Filosofia racista (II)

PalmaImmanuel Kant és un filòsof racista. Contràriament a la idea que defensen alguns kantians, el racisme de Kant no és una actitud passatgera, deslligada de les seves concepcions filosòfiques, ja que és present al llarg de tota la seva producció filosòfica, tant en les obres de geografia física, com en les obres més antropològiques, i també en la seva filosofia de la història.

Kant manifesta el seu racisme quan tracta el problema de les races a través de la polèmica que manté amb el seu antic alumne, Johann G. Herder, i el professor d’Història natural, Georg Forster, al voltant de l’existència de races humanes i el seu origen natural o històric. El resultat d’aquest debat afecta també a la reversibilitat temporal de la diversitat humana, contempla, per tant, la possibilitat de reunificació de les diferents races en la variant originària. Així, per a Kant, l’espècie humana es divideix en quatre races segons el clima i les regions en les quals habiten, a saber, blancs, negres, húnics, i hindustànics (indis grocs). Posteriorment, afegeix una altra raça a les anteriors, la dels americans (vermells rogencs). En canvi, Herder considera que no hi ha races perquè tots els individus humans tenen un origen comú i formen part d’una mateixa espècie que ha sabut aclimatar-se a tots els llocs de la Terra. Per a Herder, l’origen comú dels éssers naturals es troba en una força genètica, invisible i primigènia, que no només va posar en funcionament el procés evolutiu, sinó que a més ha produït formes orgàniques capaces de modificar-se a si mateixes per adaptar-se a les condicions canviants de l’entorn, seguint un perfeccionament guiat per la providència divina. Finalment, per a Forster, el criteri que explica les diferències del color de pell entre els humans és el clima i, més concretament, la proximitat a la línia de l’Equador. S’oposa a la idea d’irreversibilitat de les races defensada per Kant i deixa oberta la possibilitat que els blancs i els negres descendeixin de llinatges diferents, és a dir, no rebutja l’origen poligenètic de les races. En aquest debat també intervé Voltaire, que introdueix una visió herètica sobre les races, en defensar les tesis poligenistes, en oposició a la creença cristiana en la unicitat de l’espècie humana.

Descendència fèrtil

Per a Kant, les diferències visibles no són el criteri determinant per establir la pertinença dels individus a una espècie. Segons el seu punt de vista, la distinció tindria a veure directament amb la capacitat de procrear entre si i de tenir descendència fèrtil. A partir d’aquest criteri, sosté que “tots els homes de la Terra pertanyen a la mateixa espècie natural”. Segons explica Kant en el text Sobre les diferents races (1775/1777), el tronc humà comú contenia originàriament totes les disposicions naturals perquè els humans s’adaptassin a qualsevol lloc del món, és a dir, contenia potencialment les quatre races. Posteriorment, amb l’esdevenir natural, algunes d’aquestes disposicions immanents s’haurien activat o inhibit de forma selectiva, a causa de factors climàtics i geogràfics, seguint un propòsit, i haurien donat lloc a la diversificació racial actual, que es manifestaria externament en les diferències de color de pell i tindria un caràcter irreversible. Així, una vegada les races s’han separat, aquesta diferenciació es manté per a sempre a través de la transmissió del color de pell de pares a fills. Kant, a més, desaconsella la migració a altres regions amb climes diferents per la incapacitat d’adaptació, i es mostra partidari de la segregació. En qualsevol cas, diu clarament que aquesta nova localització geogràfica no produeix noves races, sinó variants o subraces.

Kant explica l’existència d’un avantatge adaptatiu en el fet de tenir la pell negra en l’ambient africà. En contra dels arguments tradicionals, no estableix una correlació entre el color fosc de la pell i el sol, sinó que, des del seu punt de vista, els africans tenen la pell negra perquè els és útil per expulsar les grans concentracions de flogist existents en l’aire africà, una substància imaginària invisible que s’acumula a la sang, causant de la combustió, i que el cos expulsa en petites quantitats a través dels pulmons, però que quan és present en abundància, cal que actuï també la pell. La presència d’aquesta substància en els cossos dels africans explicaria, segons Kant, també la forta olor que desprenen.

En el text Sobre l’ús de principis teleològics a la filosofia (1788), escrit per Kant com a rèplica a la teoria sobre les races de Georg Forster, el filòsof estableix una jerarquia racial de caràcter cultural. En el lloc superior d’aquesta escala situa els blancs, seguidament els indis, a continuació els negres i, en darrer lloc, els americans. Kant orienta la Filosofia de la història a l’estudi dels homes blancs establint clarament la inferioritat espiritual dels nadius americans i dels negres en relació amb la resta de membres de l’espècie humana, encara que valora de manera igualitària les seves disposicions naturals, en relació amb qualsevol altre habitant del món. També defensa la puresa de la raça blanca i s’oposa al mestissatge racial.

Kant i la raça blanca

En els escrits antropològics de la dècada de 1780, Kant justifica la superioritat racial blanca a partir d’una sèrie d’atributs que posseeix exclusivament. Per a Kant, la raça blanca és l’única civilitzada, amb cultura, capaç de progressar cap a la perfecció. En canvi, els negres són una raça passional, vanitosa i xerraire, són incapaços de comportar-se com a adults i estan formats en una cultura de l’esclavitud. La visió que té sobre el caràcter dels americans tampoc és gens positiva. D’ells diu que són insensibles i venjatius, despreocupats i no saben parlar ni estimar. En canvi, dels indis, malgrat que desconeixen la llibertat i el dret, en destaca alguns aspectes positius. Diu que tenen un caràcter tranquil i pacient, són estudiosos i capaços de tenir autodomini, i estan preparats per a ser bons ciutadans.

La teoria racista de Kant planteja als intèrprets la dificultat de determinar com encaixar la inferioritat moral d’algunes races, en el conjunt de la seva filosofia, en la mesura que contradiu la idea que tot ésser humà es caracteritza per ser racional i fer un ús teòric i pràctic de la raó. Per superar aquesta dificultat, es podria entendre que l’exclusió de les races inferiors de l’àmbit de la moral és temporal, en el sentit que estaria condicionada a la sortida de la seva minoria d’edat, que es produiria a través d’un aprenentatge en l’ús de la raó.

El racisme kantià també planteja un problema de raó pràctica, ja que es podria interpretar que la desconsideració moral d’una part de la humanitat és contrària al principi universalista de la moral kantiana. La clau per resoldre aquesta oposició passaria per entendre l’universalisme kantià en el marc d’una concepció restringida de la subjectivitat humana. Segons aquesta interpretació, l’univers humà s’hauria d’entendre de manera excloent, com el subgrup format exclusivament pels homes blancs, adults, europeus i propietaris, sense la inclusió de negres, americans ni indis, ni tampoc infants, ni dones.