Periodista, escriptora i consultora de criança conscient
Societat 21/06/2021

Míriam Tirado: "Els fills no han vingut a fer-nos feliços"

5 min
Míriam Tirado

BarcelonaSi tens fills petits (i també Instagram), el més probable és que hagis sentit a parlar de Míriam Tirado, consultora de criança conscient, periodista i escriptora especialitzada en maternitat, paternitat i criança. Aquest 2021 ha publicat la seva primera novel·la per a adults, Remogudes, i és autora també de llibres com Enrabiats, El fil invisible o La font amagada. Diu que la pandèmia ha posat de manifest la importància de l'educació emocional, ja que les persones que disposaven d'eines emocionals l'han viscut millor. Però també s'ha fet evident que els que ara som adults no hem rebut aquesta educació emocional.

Mai abans s'havia parlat tant de salut mental.

— Abans era tabú i vergonyós admetre que anaves a teràpia. Quan jo hi anava no ho deia a ningú perquè em feia vergonya admetre que no em sentia feliç. S'havia d'aparentar que tothom estava bé, però no tothom ho està i ara això s'ha acabat. I és molt positiu. Ja anàvem cap aquí, també a les escoles, però aquest any s'ha posat sobre la taula, de manera ineludible, l'educació emocional.

S'acaba aquest curs escolar pandèmic i ja podem dir que, en general, ha sigut un èxit. Hem tingut prou en compte els drets dels menors?

— Durant aquest any de pandèmia s'han vulnerat els drets dels nens. Als infants, com a la gent gran, al ser un col·lectiu no productiu, no se'ls ha prestat mai gaire atenció ni en l'àmbit social ni en el polític. Les seves necessitats, començant per la baixa maternal, no són prou ateses. Va ser escandalós com els vam tractar durant el confinament total i si mirem enrere ens adonarem que nens i adolescents han sigut col·lectius molt perjudicats.

Tractes amb nens i adolescents i les seves famílies, com estan?

— Encara no són prou conscients de com els ha afectat la pandèmia i treuen les coses a posteriori, hem d'estar preparats. El que sí que veig és que ha augmentat moltíssim l'ús de pantalles arran del confinament i l'aïllament social, però espero que amb la desescalada i el bon temps es pugui anar reequilibrant als nivells d'abans de la pandèmia. També ha augmentat força el nivell de malestar i ansietat dels nens. Hi ha hagut tensió, molts nervis i sensació d'inseguretat, i els nens necessiten seguretat i atenció personalitzada. Han passat un any difícil.

Com els podem acompanyar?

— Primer, entenent que és normal i posant paraules a allò que els passa –"Deunidó l'any que hem viscut!", "Què recordes del confinament?"– per ajudar-los a treure-ho i validar les emocions que senten. I molta dosi de natura. Córrer i experimentar en el medi natural ens allunya de pantalles i és molt valuós per rebaixar l'ansietat. I molta presència dels pares. No estar fent deu coses alhora: si estic jugant, fer-ho de debò, i si estic conversant, no estar pensant en una altra cosa. La nostra desconnexió els inquieta.

¿La pandèmia ha servit per replantejar-nos com criem els fills?

— Moltes famílies s'han plantejat moltes coses –marxar de la ciutat al camp, canviar de casa...– i també ens hem adonat de coses de la nostra criança que funcionen i d'altres que no, i hem hagut de refer camins. Hi ha un abans i després de la pandèmia i crec que molta gent s'ha plantejat com vol viure la criança a partir d'ara: com volem criar i quina relació volem tenir amb els nostres fills.

Però encara pesa molt el paradigma productiu.

— Ser mare o pare o decidir ser-ho és molt valent, perquè la societat no acompanya la maternitat i la paternitat. És realment difícil, tot va molt de pressa, no dona suport durant aquest temps tan sagrat com és la primera infantesa (0 a 7 anys). És l'etapa en què s'està formant la persona adulta que un dia serà. No pensem mai que els nens d'ara seran els que governaran el món demà. Si volem un món millor, és bàsic cuidar el temps de la primera infantesa i respectar les seves necessitats. El veritable canvi comença a cada casa i en cada relació pare-fill. A vegades veiem la infantesa com si els nens haguessin de ser petits adults. Ser nen no és gens fàcil avui dia. Durant la primera infantesa tenen la necessitat bàsica d'estar amb els adults de referència –pare i mare– i al nostre país molts nens passen jornades laborals senceres de vuit hores en llars d'infants. Els nens necessiten pausa i nosaltres els fem anar a cent per hora. Necessiten jugar 24 hores i no els deixem; necessiten autoafirmar-se i ens enfadem perquè opinen diferent i no diuen amén a tot; necessiten explorar-ho tot i nosaltres ho interpretem com que ens desafien i no ens fan cas. Interpretem les seves necessitats des d'un lloc erroni, com si vinguessin a molestar-nos, i la seva funció és ser nens i no posar-nos a nosaltres les coses fàcils.

¿De què parlem quan parlem de criança conscient?

— Com diu el seu nom, és fer-nos conscients de la nostra part, del nostre bagatge, que té les seves pròpies ferides i les hem de resoldre, no traslladar-les als nostres fills. Vol dir criar des del lloc adult i no des del nen remogut que li demana al fill que li resolgui els traumes. Els fills no han vingut a complir les nostres expectatives, no han vingut a fer-nos feliços o a ser qui nosaltres volem que siguin. Els fills han vingut a viure les seves pròpies vides i en aquesta relació jo em faig responsable de la meva part. No pots dir "em fas enfadar". El nen fa el que fan els nens i depèn de com estiguis tu t'enfades o no. Els nens no ens fan res, tot depèn de com estem nosaltres. Fer-nos conscients de la nostra part ens ajuda a criar des d'un punt de vista més conscient. Quan estem cansats o estressats, si no hi posem consciència, surt el pilot automàtic, que és la manera en què ens han criat o hem vist criar, el referent de criança tradicional de "perquè ho dic jo".

¿On és la frontera entre criança conscient i hiperpaternitat? ¿Hi ha risc de caure en la hiperpaternitat?

— Des del moment en què posem la paraula conscient, no. Si ets conscient del que necessita el teu fill, hi ha un moment que t'has d'apartar. En la hiperpaternitat actuem de manera inconscient moguts per la nostra por i no hi ha consciència que el nostre fill és lliure. Ells no són nostres i la nostra funció és acompanyar-los mentre no puguin valdre's per si mateixos, però sabent que ells han vingut a fer el seu camí de vida. Hi ha una creença errònia que en la criança conscient no hi ha límits, i no és cert, justament perquè som conscients que els límits són indispensables per als nens i els necessiten per tenir estructura i sentir-se segurs, són una part important de la criança.

¿Quins són els errors més comuns que cometem en la criança?

La teoria la tenim molt clara, però ens costa molt passar a la pràctica. Quan ens desbordem, segueixen sortint els vells patrons. I més que hiperpaternitat, veig que passem de la flexibilitat a l'autoritarisme de manera poc coherent. Pocs límits i clars. Veig confusió, però aquesta confusió forma part d'aquest procés de canvi que s'està duent a terme en el món de la criança. Quan no tens referents i no has sigut criat així és normal que hagis d'aprendre, desaprendre i reaprendre.

stats