PalmaEl filòsof autodidacta nord-americà Lewis Mumford no és, en sentit estricte, un primitivista, però el seu pensament crític amb la tecnologia ha estat recuperat pels primitivistes. Mumford inicia l’estudi de la tecnologia a Tècnica i civilització (1934), fent una genealogia de la màquina i exposant la tesi que la tecnologia moderna té un desenvolupament preliminar en esdeveniments i innovacions socials i ideologies de cultures molt anteriors. De fet, segons Mumford, l’artefacte clau que dona origen a l’era de la màquina no és, com es creu habitualment, la màquina de vapor, sinó el rellotge que apareix en els monestirs a l’Edat Mitjana, com un instrument que ajuda a ordenar la vida monàstica, ja de per si ordenada. Mumford sap veure les imperfeccions de la civilització de la màquina, especialment les que afecten la neotècnica, l’actual fase del seu desenvolupament, fins al punt de reconèixer l’ambivalència de la màquina, considerant-la tant un instrument d’alliberament com de dominació. Però potser les pàgines del llibre més inspiradores per al primitivisme són aquelles en què l’autor descriu les resistències socials i filosòfiques que han provocat les innovacions mecàniques. En el món de les idees, destaca la reacció hostil del Romanticisme, que es manifesta a través del culte a la història i l’estat nacional, al passat i la naturalesa. En aquest nivell, observa una primera reacció romàntica contra la civilització mecànica en l’interès per preservar la llengua i les tradicions i donar valor a la història nacional; una segona reacció es manifesta en el rebuig cap a l’existència civilitzada i la cerca de refugi temporal en la naturalesa i en formes de vida més primitives. Amb el temps, la colonització industrial del camp converteix aquest escapisme en una imatge mental consoladora, sense cap possibilitat de realització real. Finalment, observa l’existència d’una sèrie de reaccions i impulsos antimaquinals que tenen un caràcter compensador de les existències monòtones i rutinàries, com, per exemple, el culte a l’orgànic, al cos i a la vida eròtica i sexual, l’esport de masses, la indústria de l’entreteniment, la literatura i el culte a la mort i a la guerra. Malauradament, aquestes resistències tenen una eficàcia temporal, a la llarga són inútils i contraproduents i provoquen més mal que bé.
La preocupació per la deriva destructora i totalitària de la civilització tècnica esdevé un important incentiu perquè Mumford continuï pensant críticament la tecnologia a dues obres posteriors, El mite de la màquina (1967) i El pentàgon del poder (1970). En El mite de la màquina, introdueix una categoria analítica clau, la metàfora de la megamàquina o Gran Màquina. Mumford entén la megamàquina com una estructura invisible i col·lectiva, composta d’elements humans, tecnològics, burocràtics, polítics i econòmics que proporciona un increment d’eficàcia i rendiment, i que pot dedicar-se a funcions constructives, relacionades amb tasques laborals, a la vegada que també pot fer funcions militars destructores i d’extermini. Segons Mumford, la megamàquina produeix ordre, obediència, desigualtat, esclavitud, eficiència i automatització. Habitualment, la megamàquina ignora les necessitats humanes i s’orienta cap a la mort i la guerra. En el capítol X, tot just abans d’entrar a explicar la versió negativa de la megamàquina aplicada a la guerra, Mumford fa una lloança de les comunitats precivilitzades del neolític, destacant-ne el caràcter amistós, pacífic i tolerant, i la seva forma de vida organitzada entorn de la cooperació i el suport mutu. És molt significatiu també que rebaixi l’orgull humà i la confiança en el progrés tècnic, recordant la capacitat destructora de la bomba termonuclear i la facilitat de l’error humà i del judici precipitat.
La mecanització del món
Al segon volum sobre el mite de la màquina, El pentàgon del poder, Mumford analitza la mecanització del món, des del segle XV fins a l’actualitat, situant en el centre de la seva atenció la relació entre la megamàquina moderna i el poder, i que, juntament amb la propietat, la productivitat, el benefici i la propaganda, són els ingredients del pentàgon. Aquest sistema complex es defineix pels seus objectius d’incrementar el poder i els beneficis econòmics. Els principis que ha de seguir el sistema productiu per satisfer la megamàquina i avançar en el procés d’automatització fins a assolir el control total i suprimir la presència humana són: suprimir els límits i conquerir la naturalesa, dominant l’espai i el temps, i, més concretament, accelerant els processos naturals i substituint-los per productes artificials sempre disponibles. De la megamàquina se segueix un patró de vida que Mumford resumeix a desitjar anar cada vegada més ràpid, anar cada vegada més lluny i voler cada vegada més. Des del punt de vista del poder, més progrés significa més poder, més propietat, més productivitat, més benefici i més propaganda. Mumford atribueix a les utopies científiques i literàries el paper ideològic d’actuar a favor de la megamàquina, facilitant el consens social necessari per vèncer les resistències antitecnològiques, generant acceptació cap a la realitat inevitable d’un govern tecnocràtic planetari. En qualsevol cas, l’alternativa de Mumford a la megamàquina consisteix a transformar la civilització tecnològica autoritària en una civilització tecnològica democràtica i descentralitzada a través d’una autoritat racional que afavoreixi l’autonomia creativa, i que permeti l’avanç de la vida orgànica i sotmeti l’automatització i la mecanització a les necessitats humanes. Segons Mumford, la nova megamàquina amb poder nuclear situa com a objectiu prioritari la salvació de la humanitat, que a la vegada passa per recórrer a l’instint de supervivència, l’increment exponencial de la sensibilitat moral i el desenvolupament d’una gran audàcia pràctica a escala global.
L’altre gran referent filosòfic per al primitivisme és Jacques Ellul. La seva obra és imprescindible per comprendre la societat tecnològica, especialment L’edat de la tècnica (1954), en què caracteritza la tècnica moderna per l’automatisme, l’autocreixement, la indivisibilitat, l’universalisme i la seva autonomia. En el món modern, l’home no elegeix els mitjans tècnics, sinó que més aviat és la tècnica més eficient la que s’imposa automàticament, la qual cosa equival a reconèixer que el progrés tècnic és ingovernable i no es pot aturar, encara que afecti negativament el capitalisme. Ellul ho diu amb aquests termes tan contundents: “Avui es pot posar en dubte tot, fins i tot Déu, però en cap cas el progrés tècnic”. Des del punt de vista de l’eficiència, les activitats espontànies són inferiors a les tècniques, i en conseqüència són automàticament eliminades o subordinades. L’aplicació d’aquest automatisme als àmbits de la política, la justícia o l’educació explicaria les seves transformacions en tècniques de poder. En el context dominat per la tècnica desapareix la llibertat d’elecció i amb ella l’home mateix. La visió fatalista d’Ellul en relació amb l’expansió de la tècnica es confirma quan al final del capítol IV es fa evident que la tècnica s’ha independitzat de la voluntat humana i ha esdevingut un poder total i sense límits. Aquest quadre negatiu es completa en el següent capítol, amb la descripció de com la tècnica ha acabat determinant la vida humana a través de l’abstracció del temps i el moviment i de la seva desvinculació de la realitat concreta. El panorama esdevé més desolador encara quan Ellul adverteix que l’acció dominadora de la tècnica és imperceptible perquè la seva acció convergent no s’aprecia, a causa del fet que no actua uniformement sobre el conjunt de l’home, sinó que ho fa amb tècniques diversificades sobre cada una de les seves parts. Ellul és conscient que la tècnica ha penetrat profundament en l’home fins al seu inconscient, alterant la seva personalitat, fins al punt d’afirmar que l’últim refugi per a l’home és la follia. Qualsevol impuls alliberador o temptativa de canvi no pot prescindir dels mitjans tècnics dels quals es vol alliberar.
