“Soc filla d’una víctima i soc filla del seu assassí”

El pare de la Julia va matar la seva mare el 1993

La Julia té poques imatges de la seva mare i no sap si són records o somnis: encara la veu recollint-se el cabell negre amb una pinça i obrint els braços en creu contra una porta que algú colpejava a l’altra banda. “Ja hi havia violència quan eren solters, i també quan es van casar. La meva mare va decidir separar-se d’ell, però ell va pensar: «Si no ets meva, no seràs de ningú»”. El 22 de juny del 1993 el pare de la Julia va matar la seva mare clavant-li 16 punyalades. Ella tenia tres anys.

“Soc filla d’una víctima i soc filla del seu assassí”, diu la Julia, que prefereix explicar la seva història amb un nom fictici. La relata amb cruesa i alhora amb serenor. Haver viscut una experiència com aquesta li ha fet percebre el dolor d’una altra manera: “Jo pensava que després d’això poques coses em podien fer mal”. Des del 2013, 244 infants han quedat orfes per culpa de la violència masclista a Espanya. Però ni ella ni la seva mare formen part de les estadístiques oficials, que van començar-se a registrar el 2003. Als diaris d’aleshores, l’assassinat de la mare de la Julia es va definir com un “crim passional”.

Després del succés, l’àvia materna de la Julia va fer-se càrrec d’ella. Aconsellats per professionals, la família va decidir no amagar-li el que havia passat. “Tenia atacs d’histèria contra la mare, perquè pensava que m’havia abandonat. Quan m’ho van explicar ho vaig entendre i vaig deixar de plorar”. Per a la seva àvia, però, va ser impossible de pair el que havia passat: “Arrabassar-li a una mare la seva filla és més il·lògic que a una filla la seva mare”.

Amb el temps, la Julia ha trobat en les arts plàstiques una eina per “poetitzar i assimilar” la seva infància. “Ara tot el que faig està travessat i tenyit per aquesta història perquè tinc aquesta cicatriu”, diu. També atribueix al cas el trastorn alimentari que pateix des que és adolescent. “Tinc bulímia nerviosa. Buscava afecte i el trobava en el menjar. Crec que té a veure amb el que li passava a la meva mare, perquè també era molt grassa”, explica, conscient que “els trastorns són una alerta que ens indiquen que hi ha alguna ferida per curar”.

El feminisme com a salvació

Com per a tantes altres dones, el moviment feminista ha sigut per a ella una taula de salvació. “El lema No estàs sola és preciós perquè em diu que no estic sola amb el feminicidi de la mare ni amb la bulímia”. La Julia lamenta que a vegades se l’encaselli només com a víctima de violència masclista per l’assassinat de la seva mare perquè és el més greu que li ha passat, quan alhora hi ha “moltes altres violències contra la dona”. “No m’agrada que victimitzin amb aquest rol, perquè jo també he estat atacada per violències com la grassofòbia. I el meu pare també va ser víctima de convertir-se en un assassí. Tots bevem del mateix verí, alguns més i d’altres menys, però tothom participa en el sistema patriarcal”, avisa. Per a ella, el feminisme és una lluita diària i alhora un agraïment. “Ha sigut molt important veure les meves amigues agafar l’altaveu en una manifestació. És bonic veure com ens reeduquem, veure com neixen noves masculinitats”, diu esperançada.

Ara participa en el projecte Cendres, una exposició fotogràfica de sensibilització de la violència masclista. Just ahir va fer les fotografies, utilitzant objectes de la seva mare, com el vestit de núvia o imatges en què surt el seu pare. “Hi apareix amb la cara ratllada perquè la meva àvia l’hi volia esborrar”, diu. Ella tampoc té cap interès per saber res del seu pare, a qui van condemnar a 30 anys de presó pel crim. Tot i això, manté el seu cognom. “Només conec el rol de víctima d’ella i el rol d’assassí d’ell. Però el meu nom és la meva història i no vull negar-la ni ocultar-la”, argumenta. I sentencia: “Jo no estic avergonyida de la meva vida, sinó del sistema”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF