Filosofia contra els impostos (VI)

PalmaLa darrera referència d’aquesta sèrie dedicada a la filosofia contrària als impostos és la d’un altre filòsof anarcocapitalista, Michael Huemer, que en el seu llibre El problema de l’autoritat política (2013) exposa la seva proposta política de transició cap a una societat anarcocapitalista a través de l’eliminació dels impostos obligatoris i, més concretament, a través de l’externalització i privatització progressiva de les funcions i els serveis públics. El punt de partida és que els impostos són un robatori, perquè són un mitjà d’apropiació de la propietat d’altres persones sense que existeixi un consentiment previ. Es tracta d’una idea que se segueix de la definició anarquista de Proudhon de la propietat com a robatori i que pren com a referent sobretot Spooner, a qui cita sovint en el llibre. Per a Huemer, l’estat desenvolupa el rol de lladre, exigint als ciutadans el pagament d’impostos, sota l’amenaça d’aplicar mesures de força i coacció, com les multes i la presó; i el que l’estat faci amb els impostos no altera la seva condició de lladre, encara que utilitzi els diners recaptats per a causes socialment beneficioses. En general, Huemer considera inadmissible que l’estat recorri a la coacció fiscal perquè els ciutadans contribueixen a auxiliar els ciutadans més pobres. Per això, s’esforça a desmuntar els arguments favorables a la redistribució de la riquesa, desenvolupant tres objeccions contra la fonamentació humanitària de les prestacions socials. Huemer assumeix la idea de Charles Murray que la redistribució de la riquesa crea dependència i afavoreix conductes autodestructives. Considera que la violència que suposa la redistribució de rics a pobres tindrà un efecte econòmic negatiu consistent en la reducció de la taxa global d’inversió. També accepta el discurs popular que manté que una elevada càrrega impositiva per lluitar contra la pobresa redueix la productivitat i té efectes negatius en el creixement econòmic i, a llarg termini, perjudicarà el benestar material de les generacions futures. Segons Huemer, la majoria dels plans coactius de redistribució i antipobresa, adoptats pels estats, no estan justificats, perquè actuen sobre destinataris equivocats, en tant que les persones que reben les ajudes estatals no tenen necessitats tan urgents com d’altres. La seva opinió és que l’estat hauria de cedir el fons que destina a combatre la pobresa a organitzacions caritatives que salvin vides per menys diners a països poc desenvolupats. També ataca les pensions de jubilació, perquè considera que són un mecanisme legal que forma part d’un pla d’estalvi obligatori, destinat a sostreure recursos de la població treballadora per transferir-los a la població vella i alimentar, així, el paternalisme impositiu.

Huemer sosté el principi filosòfic que l’estat no té autoritat política ni moral per cobrar impostos, i proporciona una sèrie d’arguments a favor d’aquesta tesi. En primer lloc, nega l’existència d’un contracte econòmic obligatori entre el govern i els ciutadans que els obligui a aportar diners a canvi de serveis, amb independència de si són usats o no. En segon lloc, afirma l’existència de drets de propietat independents de les lleis i nega que l’estat pugui crear drets de propietat. A més, entén que el fet que l’estat proporcioni serveis i beneficis valuosos als ciutadans a canvi dels impostos i que, posteriorment a aquests pagaments, els permeti recuperar la mateixa propietat donada, no canvia per a res que l’acció estatal sigui un robatori. Però l’argument principal per no pagar impostos obligatoris prové de la negació de l’autoritat estatal sobre la propietat, en ser un dret natural anterior a l’existència de l’estat mateix. Una vegada Huemer considera que ha desmuntat filosòficament l’autoritat de l’estat i, per tant, la seva superioritat moral, passa a ocupar-se dels mecanismes econòmics que faran possible la transició democràtica cap a la seva desitjada societat anarcocapitalista. L’alternativa de Huemer als impostos estatals és el pagament de taxes voluntàries a canvi dels serveis rebuts, de manera que els ciutadans haurien de pagar a l’estat cada vegada que rebin un servei o bé pagarien una tarifa única que cobriria tots els serveis anuals. Naturalment, Huemer preveu que una part de la ciutadania decideixi no pagar cap taxa i renunciï a accedir a les prestacions ofertes per l’estat. Així, per exemple, podria donar-se el cas que l’estat prohibeixi a la policia intervenir en aquells barris que no hagin pagat pels serveis de seguretat pública. Huemer entén que la seva proposta de taxes voluntàries vinculades al mètode de pagament per serveis, a diferència dels impostos convencionals, té com a gran avantatge el fet que no castiga els ciutadans que decideixen lliurement no rebre determinats serveis públics. Segons Huemer, el règim estatal de pagament per serveis provocaria una situació anàloga a la dels metges que atenen els pacients que es dirigeixen a les seves consultes; mentre que mantenir un sistema impositiu obligatori seria com si aquests mateixos metges castigassin aquells ciutadans que no vulguin ser atesos per ells, inoculant-los algun tipus de virus.

Casos justificats

Malgrat el que pot semblar, Huemer no defensa l’abolició de tots els impostos, perquè pensa que hi ha casos d’extrema necessitat, en què els robatoris estan justificats. En el seu article titulat Dues taxes que no són un robatori (2021), exposa dues taxes que serien desitjables: els impostos pigouvians i els impostos georgistes a la terra. Els impostos pigouvians són unes taxes aplicades sobre les activitats econòmiques que generen externalitats negatives, és a dir, danys a un gran nombre de persones que no han donat el seu consentiment. Explica aquest impost a través de diversos exemples, però el més clar és el de la contaminació. L’exemple diu que cada vegada que es produeix un desplaçament amb automòbil s’està contaminant l’aire i perjudicant un nombre molt elevat de persones i animals, i també les generacions futures, i com que els productors d’aquest perjudici no poden obtenir el consentiment de tots els habitants del món, perjudicats per la seva acció, aleshores haurien de pagar un impost, aproximat a la quantitat de dany produït per la seva activitat. Els altres impostos acceptables són els georgistes, que agafen el nom de l’economista nord-americà del segle XIX Henry George, que sostenia que cadascú és propietari del que crea a través del seu treball però, com que el sòl i la terra no els crea ningú, pertanyen a la humanitat sencera. George pensa que tothom té dret al valor que produeix, però no té dret al valor produït per la naturalesa i els seus recursos, i que aquells que exploten la terra i se’n beneficien han de pagar un impost que s’aproximi al valor del terreny que no es deu al treball humà. Huemer planteja que aquest impost es pagaria anualment segons el preu de mercat de la terra.