El primitivisme filosòfic sorgeix a l’època hel·lenística, amb la filosofia cínica, representada per Antístenes, Diògenes de Sínope, Cràtes i Hipàrquia. Els cínics són una secta individualista i rebel, que segueixen les lleis i els principis de la naturalesa perquè estan convençuts que l’harmonia amb la natura és el camí cap a la felicitat. La recerca d’independència i autarquia els du a ser contraculturals i desafiar la cultura dominant i les creences religioses i convencions socials i polítiques. Els cínics han passat a la història per sentir-se orgullosos de viure una vida senzilla i natural, semblant a la dels cans, en el sentit de viure semidespullats, practicant el sexe al carrer, renunciant a tenir propietats i casa, i disposats a no mossegar-se la llengua i a dir a cada moment allò que pensen amb independència de les conseqüències. La seva actitud és política: proclamen la igualtat natural, denuncien la corrupció, rebutgen el progrés, la civilització i les seves categories localistes i xenòfobes que neguen el cosmopolitisme i discriminen els bàrbars i estrangers per no ser ciutadans atenesos. El seu estil de vida és alternatiu i coherent amb el seu pensament llibertari i antiautoritari, per això viuen com apàtrides i exiliats, adoptant una actitud hostil amb el poder i l’autoritat. Tenen l’objectiu revolucionari de destruir la societat i les seves institucions artificials, com el matrimoni i la família, per deixar pas a la comunió amb la naturalesa. Un cínic viu dins la ciutat en estat natural, lliurement, com un marginat, beu i menja quan té set i gana, vagabundeja descalç, assilvestrat, i vestint impúdicament una túnica transparent que permet entreveure les seves vergonyes.
Michel de Montaigne, sens dubte, és el primer filòsof primitivista modern. Als seus Assaigs, el mode de vida salvatge i primitiu és enyorat i elogiat perquè és un estadi de bondat natural, en el qual no existeix la mentida, ni la traïció, ni l’avarícia ni tampoc l’enveja. L’home en estat natural és feliç perquè no desitja res que no depengui de les seves facultats i que no pugui satisfer immediatament. Montaigne contraposa la vida salvatge a la vida civilitzada i es decanta per la primera, i s’inscriu en la visió de la civilització com a degeneració del passat humà primitiu.
Estat de felicitat
La preocupació il·lustrada pels orígens de la societat i l’home és explicada per Jean-Jacques Rousseau a través de la seva antropologia primitivista, inspirada en els relats de viatgers i la biologia comparada amb els animals. En el Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1755), Rousseau idealitza la condició humana primitiva i animal, l’estat de felicitat en què es troba l’home en l’estat de naturalesa, anterior a la desnaturalització a la qual ha estat sotmès per la cultura. Així, descriu l’home natural vivint feliç i segur en aquest paradís, en la seva simplicitat, duent un estil de vida saludable i ociós, obedient al seu cor, en el qual “els seus desitjos no van més enllà de les seves necessitats físiques”, i sosté que l’home perd la bondat i la igualtat naturals i adquireix els vicis quan comença a viure en societat. Rousseau afirma la supremacia de la vida natural sobre la civilització i es dirigeix als admiradors de la superioritat de la cultura europea, posant alguns exemples de pobles salvatges de diverses regions del món que no s’han volgut civilitzar, per demostrar-los que estan equivocats, fent referència al fracàs dels holandesos a l’hora de civilitzar els joves salvatges hotentots, i a la incapacitat dels danesos per aconseguir que els pobles groenlandesos i islandesos adoptin la cultura europea. Atribueix l’origen de la desigualtat moral i política, i per tant, del mal, a la caiguda en la vida civilitzada, que es caracteritza per la divisió del treball, la propietat privada, la desigualtat i l’estat de guerra permanent. En contra de la tendència il·lustrada dominant que relaciona civilització i progrés, Rousseau denuncia la depravació dels estats que han permès el progrés de la indústria i d’altres arts lucratives, que subjecten el gènere humà al treball, la misèria i la servitud, i a la desesperança de no recuperar la llibertat natural. Finalment, Rousseau planteja al lector la impossibilitat de continuar dins una societat abocada a la guerra i la destrucció moral i de recuperar la desitjada condició primitiva. L’única solució consistirà a sortir de la corrupció social a través d’una educació natural que permeti als individus recuperar les primitives virtuts naturals i habitar com a salvatges a l’interior de petites comunitats més saludables i simples.
El desobedient Henry David Thoreau sent un gran desassossec per la utopia tecnoindustrial i els invents de la vida moderna i reacciona enèrgicament contra les conseqüències ecosocials del progrés tecnològic i la revolució industrial, deixant senyals del seu malestar amb la cultura al llarg de la seva producció filosòfica i amb l’adopció d’un estil de vida assilvestrat, savi, senzill i solitari, allunyat de l’acceleració i el rebombori de les ciutats i la vida urbana. Thoreau tenia principis i els vivia, i va donar-ne testimoni a la conferència Guanyar-se la vida, que va anar dictant almanco en sis ocasions, i que acabaria publicant amb el títol Una vida sense principis (1854). En aquest llibre denuncia les injustícies de la societat capitalista, critica la reducció del món a ser un lloc per al consum i els negocis i la denigració i alienació dels treballs orientats exclusivament cap a l’obtenció de beneficis, a més de la manca de temps per al millorament personal. En aquest mateix escrit alerta sobre els efectes de la civilització sobre la ment, concretament destaca l’empobriment intel·lectual provocat per l’hàbit d’escoltar converses sobre coses trivials i llegir xafarderies i coverbos. La crítica radical de Thoreau a la societat té un caràcter moral. La impostura de la societat moderna obsessionada pel treball i els valors consumistes i sumida en la ignorància dels prejudicis i convencionalismes socials trobarà una sortida en l’ociositat d’una vida salvatge, despreocupada, contemplativa, reflexiva i autosuficient, a l’aire lliure, sense obligacions ni lligams materials, en la qual serà possible recuperar el plaer de pensar per un mateix. El seu desig es resumeix amb una cita: “seria meravellós veure la societat descansant per una vegada”. Thoreau no es resigna a dur una vida desencantada i cerca la felicitat de la vida primitiva en intimitat amb la naturalesa, i en proporciona alguns exemples, com l’experiència explicada a Walden (1854), de viure aïllat dins un bosc durant dos anys i dos mesos, dedicat a activitats que la societat considera improductives, com escriure i observar la naturalesa. El balanç de la seva estada al bosc del pantà de Walden és molt positiu perquè li proporciona una gran felicitat i li serveix per enriquir la seva vida interior. En el bosc aprèn, a més, a diferenciar les autèntiques necessitats i apreciar la lentitud i assolir l’estat mental més adequat per assolir la veritat. De cap manera sent la temptació de retornar a la societat, perquè “la societat no té suborns que puguin temptar un home savi” i ell no està disposat a renunciar a la llibertat recuperada, fins el punt d’afirmar amb contundència que “si hagués de vendre els meus matins i els meus horabaixes a la societat (...) estic segur que no em quedaria cap raó per estar viu”. El pensament primitivista i antisocial de Walden forma part d’un projecte vital anticipat a Musketaquid (1849), un assaig en què comparteix les impressions del viatge d’una setmana amb barca amb el seu germà John a través dels rius Concord (Musketaquid en indi) i Merrimack. En el capítol en què narra les experiències del diumenge, parla del seu desig natural pel salvatge, de la llibertat del bosc, dels perjudicis de ser un home excessivament cultivat, de l’ideal de vida salvatge representada pels indis de Nova Anglaterra i la seva renúncia a ser civilitzats, i del seu convenciment que els indis fan bé en continuar volent ser indis. Les seves paraules desprenen el missatge inequívoc que la naturalesa és superior a la cultura.
