Filosofia antidemocràtica (V)

PalmaEl lector ha d’estar advertit que el propòsit d’aquest text és seguir el rastre més crític de José Ortega y Gasset, amb la democràcia i el parlamentarisme, tenint en compte tant la vida com l’obra, i partint de l’actitud d’Ortega davant del govern republicà i reconeixent la dificultat que implica el fet que el filòsof madrileny mostra una opinió canviant en relació amb la democràcia al llarg de la seva obra, discursos i articles, que va des de la defensa de la democràcia liberal fins a la pèrdua de confiança en la democràcia que ha abandonat els ideals liberals, i que fa possible destacar tant fragments d’un Ortega demòcrata com d’altres que el situen a les antípodes.

Ortega no és un home del seu temps perquè no combrega en cap moment amb les masses hegemòniques ni amb la seva aspiració de democràcia popular. Les seves idees polítiques aristocràtiques i elitistes encaixen més bé en un escenari històric despòtic i il·lustrat. La trajectòria política d’Ortega dificulta salvar-lo de la seva circumstància vital antidemocràtica, determinada per la seva actitud canviant davant la República i pel seu silenci còmplice davant del règim franquista. Si bé és cert que, en un principi, afavoreix amb el seu pensament la proclamació de la Segona República i la celebra, en articles com ‘Visca la República!’ (1931), tot just set mesos després, ja mostra les seves discrepàncies per escrit en la conferència Rectificació de la República.

Pressió comunista

El desencantament amb la República s’accentua amb l’aprovació de l’estatut català el 1932, perquè interpreta el reconeixement de Catalunya com a nació com un atac a la unitat i la sobirania espanyola i un perill per al futur de la política i l’estat. La seva decepció amb la República arriba al punt més àlgid a principis de la Guerra Civil, en què decideix exiliar-se a l’Argentina i denunciar la pressió comunista sobre escriptors i intel·lectuals per reclamar-los l’adhesió pública a les seves idees. És una manera elegant de fer referència a un episodi vital en què es va veure ‘obligat’ a signar la versió més moderada d’un manifest de suport a la República, després d’haver experimentat en carn pròpia la pressió d’uns milicians republicans armats, acompanyats per la filòsofa María Zambrano. Tanmateix, és mal d’interpretar, si no és des d’una trajectòria vital antidemocràtica, l’aprovació donada als seus dos fills perquè s’allistassin en les files de l’exèrcit de Franco, així com l’alegria que sent amb l’entrada de Franco a Madrid, i la decisió de retornar a Espanya a mitjan anys 40, en ple règim franquista.

La deriva antidemocràtica d’Ortega es manifesta també en algunes obres i articles, començant per l’assaig Notes del vague estiu (1917), en què Ortega critica la democràcia contemporània per haver imitat les antigues democràcies grega i romana i haver dissolt totalment l’individu en l’estat, evitant posar cap contenció al poder popular que garantís el predomini de la vida personal sobre la política. En aquest mateix text, introdueix la idea que el liberalisme pot ser antidemocràtic després de confrontar liberalisme i democràcia.

Per Ortega, ser demòcrata significa posar l’accent en el poder del conjunt de ciutadans, mentre que ser liberal suposa posar límits al poder públic per preservar els drets personals. Segons aquesta distinció política, es produeix una relació antagònica entre liberalisme i democràcia, de manera que es pot ser molt liberal i gens demòcrata, o molt demòcrata i gens liberal. Des de la seva concepció política liberal, desconfia de la democràcia i reconeix que els autèntics liberals contenen el seu fervor democràtic perquè saben que la democràcia tendeix a no acceptar limitacions al seu poder, que és una manera indirecta de dir que la democràcia tendeix a l’absolutisme i l’autocràcia. En resum, Ortega es declara liberal en comptes de demòcrata perquè sap donar valor a la llibertat individual i a la vida privada.

Ortega dona continuïtat a aquestes idees antidemocràtiques en el seu article ‘Democràcia morbosa’ (1917), en què alerta dels perills que pateix una societat quan la democràcia deixa de ser exclusivament una forma política i passa a ser un principi integral de l’existència, i aconsegueix expandir-se i colonitzar tots els àmbits de la vida, penetrant dins l’àmbit cultural, l’art i la religió, i també colonitzant el pensament, el gest i els costums. Ortega acusa la democràcia de contradir els seus orígens, d’abandonar la finalitat per a la qual va néixer, consistent a salvar la plebs de la seva condició miserable, i passar a simpatitzar amb ella i voler mantenir els seus costums. Parla de la degeneració de la democràcia en plebeisme i posa d’exemple el “credo socialista” i l’anivellament de drets com a model de justícia. Usant un llenguatge nietzschià, es refereix a la democràcia com a “purulenta secreció d’ànimes rancoroses” per aspirar a decretar la igualtat real entre els homes i no acontentar-se amb la igualtat formal davant la llei. En un altre fragment en què parla de la socialització, es queixa de la tirania antiindividualista de les masses, que es manifesta en la prohibició de la propietat privada, en la imposició dels gustos i del que s’ha de pensar, i en l’odi al liberalisme.

Aposta política liberal i elitista

Les seves intervencions públiques i els seus escrits van concretant la seva aposta política liberal i elitista, tant a escala espanyola com europea, donant preferència a la llibertat en detriment de la democràcia, que li permet deixar enrere la fe inicial en la monarquia i l’aristocràcia hereditària. La concepció política elitista a escala estatal es reflecteix, per exemple, en el llibre l’Espanya invertebrada (1921), quan diu que el problema que impedeix construir una nació espanyola forta és la manca d’una minoria intel·lectual selecta, la desconsideració social cap al govern dels ‘aristoi’, els millors. Aquest pessimisme es veu compensat per la seva visió esperançada en la regeneració d’Espanya a través de la seva europeïtzació, defensada, per exemple, en el llibre La rebel·lió de les masses (1924), a la qual se suma la convicció que els europeus estan destinats inevitablement a ser liberals.

Tres dies abans de l’aprovació de la Constitució republicana, el 6 de desembre de 1931, Ortega pronuncia una conferència doctrinal de Rectificació de la República, en el cinema de l’Òpera de Madrid, en què critica la República espanyola per raons ideològiques, a causa del seu patriotisme, que li impossibilita acceptar una Espanya dividida en dues o tres regions semi-estatals, i reclama el sorgiment d’un partit centralista i nacionalitzador, més enllà de dretes i esquerres, que faci front als nacionalismes i particularismes i sigui capaç d’unificar la nació espanyola en un sol destí històric, a través de l’educació de les masses. També critica l’existència de partits polítics, fent servir una fraseologia antidemocràtica, evidenciant el seu desengany amb el sufragi universal i reclamant l’aparició d’una autoritat extraparlamentària paternal i salvífica.