"Estudiar és l'única cosa que em queda"

L'Hospitalet de LlobregatLa Maissae ha tret un 8 a la selectivitat, però el mèrit no és tant la nota com l'enorme esforç i la gran determinació que ha demostrat per aconseguir entrar a la universitat. Va arribar a l'Hospitalet de Llobregat des del Marroc fa quatre anys, viu en cadira de rodes des de fa temps, afectada per una malaltia degenerativa que només li permet moure una mà, ha aguantat les mascaretes a classe malgrat que s'ofegava i ha fet les proves d'accés a la universitat a casa seva. Una història de superació personal que vol que serveixi d'exemple i inspiració per als alumnes amb discapacitat: "Podem amb tot. Tenim unes necessitats especials però també poders afegits, com més força mental. Crec que, si ens concentrem, podem treure de nosaltres tot el que vulguem". Malgrat que és conscient que no hi ha gaires casos com el seu i que és un testimoni excepcional, la Maissae afronta l'entrevista amb modèstia i timidesa. Somriu amb certa vergonya quan diu en veu alta les notes que ha tret a les PAU o quan admet que els seus professors li han dit que estan molt orgullosos d'ella.

I amb raó. La Maissae, que ara té 19 anys, ha estudiat des que va arribar de Tetuan a l'Institut Pedraforca, un centre de màxima complexitat al barri de la Florida, el més dens d'Europa i on la meitat de la població és d'origen immigrant. "Al principi pensava: «Com m'ho faré?», però després m'ha anat bé perquè he fet esforços per aprendre i els companys eren molt macos". Sense saber ni català ni castellà, la noia es comunicava com podia en anglès amb amics i professors. I mentre s'adaptava a la seva nova vida a Catalunya, el seu cos anava sucumbint a la malaltia que li havien diagnosticat quan tenia 11 anys. "Tinc una malaltia que a la gent li surt amb 40 o 60 anys. Em van dir que era el primer cas que veien que havia començat als 5 anys". Al Marroc li van dir que era una miopatia, i a Catalunya que era una neuropatia. Ella ho resumeix així: "Els metges no estan segurs si el problema és als músculs o a les neurones". El que té clar és que la musculatura ha perdut molta força i molt ràpid: al cinc anys "queia i perdia l'equilibri" i ara, amb 19, només pot moure la mà l'esquerra, que utilitza per fer servir el comandament de la seva cadira. S'aferra a cada petita oportunitat: "Quan hi ha un canvi a la meva vida, ho he d'acceptar i m'hi he d'adaptar sí o sí. Ara he d'aprofitar molt que encara tinc mobilitat a una mà".

Estudiar matemàtiques dictant

La discapacitat, òbviament, li ha condicionat els estudis, tot i que intenta treure-hi ferro. "Sí que em costa una mica més que als altres", diu. Com que li és molt complicat escriure, a classe no agafa apunts. "Només escolto, i per això he d'estar molt concentrada". Els exàmens a l'institut els feia orals o bé dictant a la seva vetlladora, la Montse. "La conec des del primer dia que vaig començar l'institut, a 3r d'ESO. És com la meva mare i la trobaré molt a faltar", diu la Maissae, una mica emocionada. A casa, estudiava llegint els llibres de text o repassant els apunts que li donaven els seus companys. El més difícil era estudiar matemàtiques, perquè havia de practicar exercicis dictant a algú –normalment el seu pare– tots els càlculs que calia fer. Però malgrat les dificultats evidents, la Maissae tenia clar que volia estudiar batxillerat "per dos motius". "El primer és que volia aprendre més català i castellà, perquè amb dos anys d'institut no era suficient, i el segon perquè vull anar a la universitat", explica. I, amb una determinació absoluta, afegeix: "Vull seguir estudiant. No puc fer res més, jo, només estudiar. És l'única cosa que em queda donades les meves condicions físiques".

Així doncs, va escollir el batxillerat científic, una etapa "una mica més difícil" que l'ESO, però no tant com s'havia imaginat: "Sabia que em costaria, però ho volia intentar". Fins que, a mitjans de primer, "la pandèmia ho va canviar tot". "Estudiant a casa no m'arribava bé la informació", recorda, malgrat que agraeix l'esforç de l'institut per fer-li arribar un portàtil i connectivitat a casa i el temps que va poder passar amb la seva família. La Maissae viu amb els seus pares i dos germans bessons de 4 anys, i en té tres més que viuen al Marroc. Al segon curs, amb la represa de les classes presencials, encara va patir més: "Amb la mascareta m'ofego molt i havia de sortir de classe, i quan sortia encara ho passava més malament perquè pensava tota l'estona en el que m'estava perdent".

L'orgull dels seus professors

Ha superat el batxillerat amb un èxit notable i, el que és potser més important, amb l'admiració dels seus companys i professors. "És una persona humil, molt receptiva i agraïda", explica Bernat Juan, el director del Pedraforca. "Tenir una alumna com la Maissae t'obliga a adaptar-te però ho fas de gust, perquè ella s'esforça sempre al màxim", afirma. I descriu així l'obstinació de la seva alumna: "Ella tenia unes hores limitades de vetlladora i havia de sortir de classe, però sempre la veies que se n'anava girant el coll, perquè ella volia quedar-se i no perdre's res. Té sempre moltes ganes de saber més". És un orgull per al claustre que la Maissae hagi arribat a les PAU, tot i que, fins i tot en aquest cas, la vida tenia preparada per a ella un altre obstacle: "Volia dedicar l'última setmana a estudiar, però vaig agafar una bronquitis i em vaig passar cada dia al llit, centrada en fer la rehabilitació pulmonar per arribar bé a l'examen".

En casos excepcionals els estudiants fan les proves una setmana més tard, i només en comptades ocasions la Generalitat permet que els alumnes facin la selectivitat des de casa seva. "Va venir un examinador a casa tres dies. Al principi em feia una mica de vergonya, però en el fons pensava que era millor això que no pas anar a la universitat a fer l'examen i perdre molta força anant i tornant cada dia", relata. La Maissae ha fet els mateixos exàmens que la resta d'estudiants a la part específica (les tres llengües, matemàtiques i història), però amb més temps i dictant cada resposta al professor, fins i tot les redaccions de català, castellà i anglès i tots els procediments de matemàtiques, un examen en què no va cometre ni un sol error. Quan va veure el seu vuit de mitjana a les PAU, es va posar a plorar d'alegria i d'emoció: "La universitat és un altre món i tinc moltes ganes de viure aquesta experiència".

Calia, aleshores, prendre una última decisió: "No sabia què estudiar. Quan era petita pensava en ser farmacèutica, després metgessa, tot i que sé que no podria arribar a exercir". No es va donar mai per vençuda: "Vaig buscar per internet quines opcions tenia per fer alguna cosa de laboratori o d'investigació, i vaig trobar biomedicina i em va agradar molt". Ara espera entrar al campus de la Universitat de Barcelona a Bellvitge, gràcies també a les places reservades per a alumnes amb discapacitat. Però si finalment no hi pot accedir i ha d'estudiar una segona o tercera opció –ha triat biotecnologia o biologia–, sap que el món no s'enfonsarà: "Sempre hi ha camins per arribar on volem".