Filosofia antidemocràtica (i VII)

PalmaEn els darrers anys s’ha tornat a posar de moda la proposta política epistocràtica de Plató com a alternativa a una democràcia cada vegada més decadent, a través del nou impuls donat a aquesta forma elitista de govern, per part de filòsofs polítics, com Jason Brennan. Les idees antidemocràtiques també s’obren camí a través dels filòsofs anarcocapitalistes, com Hans Hermann-Hoppe.

A Democràcia el Déu que va fracassar (2001), Hoppe està interessat a demostrar que la democràcia du al col·lapse econòmic; per això, afirma que si continua el prestigi de la idea de democràcia en l’opinió pública serà inevitable la catàstrofe econòmica. Segons Hoppe, la democràcia i les polítiques públiques assistencialistes, encaminades a combatre l’atur, posen en perill la cohesió social, perquè desemboquen en un conjunt de conductes indesitjables i conflictives, com l’incivisme, les psicopaties, els assassinats i l’hedonisme. Aquest professor emèrit acusa la democràcia d’haver provocat la degeneració moral, i la decadència cultural dels Estats Units, i fins i tot, de ser la principal responsable de la desintegració familiar i social, amb les elevades taxes de divorcis, paternitats il·legítimes, avortaments i crims. També imputa a la democràcia l’agreujament de la tensió ètnica, cultural i racial, a través de l’impuls de lleis i polítiques antidiscriminatòries, igualitaristes i multiculturals. Està convençut que el govern de la majoria és incompatible amb el manteniment de la propietat privada i l’enriquiment de la població, a causa del fet que afavoreix la propietat pública i prioritza les polítiques socials a través de la redistribució impositiva.

Hoppe considera equivocada la mentalitat democràtica que confia assolir la justícia a través de la propietat pública i el govern popular, i insisteix molt en la idea que la transició històrica cap a la democràcia no condueix a un progrés, sinó a un declivi civilitzador, que té un clar antecedent en el segle XX, amb la guerra total. Hoppe és partidari d’un anarquisme articulat entorn de la propietat privada i l’ordre natural, que deixi enrere els defectes econòmics i ètics de la democràcia i d’altres formes decadents d’estat, i que confiï els recursos més escassos a mans privades. Hoppe està convençut que un sistema social sense estat, basat en agències d’assegurances voluntàries, és la millor alternativa a la democràcia.

Destruir el poder centralitzat

Per a Hoppe, és important guanyar la batalla ideològica contra la democràcia, afeblint la legitimitat que dona l’opinió pública, perquè creu que les idees determinen els esdeveniments històrics. També considera molt eficaç, en la lluita contra la democràcia, fixar-se l’objectiu de destruir el seu poder centralitzat, a través del secessionisme i la creació de petites regions autònomes i sobiranes i, fins i tot, d’unitats territorials més petites i familiars, que deixin de participar en les polítiques del govern central i restaurin els drets que salvaguardin la propietat privada. Finalment, Hoppe proposa complementar l’estratègia anterior amb l’ús de la ideologia democràtica contra si mateixa, convencent els votants que defensin democràticament l’exclusió del dret al vot dels funcionaris i d’aquelles altres persones que es beneficien econòmicament del govern.

Per la seva banda, el filòsof nord-americà Jason Brennan, en el seu llibre Contra la democràcia (2016), aposta clarament per l’epistocràcia, el govern dels que saben i són més competents, recuperant la proposta política de Plató. Brennan es reafirma en el seu escepticisme polític, i altres idees anticipades a obres anteriors, alegrant-se dels senyals de decadència que mostra la democràcia, com el descens del compromís cívic i la participació. Segons aquest professor de la Universitat de Georgetown, no és bo que la gent tingui el mateix dret a votar i a presentar-se a unes eleccions perquè no considera que siguin drets bàsics, equiparables a la llibertat d’expressió, de religió i d’associació, i perquè la participació política corromp els ciutadans i els converteix en enemics irreconciliables. El tercer motiu que el du a rebutjar la democràcia és que no és una forma de govern intrínsecament justa, ja que el sufragi universal afavoreix que una majoria de votants ignorants i irracionals imposi la seva voluntat a una minoria més ben informada i educada.

Segons Brennan, la democràcia viola sistemàticament el principi de competència, permetent que els vots de les persones ignorants valguin el mateix que els de les persones cultes i formades, i impedint que el govern elegit sigui el millor possible. I per això mateix, deixa ben palesa la seva incapacitat per prevenir els efectes d’un mal govern sobre el conjunt de la població.

Sufragi restringit

Brennan proposa aplicar algun dels models d’epistocràcia, que són una epistocràcia de sufragi restringit, una epistocràcia que sorteja el dret al vot i una epistocràcia de sufragi universal, però amb dret a vet. L’epistocràcia amb sufragi restringit permetria accedir al poder polític exclusivament a aquells ciutadans que haguessin demostrat prèviament certs coneixements i competències bàsiques. Brennan proposa que la selecció dels votants i candidats es faci a través d’un examen de qualificació, o bé mitjançant l’aplicació d’un vot plural. El model d’epistocràcia per sorteig parteix d’una situació inicial en la qual tothom estaria igualment exclòs del dret al vot. Abans de cada cicle electoral, es produiria un sorteig excloent que determinaria atzarosament un subgrup de prevotants que aprendrien a ser més competents i aptes per votar bé, participant en un procés de formació, consistent en l’estudi dels programes dels partits i l’adquisició d’altres coneixements polítics. El sufragi restringit amb vot plural permetria que els ciutadans que haguessin demostrat majors coneixements, o bé que tinguessin alguna carrera universitària, acumulassin un major nombre de vots. L’examen serviria per descartar del dret a vot als ciutadans ignorants i desinformats, i mancats de coneixements bàsics en ciències socials. Brennan pensa en incentius econòmics per estimular la població a aprovar l’examen i adquirir el dret a votar. De manera alternativa, els qui suspenguessin l’examen de ciutadania podrien votar en el cas de pagar una multa.

Brennan també posa diversos exemples de distribució dels vots addicionals. Potser el més curiós sigui aquell en què tots els ciutadans majors de setze anys tindrien automàticament a la seva disposició un vot, que incrementarien en cinc més en acabar l’institut, i en altres cinc vots més, en diplomar-se, i encara tindrien cinc vots extres més, en llicenciar-se. El sufragi universal amb dret a vet epistocràtic conserva de la democràcia el dret de tots els ciutadans a votar i ser elegits, però introdueix una correcció significativa, una ponderació consistent que els candidats guanyadors serien supervisats per un consell epistocràtic que podria vetar dels càrrecs electes els “pitjors” candidats, és a dir, els menys competents. Aquest consell epistocràtic, que recorda el consell nocturn de Plató, també podria vetar decisions polítiques, en cas de considerar-les malicioses o poc raonables.