El neoliberalisme és una festa

Vivim una vida governada per complet. La forma de poder que ens gombola no fa voltes entorn de l’acumulació de capital, sinó entorn del govern de les vides. I les vides es governen a través de mecanismes de control de la producció de riquesa, de la producció de saber, de la producció de maneres de ser. Les relacions afectives, les relacions amb la malaltia i amb la mort (ara més a la superfície que mai), les relacions amb nosaltres mateixes i amb la veritat passen per un govern meticulós i constant. El tàndem privilegiat d’aquest govern de la vida és el que vincula d’una manera perversa la llibertat i la seguretat.

Si la batalla contra el capitalisme passa per la lluita contra l’apropiació privada d’una producció de riquesa que es genera de manera col·lectiva, la batalla contra el govern de la vida o, per dir-ho seguint les etiquetes, la batalla contra el neoliberalisme passa per la lluita envers la producció de determinades formes de vida. Així, el nostre problema polític per excel·lència passa per demanar-nos si és possible generar i sostenir altres formes de vida, teixides per altres formes de llibertat.

El neoliberalisme no és monòton ni rutinari, no té l’aparença grisa de les disciplines i l’austeritat. El neoliberalisme és una festa diversa i superficial, una festa que ofereix múltiples vides, infinites vides. Vides que han de passar ràpid, vides que cerquen la seguretat, desesperades, pagant el preu de la desconfiança, de l’individualisme, de la competència, de la solitud. Vides que, per escapar de las interpèries inevitables, esdevenen estèrils perquè clausuren els afectes i les potències.

Així doncs, com resistir els embats del neoliberalisme? Com revoltar-nos enfront d’un poder que dissenya les nostres llibertats i la nostra vida? En darrer terme, és possible resistir? Michel Foucault, a darrera hora, formula una resposta possible a aquests interrogants. Com fer front al govern de la vida? Posant en pràctica la crítica. Però quan pensem en la paraula crítica no hem d’invocar el quefer de Kant sinó el martell de Nietzsche. No es tracta de traçar els límits del coneixement, sinó d’interrogar la nostra relació amb la vida i de pensar en la possibilitat de transgredir-la. Foucault va definir la crítica com una actitud de des-govern, d’insubmissió a certa manera de viure.

El neoliberalisme produeix formes de vida. L’única resistència possible és una actitud constant de qüestionament, una actitud que prengui posició envers la relació que tenim amb nosaltres i amb els altres, amb els espais que habitam i construïm, amb la manera com pensam i com ens relacionam amb el saber. I aquesta actitud crítica requerirà que prenguem la paraula per dir allò que no volen sentir, requerirà que rebutgem certes maneres d’estimar, certes maneres de treballar, certes maneres de viure que ens asfixien. Requerirà que la pròpia vida sigui un camp de batalla.

El neoliberalisme és una festa que imposa un codi de vestimenta comú a tots els assistents: la utilitat. Es tracta d’un govern de la vida que incita els individus a perseguir el seu propi interès, a produir riqueses útils per a si mateixos i pels altres, els incita a produir la pròpia felicitat de la qual són capaços. Fa molta estona que el neoliberalisme ha colonitzat també el sistema educatiu, fa estona que entre les parets dels instituts es fomenta la cultura empresarial, els sabers cientificotècnics, les habilitats que han de convertir els alumnes en ciutadans útils i productius.

Des d’aquest prisma m’atrevesc a reivindicar certa filosofia com a saber inútil, que no està convidat a la festa neoliberal perquè ensenya a viure a la intempèrie i a defugir dels mecanismes de seguretat que capturen la vida. M’atrevesc a vindicar certa filosofia com a maquinària per imaginar noves formes de vida, més enllà de les vides capturades que produeix el govern neoliberal. M’atrevesc a imaginar la filosofia com a resistència.