Filosofia
Societat 10/07/2022

Filosofia contra els impostos (IV)

Un repàs per les teories de diferents filòsofs sobre els impostos

5 min
Imatge d'un dibuix del Dràcula.

PalmaEl filòsof alemany Peter Sloterdijk, en el seu llibre Fiscalitat voluntària i responsabilitat ciutadana (2014), recupera la idea provocativa, ja formulada per Rand, que els impostos sobre la renda no han de ser obligatoris, sinó voluntaris, seguint la idea de la donació ètica, com a única forma de solidaritat legítima amb la comunitat. Per a Sloterdijk, l’obligació de contribuir amb els recursos propis al manteniment dels serveis comunitaris fa perdre sentit ètic i transforma els ciutadans en deutors forçats. Sloterdijk fa pública per primera vegada la seva proposta d’antifiscalitat, en plena crisi econòmica i financera global, en un article de premsa titulat La revolució de la mà que dona (2009) i que és molt contestada, sobretot des de posicions d’esquerres, com la d’Axel Honneth, un dels deixebles més destacats de Jürgen Habermas i membre de la tercera generació de pensadors adscrits a l’Escola de Frankfurt, que interpreta la iniciativa de Sloterdijk en el marc d’un programa d’estalvi neoliberal que promou la voluntat insolidària d’alliberar les grans fortunes de les seves obligacions fiscals, i posa en perill la democràcia, fent volar pels aires l’estat social i la seva promesa d’igualtat i justícia social i els mecanismes econòmics de redistribució de la riquesa que s’han aplicat des del naixement de l’estat modern.

La proposta de revolta fiscal de Sloterdijk ha rebut una acollida molt negativa i s’ha assimilat a una mena d’aposta insolidària de fi dels impostos, a la vegada que ha donat lloc a fortes crítiques que han desembocat en una agra polèmica filosòfica, que l’ha obligat a dedicar grans esforços intel·lectuals a combatre els malentesos, desenvolupant amb més detall la seva tesi, amb intervencions a la premsa, escrivint nous articles, com La mà que pren i el costat que dona (2010), i concedint entrevistes centrades en la crisi econòmica i el sistema fiscal, i que han estat recollits per l’autor en el llibre abans esmentat. En aquest mateix llibre, Sloterdijk posa en qüestió el sistema tributari perquè està centrat en la coacció dels ciutadans i la por, i genera dependència i submissió individual, a la vegada que fa extensiva la seva crítica econòmica a l’estat social i l’assistencialisme estatal perquè pensa que el model d’estat del benestar crea una cultura additiva i dependent que acaba debilitant la iniciativa econòmica privada.

‘Endeutament criminal’

Sloterdijk llança la seva crítica contra la insostenibilitat de la política d’‘endeutament criminal’ promoguda pels estats del benestar que ha transformat els ciutadans en deutors de per vida, hipotecant els no-nascuts i les generacions futures, i considera que els impostos obligatoris són una coacció més pròpia d’una postdemocràcia que d’una democràcia que faci justícia al seu nom. Sloterdijk qualifica l’estat fiscal contemporani de predemocràtic perquè aplica la fiscalitat de manera absolutista, sense cap mena de justificació, i a la vegada actua fiscalment com una postdemocràcia, programant l’obligació de pagar el seu endeutament i els interessos del deute als ciutadans del futur. Sloterdijk pensa que la hisenda estatal expropia una part dels guanys a la població, de manera despòtica i autoritària, de la mateixa manera que un capitalista del segle XIX s’apropiava de la plusvàlua produïda pels treballadors assalariats. Sloterdijk es refereix a les actuacions fiscals de l’estat com a formes de saqueig i arriba a dir que “un ministre d’economia modern és un Robin Hood que ha jurat la constitució”.

Sloterdijk està convençut que els ciutadans perceben el caràcter paternalista de l’estat impositiu i que la política de contraexpropiació i redistribució els desperta sentiments de resignació i fatalisme. A la vegada, Sloterdijk detecta un gran malestar en relació amb el funcionament de l’estat impositiu que té a veure amb les rutines maquinals i el seu anacronisme, i especialment amb el tractament anònim i impersonal, i, en definitiva, amb l’oblit dels donants i la seva cosificació com a nombres d’identificació fiscal. Aquest descontentament s’accentua amb la política econòmica malbaratadora i espoliadora i amb el fenomen de la corrupció política. Si el ciutadà encara accepta el sistema impositiu com un deure és, en part, perquè interpreta que els impostos són un contrarobatori per tal de retornar al poble el que anteriorment els rics li han robat a través de la lògica d’apropiació capitalista.

Per a Sloterdijk, els ciutadans serien molt més feliços si l’estat decidís substituir els impostos obligatoris per donacions voluntàries, sobre les quals, a més, tinguessin el control i en decidissin la destinació. L’alternativa tributària de Sloterdijk posa l’accent en la donació, en comptes de la imposició, i recupera la tradició filantròpica de les grans fortunes que, sota la influència del calvinisme, cercaven la salvació de l’ànima a través de les donacions. Sloterdijk està convençut que un capitalista ric està condemnat a la filantropia perquè vol mostrar que “moralment està a l’alçada de la seva prosperitat”. Sloterdijk pensa que el sistema fiscal basat en donacions s’ha de fonamentar sobre la responsabilitat ètica i cívica de les persones més riques, i està convençut que seguiran l’exemple de generositat de Bill Gates.

Reinvenció psicopolítica

Darrere la proposta revolucionària de Sloterdijk hi ha un projecte de reinvenció psicopolítica de la societat, una utopia basada en una concepció natural de la generositat i una negació de la maldat natural, en la qual la generositat i l’orgull de donar i rebre són els motors materials i simbòlics del canvi social que permetran la superació d’una societat que se sent explotada per un estat que practica la cleptocràcia a través dels impostos i que compleix amb les seves obligacions fiscals únicament per temor al càstig. Per al filòsof, l’ésser humà se sent més feliç i orgullós quan té l’oportunitat de donar lliurement. D’acord amb aquesta visió optimista, creu que la voluntarietat impositiva donaria lloc a ciutadans més solidaris i compromesos amb els altres. Sloterdijk aposta per la creació d’una societat filantròpica a través de la transformació de l’estat fiscal amb estímuls concrets per afavorir aquest trànsit, entre els quals destaca el fet de divulgar els noms dels donants que fan majors aportacions a l’estat, en comptes de donar a conèixer qui són els defraudadors.

Els crítics amb la tesi de Sloterdijk argumenten que la reivindicació de la generositat voluntària suposa un retorn a la mendicitat i a la pràctica de donar almoina als pobres, i en definitiva a confiar en la bona voluntat dels ciutadans, suprimint la funció mediadora de l’estat, i també representa la fi de les garanties legals i la seguretat jurídica de les lleis, en la mesura que el desmuntatge impositiu impedeix que l’estat disposi dels mecanismes necessaris per reclamar l’acompliment de les donacions econòmiques.

stats