Els Estats Units sense Europa
L’apocalipsi de Donald Trump anuncia una Europa que s’encamina al “col·lapse” per culpa de la immigració i que està a punt de viure “revolucions” i el seu propi 11-S. Brussel·les és un “infern” per al magnat immobiliari, que acaba de guanyar les primàries republicanes de Nou Hampshire. França i Bèlgica -diu Trump- representen el fracàs de les polítiques d’integració dels musulmans.
Europa viu fascinada i espantada pel fenomen mediàtic d’un multimilionari erigit en el portaveu de l’Amèrica angoixada per les desigualtats econòmiques i la falta d’expectatives. Com si la mateixa Unió Europea no hagués produït la seva dosi d’extremisme, precarietat i discurs de l’odi. La por que impulsa Trump és la mateixa que alimenta la dreta populista a França, Finlàndia o Dinamarca. La política nord-americana i l’europea comparteixen el mateix fenomen de desgast dels partits tradicionals, la desconfiança en l’establishment, l’atracció per aquells que no porten l’etiqueta de polítics tradicionals. Els Estats Units es qüestionen la seva identitat com a país d’oportunitats i el lideratge que vol seguir ocupant al món. La Unió Europea desafia avui alguns dels pilars de solidaritat, defensa de la democràcia i dels drets humans sobre els quals es va construir el projecte comunitari. I malgrat aquesta crisi profunda i compartida, malgrat que la col·laboració entre els EUA i la UE va ser clau en la negociació de l’acord nuclear amb l’Iran o que les dues bandes de l’Atlàntic saben que l’única sortida possible per a la guerra siriana és una entesa entre totes les grans potències, Europa és la gran absent de la precampanya presidencial nord-americana. Més enllà dels exabruptes de Trump, ningú en parla. Des de Brussel·les només creuen el dits confiant que Barack Obama tindrà temps de signar el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç abans d’esgotar el seu segon mandat. Després, ja es veurà.
“Ens encantaria una política exterior i de seguretat comuna a la UE però la realitat és que ens hem d’entendre amb Londres, París i Berlín -deia, dimecres a Barcelona, el professor Bruce Jentleson, antic assessor de l’administració de Clinton i d’Al Gore-. Nosaltres no podem reforçar Brussel·les, ho heu de fer vosaltres”. La UE continua sent un ens difús a l’altra banda de l’Atlàntic.
La victòria d’un militarista aïllacionista com Trump, d’un intervencionista com Marco Rubio o l’arribada a la Casa Blanca d’algun candidat sense experiència internacional no pot determinar el paper de la Unió al món. Però aquesta és una UE en desconstrucció. Més capficada a renegar d’allò que ja havia assumit que no pas a plantejar-se futures cessions de poder polític. La crisi política dels últims anys sembla haver girat les tornes. Aquella Europa “venusiana”, “acostumada a la seva pròpia vulnerabilitat i convençuda de la seva missió civilitzadora”, que el politòleg nord-americà Robert Kagan contraposava als Estats Units guerrers de principis dels 2000, ja no existeixen. La UE té por de la seva debilitat i, en cadascuna de les crisis frontereres, que ha estat incapaç d’aturar els últims anys, sembla haver renunciat a aquells suposats ideals civilitzadors. Els EUA d’Obama, en canvi, han descobert el poder tou, la força de la diplomàcia multilateral i els límits en la seva capacitat d’ingerència. El llegat internacional d’Obama s’escriu a l’Iran, a Cuba o la cimera del clima però no en les seves relacions amb la UE.