PalmaVoltaire mostra un cert interès pel canibalisme i dedica un article del seu diccionari als antropòfags, que introdueix amb la seva habitual ironia dient que, després d’haver parlat de l’amor, “passarem dels éssers que es besen als que es mengen els uns als altres”. L’il·lustrat explica la seva trobada amb quatre salvatges provinents de Mississipí, el 1737, i la sorpresa que li causa la relació que una de les dones d’aquell país estableix entre canibalisme i guerra. Segons la indígena, la victòria en una batalla atorga als vencedors el privilegi de menjar-se els seus enemics, una vegada morts, en senyal de venjança i com una acció preferible a deixar que les bèsties els devorin. Voltaire es mostra comprensiu amb aquest argument d’utilitat molt en la línia dels cínics, tenint en compte que, des del punt de vista del mort, no té major importància si se’l menja un soldat, un corb o un animal carnívor. Ara bé, es lamenta que les nacions civilitzades respectin més els morts que els vius. A continuació, aporta nombrosos testimonis d’autors antics i moderns, exploradors i viatgers, religiosos, sants i profetes, poetes, historiadors, cronistes i filòsofs que demostren l’existència del canibalisme a gairebé totes les nacions del món, encara que a les nacions civilitzades es tracta d’un costum passatger. Segons aquestes fonts, les causes d’aquest costum horrible són la fam, la venjança, la subsistència i el fanatisme religiós.
El canibalisme apareix també a una de les aventures de Càndid, el personatge de ficció creat per Voltaire per combatre les idees leibnizianes de predestinació i optimisme incondicional. En l’episodi caníbal, Voltaire conta la trobada entre Càndid i el seu criat, Cacambo, amb uns salvatges caníbals anomenats orelluts, al capítol XVI d’El Càndid (1759). Sembla que els indígenes de la història podrien correspondre’s amb els antics indis xarais del Perú inca. Per uns motius que ara no venen al cas, Càndid i Cacambo són capturats pels orelluts, que es disposen a coure’ls de viu en viu. En un intent desesperat de salvar la vida, Cacambo enraona amb els indis i els intenta convèncer que ni ell ni Càndid són jesuïtes, els seus enemics. En el seu discurs, Cacambo es mostra comprensiu amb el canibalisme per necessitat, vinculat a la supervivència, tenint en compte l’escassetat de recursos disponibles per alimentar-se, i reconeix el dret natural de tractar així els enemics, però, a la vegada, demana que apliquin els principis de dret públic, els costums i les lleis, i els perdonin la vida. Finalment, els indis els alliberen en comprovar que Cacambo diu la veritat i no són enemics evangelitzadors. Aquest episodi de canibalisme associat al salvatgisme cultural posa en qüestió la bondat natural dels indígenes, els atribueix la capacitat de raciocini i de sentir pietat pel proïsme, i els reconeix la capacitat de renunciar als seus costums i acceptar lleis estrangeres. Voltaire també atorga gran valor a dir la veritat i posa en evidència la colonització religiosa que va seguir al descobriment d’Amèrica, i, especialment, l’adoctrinament dels missioners jesuïtes, encara que reconeix la superioritat cultural europea. En aquest darrer punt s’oposa al pensament de Montaigne.
En les aproximacions filosòfiques al fenomen caníbal de Vitoria, Montaigne i Voltaire hi ha un intent comú de comprendre i interpretar l’antropofàgia i els sacrificis humans, dins un conjunt més global d’interrogants que es podrien agrupar entorn del problema de com tractar la diversitat cultural i l’alteritat. A partir d’aquí, cada autor adopta una postura pròpia i diferenciada. Tant Montaigne com Voltaire es mostren crítics amb la pròpia cultura europea, encara que Montaigne se situa una passa més endavant que Voltaire perquè la seva crítica a la civilització occidental es fonamenta en les opinions dels caníbals i no en la seva pròpia visió moral sobre el món. D’altra banda, en aquesta comparació entre Montaigne i Voltaire, es pot dir que Voltaire limita molt més l’autocrítica, ja que, en realitat, la dirigeix cap a la intolerància religiosa, però en cap cas posa en dubte la superioritat moral i cultural europea en relació amb les poblacions ameríndies. En canvi, Montaigne, des del seu escepticisme, és capaç d’articular un discurs autocrític que posa en dubte els valors absoluts europeus, abandonant la mirada etnocèntrica i la superioritat cultural, i adoptant una actitud tolerant que evita projectar les pròpies categories conceptuals i morals sobre les noves civilitzacions descobertes, i s’absté de prejutjar-les, amb la clara finalitat d’escoltar la veu dels mateixos indígenes i atendre a la seva autointerpretació del seu propi món, per garantir una explicació més respectuosa amb l’alteritat i una relació més estreta amb la veritat intersubjectiva.
Relativitzar els valors humans
S’ha de dir que la radicalització de l’escepticisme modern de Montaigne ha tingut alguns efectes negatius, en la mesura que ha contribuït a l’avanç d’un relativisme cultural molt bàsic que entén que ‘tot és vàlid’, i que relativitza i territorialitza els valors humans, limitant-ne la validesa i aplicació a una cultura o espai geogràfic. La relativització cultural contemporània parteix del pressupòsit de la incommensurabilitat de les cultures, que implica, de fet, la renúncia conscient i voluntària a comparar el que és bo o malvat segons uns criteris universals. El gran impacte del relativisme cultural en les societats contemporànies es pot observar en la generalització d’una actitud individual definida pel consens entorn a la idea que cadascú és lliure de pensar privadament el que vulgui i fer les seves valoracions en funció dels seus principis personals i d’expressar públicament la seva opinió, sigui ofensiva o no, amb independència que estigui ben fonamentada, perquè actua seguint la creença que totes les opinions són igualment vàlides. L’acceptació social d’aquesta actitud de debilitat moral du a una situació paradoxal. Per una banda, du a practicar una tolerància i permissibilitat extremes que acaben perjudicant l’aplicació pràctica de la tolerància, perquè evita censurar obertament aquelles conductes que moralment són intolerants per por de ser acusats d’intolerants, i, d’altra banda, du també a tancar-se en els models i estereotips culturals més propers que proporcionen una certa seguretat a través d’una identitat comuna fonamentada en trets físics i lingüístics observables, i a aplicar una tolerància àmplia amb els iguals i molt restringida amb els diferents, a l’estil volterià, mostrant, així, respecte únicament per aquells compatriotes que comparteixen la mateixa cultura, i discriminant els estrangers, encara que aquests estiguin igualment emparats per les normes legals vigents. Aquesta tolerància il·lustrada restringida transmet una visió unitària i reduccionista del món, associada a una identitat cultural dèbil i excloent, que fomenta un especial sentiment d’arrelament absolut a una identitat, un lloc i una cultura determinada que proporciona una gran tranquil·litat existencial davant les incerteses i pors personals i vitals, però que projecta una imatge agressiva i gens hospitalària cap a l’exterior i els desiguals.
