Excursionistes de diumenge, la gran aventura

Palma- Perdone...! ¡Eh! ¡Perdone! -crida el conductor d’un cotxe ple de gent, en castellà amb un fort accent mallorquí.

-Sí? -el vianant interpel·lat s’acosta al cotxe, per escoltar millor què li diuen. De dins el vehicle en surt música i una cridadissa de veus infantils i adultes.

- Vamos bien para ir al castillo? -vocifera el conductor; amb l’aparició de la ela i la doble ela la pronúncia mallorquina ha multiplicat la intensitat.

- Al castillo...? -dubta l’altre, que també és mallorquí però que respon en castellà per no parèixer maleducat.

-Sí, ens han dit que era per aquí, i que arribaríem a un lloc on podríem deixar el cotxe -eixordat per la producció de veus de la seva pròpia família, i nerviós perquè els cotxes de darrere seu ja han començat a tocar els clàxons, el conductor s’oblida de l’educació i del castellà. El vianant respon:

-Això és Binissalem! El castell és a Alaró...

La serra de Tramuntana és un descobriment perpetu i recurrent per als mallorquins, que solen viure com si la tinguessin tan lluny com l’Himàlaia, completament oblidats d’ella. Mentida: n’hi ha qualcuns que sí que se’n recorden, sobretot per maleir el fet que, entre la legislació proteccionista i la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, la serra de Tramuntana no pugui ser convenientment asfaltada i urbanitzada. Un malbaratament, una tudada de sòl que podria ser qualificat i ara en canvi només serveix perquè hi creixin quatre arbres i hi pasturi qualque cabra. Tret d’aquests, els mallorquins se solen recordar de la Serra en converses de sobretaula, mig becant:

-És molt guapo, per devers la Serra.

-Un pic vàrem anar a Orient...

O també, i sobretot, quan un mallorquí entra en contacte amb algú de fora (catalans, generalment) que es troba de visita a l’illa, en particular si és la primera vegada:

-I què, Pepet/a? T’agrada, Mallorca?

-Sí, sí -respon en Pepet o na Pepeta, amb espant sincer.

El mallorquí aixeca un dit i una octava de veu:

-És molt guapo, Mallorca! Sobretot la Serra és preciosa, una cosa única! -molt possiblement faci més de vint anys que no hi ha anat.

Tanmateix, la pandèmia ha duit un redescobriment de la serra de Tramuntana per part dels mallorquins, equivalent a l’augment inusitat de l’interès per exercicis com caminar o córrer, i en general qualsevol activitat que impliqui moure’s a l’exterior, i concentrar-s’hi en grans quantitats d’individus. El confinament, primer, i les restriccions de moviment, després, han fet que a molts els hagi agafat un desfici per sortir cap allà on sigui, però sortir. Sí que fa molt de temps que existeixen els domingueros, que és el castellanisme amb què se’ls sol denominar. Però diguéssim que l’èxit d’aquest tipus d’oci s’ha desbordat en els darrers temps.

Les Balears, en general, i Mallorca, en particular, són indrets privilegiats per al senderisme: si us hi voleu iniciar, o ja hi teniu alguna experiència però en voleu més, només heu d’estar atents a les rutes que publica Joan Carles Palos a l’ARA Balears, o també als seus llibres sobre la temàtica (n’acaben de treure un, Joan Carles Palos i Bartomeu Carrió, Els camins de Palma, amb rutes per fer des de i al voltant de Ciutat, que és una delícia), i segur que no hi trobareu més que beneficis. Fareu salut, coneixereu Mallorca molt millor que no la coneixeu, estareu de més bon humor i dormireu a pler. Que la gent senti la necessitat de conèixer el patrimoni natural de casa seva no té res de dolent, ans al contrari.

Incivisme preocupant

Ara bé, el problema es produeix quan les ànsies de descoberta van plegades amb un incivisme preocupant i en forma de massificació. A banda dels embossos que es produeixen amb els cotxes, hi ha un problema realment greu amb els residus que generen els visitants. El director general de Residus del Govern, Sebastià Sansó, remarcava fa uns dies una distinció inquietant: s’ha eliminat el problema dels abocadors de residus en espais rústics, però no s’ha pogut fer el mateix amb els abocaments. És a dir: s’han suprimit els abocadors incontrolats i improvisats als quals acudien molts compatriotes a tirar-hi tota casta de fems, però és molt més mal de fer controlar l’abocament puntual que fa un sol particular, o uns pocs, en un lloc qualsevol de foravila o de la muntanya. És sorprenent (i desolador, i indignant) passar dilluns per qualsevol indret de la serra de Tramuntana i constatar la quantitat de porqueria que arriben a escampar-hi uns suposats excursionistes que en realitat només són tropes de vàndals. També ho és, de sorprenent i desoladora, l’escassíssima eficàcia que mostren els cossos competents -policies locals, Guàrdia Civil, Protecció Civil- a l’hora d’impedir, perseguir i, arribat el cas, castigar aquests comportaments.

El camp i la muntanya, a Mallorca, són pastura -mai més ben dit- d’un personal que no és capaç de sortir de casa seva sense fer passar pena als altres. I sense causar, i això és el pitjor, danys greus a la naturalesa. No ens oblidem d’apuntar pràctiques calamitoses com el motocròs o el bicicròs, que òbviament han de ser molt fortament restringides. I també s’hauria de revisar la normativa de caça en un sentit igualment restrictiu: molts de caçadors no són en realitat més que escopeters impresentables, que van a foravila o a la muntanya a esbravar-se pegant trons sense to ni so. Tornam, com sempre, a la necessitat de difondre la consciència del bé comú: la certesa que està malament fer malbé allò que és de tots.

Acabem amb una altra escena de muntanya. Uns que fa hores que caminen per la Serra, bruts i cansats, troben un pastor amb la guarda d’ovelles i li demanen:

-Que anam bé, per aquí, per anar al poble?

I el pastor se’ls mira i respon:

-Home, n’hi ha que hi van més mudats, però vaja...