’IES Bendinat i autor de l’informe de la fossa de Calvià. “Jo no m’havia interessat per la història de la repressió, sinó que volia contar la història de Sa Societat. Però quan entrevistava la gent sempre m’acabaven contant que tot es va fer malbé amb la guerra i llavors em parlaven de les coses terribles que varen passar. El meu objectiu va canviar totalment”, afegeix.
En el cas de Marçal Isern, fuster de professió, la dedicació a la investigació es va iniciar “per curiositat” i les ganes de “saber coses de la família i de la guerra a Alaró, com la història dels dos morts a la costa de Tofle”. Isern comprovà que “la guerra era un tema tabú a les famílies”. “Per què els padrins no en parlaven?”, es demana Isern, qui s’encarregà de documentar les fosses d’Alaró i Mancor.
Els investigadors d’aquell moment varen seguir un mètode científic que coordinà Manel Suárez i que consistia a omplir una fitxa de cada fossa, completant uns ítems imprescindibles: dades, localització, medi físic, descripció en profunditat, fonts, dades de les persones i viabilitat per a l’exhumació. “Un ha de ser rigorós i sincer quan estudia una fossa. Si és inviable, s’ha de dir, si no, enganes les famílies i alimentes falses esperances”, explica Suárez. “L’experiència serveix per saber si una fossa és viable o no, encara que no tinguis coneixements d’arqueologia”, afegeix Isern.
Les exhumacions que s’estan enllestint aquesta legislatura han estat possibles gràcies a les investigacions d’aquestes persones, que ho varen fer “de manera desinteressada”. “Els ossos surten perquè algú investiga. Què va passar? Que ens vàrem posar a investigar persones malgrat que no érem historiadors. Però això no fa que el treball tingui menys valor. Mai no ens hem sentit malmirats. Hi ha historiadors a la universitat que reconeixen aquesta feina amb els quals treballam”, comenta Suárez. El que potser manca és “que es reconegui la feina dels investigadors”, reclama Isern. “Volem que cada vegada que s’obri una fossa se sàpiga qui la va investigar”.
El dramaturg i professor de Filosofia Jaume Miró es va encarregar de la investigació de la fossa de Son Servera i va començar la seva tasca “perquè ningú més no s’hi interessava, tret de noms com Pep Alba i Toni Cànoves. I això malgrat que Son Servera va ser un dels pobles més represaliats de l’illa”, explica. “Saber què va ocórrer és una qüestió filosòfica, perquè ens remet a les arrels del mal. Com pogueren acabar d’aquesta manera en un poble tan petit els veïns, els germans i els amics?”. La seva motivació va ser i és “afegir un granet d’arena per aclarir els fets i curar les ferides”.
En el cas del periodista Antoni Tugores, les seves investigacions sobre la fossa de Manacor es remunten a l’any 2004. “Vaig escriure un llibre sobre la Guerra Civil a Manacor i tenia informació de tot tipus”, explica. Quan s’inicià el projecte del mapa, afegí altres fonts, com l’ajuntament de la capital de Llevant. “No només els historiadors saben anar als arxius”, diu. “Quan una cosa és tan important, es pot fer un bon treball en equip”. En aquest cas, “recuperar les restes que cerquen els familiars dels represaliats és vital”.
Maria Antònia Oliver, que en el moment de començar les seves investigacions era infermera i que ara és arxivera i presidenta de Memòria de Mallorca, es capficà en la història de la repressió per tal de trobar el seu padrí desaparegut. “La meva mare té 94 anys i encara el cerca. “Ha estat un camí molt difícil que m’ha fet aprendre que les administracions són molt lentes. Si no ho feim els ciutadans, no ho farà ningú”.
Per ara, la fossa on s’han pogut trobar més cossos és la de Porreres, d’on s’han recuperat les restes de 55 persones. L’encarregat del seu estudi va ser Bartomeu Garí, un dels historiadors que es varen implicar en aquesta curolla col·lectiva. Encara que la de Palma, documentada per Maria Antònia Oliver, és la més grossa, la seva exhumació no és viable. Com la majoria d’investigadors, Garí començà a esbrinar què havia passat en el seu poble abans que sorgís la possibilitat de fer el mapa. Per a Garí, allò important “no és si ets historiador o no, sinó que la feina estigui ben feta”. L’historiador porrerenc considera “que les exhumacions són molt importants”, però també cal reivindicar “la feina d’investigació” prèvia que es va dur a terme. Que aquells informes donin resultats és molt important. “A Porreres vàrem veure l’abast de la repressió. Les exhumacions haurien estat impossibles sense aquest punt de partida”.
