Les Balears i les Canàries han pactat amb Madrid els protocols que s’exigiran als turistes que viatgin als arxipèlags. Una de les mesures és fer tests en origen i destinació en els turistes residents en zones on la incidència acumulada, els darrers 14 dies, sigui major a 50 per cada 100.000 habitants. En cas que els viatgers donin positiu quan siguin a la destinació, hauran de fer quarantena. En casos com aquest, el Govern habilitarà una sèrie d’allotjaments dedicats a aquesta funció. De manera complementària es desenvoluparan campanyes de promoció de l’aplicació Radar Covid entre la població turística. Aquest acord coincideix amb l’anunci que va fer el touroperador TUI aquest divendres en el qual assegurava que, a partir del 15 d’octubre, reprendrà els vols turístics d’Alemanya a Mallorca. La intenció de l’aerolínia és aprofitar les reserves que havien fet els clients alemanys fins al 31 d’octubre i recol·locar-los en vols ja existents de Lufthansa i Eurowings.
L’esquí i les festes que sembraren una pandèmia
Les regles del viatge a Ischgl, Àustria, que varen permetre que es desencadenàs el covid-19
The New York Times/ Ischgl (Àustria)Varen arribar des de l’altra banda del món per esquiar als centres turístics més famosos dels Alps austríacs. Jacob Homiller i els seus amics de la universitat hi varen viatjar en avió des dels Estats Units. Jane Witt, catedràtica jubilada, hi va arribar des de Londres per assistir a una reunió familiar. Annette Garten, la directora de la divisió juvenil d’un club de tennis a Hamburg, Alemanya, anava a celebrar el seu aniversari amb el seu home i els dos fills grans.
Era final de febrer i principi de març, i sabien que el coronavirus s’estava propagant al proper nord d’Itàlia i darrere l’altra frontera a Alemanya, però ningú estava alarmat. Els funcionaris austríacs varen llevar importància a les seves inquietuds mentre els turistes s’amuntegaven als telefèrics de dia i als bars de nit, després d’esquiar. “El món sencer es reuneix a Ischgl”, va dir Garten.
Després tots tornaren a casa sense saber que també hi duien el virus. Milers d’esquiadors que es contagiaren a Ischgl o als poblats circumdants propagaren el coronavirus per més de 40 països a cinc continents. Molts dels primers casos detectats a Islàndia es rastrejaren fins a Ischgl. Al març, gairebé la meitat dels casos a Noruega estaven relacionats amb les vacances d’esquí a Àustria.
Nou mesos després de l’inici d’un brot que s’ha cobrat més d’un milió de vides a tot el món, Ischgl és el lloc on l’era del turisme global, afavorida per les tarifes aèries barates i les fronteres obertes, es va topar amb una pandèmia. Durant dècades, mentre el comerç i el turisme unien cada vegada més el món, les polítiques de salut pública, plasmades en un tractat, potenciaren el turisme mundial massiu amb crides a favor de les fronteres obertes, fins i tot durant els brots de malalties.
Quan el coronavirus va sorgir a la Xina, al gener, l’Organització Mundial de la Salut no dubtar a recomanar que no es restringissin els viatges. No obstant això, ara és evident que aquesta política volia satisfer interessos polítics i econòmics més que la salut pública. Els registres de salut pública, molts d’estudis científics i entrevistes amb més d’una vintena d’experts demostren que la política del turisme sense restriccions mai es va basar en ciència dura. Va ser una decisió política, disfressada de recomanació de salut, que va sorgir després d’un brot de pesta a l’Índia en la dècada dels noranta.
“És part de la religió de la salut global: les restriccions comercials i de viatge són dolentes”, va dir Lawrence O. Gostin, professor de Dret de la salut global a la Universitat de Georgetown, qui va ajudar a redactar les regles globals conegudes com el Reglament Sanitari Internacional. “En som un dels feligresos”, afirmava. El covid-19 ha destrossat aquesta fe.
A partir de les dades i la ciència dura, és massa prest per saber quins són els beneficis de les restriccions de viatge i, si en tenen, quines són les més útils. Els experts que insistiren a mantenir les fronteres obertes a l’inici de la pandèmia ara diuen que els països han de prendre mesures cauteloses de viatge. L’OMS en recomana una reobertura gradual en la qual cada país valori els seus propis riscos. “Hi ha un canvi radical en la manera en què s’està discutint”, va dir Kelley Lee, professora de la Universitat Simon Fraser, al Canadà, que estudia l’impacte de les restriccions de viatge en aquesta pandèmia. “Però les evidències no han canviat. Encara tenim proves deficients”, afirma.
El que és evident és que les polítiques globals de salut pública són deficients, sobretot pel que fa al turisme. Les aerolínies que ofereixen vols barats han creat una onada de viatges internacionals. El nombre de persones que agafen almenys un vol a l’estranger cada any ha augmentat un 80% d’ençà que es formularen les regulacions el 2005.
Després del seu viatge a Àustria, Homiller i com a mínim quatre dels seus amics donaren positiu en la prova del coronavirus. Witt va cedir davant l’esgotament i va acabar lluitant per la seva vida. La família de Garten també se’n contagià i, a Alemanya, el seu home va ser hospitalitzat. Ara, mil persones de dotzenes de països pretenen demandar el govern austríac.
El 30 de setembre, un advocat va presentar els primers casos de prova en representació de quatre visitants, dos dels quals ja han mort a causa del covid-19. La demanda declara que el govern hauria d’haver tancat el centre turístic abans i hauria d’haver advertit els turistes que no havien de viatjar a aquesta destinació. “Ells ho sabien, però no ho varen dir a ningú”, afirmà Witt, que forma part de la demanda. “La riquesa per sobre de la salut”, rebla.
Pesta i pànic
Ischgl es va convertir en un centre turístic la dècada de 1960, després que un resident emprenedor començàs a recol·lectar, porta per porta, els doblers per construir un telefèric. Quan Garten hi va anar per primera vegada a final dels 80, tot just figurava al mapa turístic mundial. Això va començar a canviar en la dècada següent. Es construïren hotels nous als seus estrets carrers.
En la tardor de 1994, hi va haver un brot de pesta a la ciutat portuària de Surat, a l’Índia. La histèria es desfermà i els governs s’afanyaren a prohibir els viatges al país. Els turistes renunciaren a les seves vacances. Va resultar relativament lleu, ja que només hi va haver 50 morts. No obstant això, el pànic mundial va abatre la ciutat i va costar a l’economia índia aproximadament 3.000 milions de dòlars.
La reacció al brot va alarmar David Heymann, epidemiòleg nord-americà que llavors era un alt funcionari de l’OMS i va ser part de la resposta de l’agència a la situació a Surat. Els funcionaris indis varen reportar el brot de manera adequada i el varen contenir amb rapidesa. Així i tot, l’Índia va ser castigada amb una reacció que ell considerà “irracional”.
En aquella època, el Reglament Sanitari Internacional estava dissenyat per impedir les interrupcions al comerç. Tanmateix, només s’aplicava a tres malalties: la pesta, el còlera i la febre groga. El compliment del reglament era impossible, i els països implementaven prohibicions de viatge arbitràries per a altres malalties.
Surat exposà el punt cec més important: el sistema d’alerta per a les pandèmies del món depenia que els líders polítics activassin l’alarma. Si la ruïna financera n’era el preu, cap país reportaria un brot. “Això va fer que ens adonàssim que les regulacions s’havien de modificar”, va comentar Heymann.
L’OMS aviat va emprendre un replantejament exhaustiu de les regles, però les correccions s’incorporaren lentament fins que sorgí l’epidèmia SRAG el 2003. Per por que es desencadenàs una pandèmia, l’OMS va desaconsellar viatjar als països afectats, recomanació que va ser la més restrictiva en els seus 55 anys d’història.
El 2005, els diplomàtics varen acceptar un compromís dissenyat per equilibrar les necessitats de salut pública amb les conseqüències econòmiques d’una “interferència innecessària” amb el turisme i el comerç. Tot i que les noves regles no prohibien de manera explícita que els països tancassin les fronteres o restringissin el comerç, deixaven clar que això havia de ser el darrer recurs. Això no obstant, les regles mai no es basaren en un conjunt de proves científiques.
Ningú no va estudiar la possibilitat que la restricció de viatges frenàs una malaltia de propagació ràpida, en part perquè no se solien demanar dades d’aquest tipus d’intervencions. “No pensàvem que les havíem de tenir en compte perquè crèiem que les sabíem”, va dir el professor Gostin, l’expert de Georgetown, que va participar en el procés de revisió. Les noves regles entraren en vigor el 2007.
L’Eivissa dels Alps
En la dècada dels 2000, la vida nocturna d’Ischgl li havia fet guanyar el sobrenom de “l’Eivissa dels Alps”. S’hi havien construït aparcaments enormes per a un flux d’autobusos de tot Europa. Però el més significatiu va ser l’impacte dels viatges aeris de baix cost. Durant la darrera dècada, els vols a través de Munic i Zuric han duit turistes a llocs tan llunyans com els Estats Units i la Xina, i Ischgl acull uns 300.000 turistes de 36 països cada any.
Aquest hivern, els hotels a Ischgl eren plens, fins i tot quan començaren a divulgar-se els informes preocupants de la situació a Itàlia. Garten va dir que mai no es va preocupar. Va riure quan el seu cap el va advertir que no dugués el virus. “Anàvem a les muntanyes per estar a l’aire lliure”, va dir Garten. “Què podria passar-hi?”.
Garten sol visitar Ischgl per esquiar i poques vegades surt de festa, però va fer una excepció la nit prèvia al seu 50è aniversari. Quan va arribar al bar Kitzloch amb el seu home i alguns amics, el lloc estava estibat. Els cambrers feien sonar xiulets -dos pics ho varen fer just davant la cara de Garten- per dispersar les multituds. “Només record que tota l’experiència va ser molt humida”, va dir.
Aquella nit, el 5 de març, Islàndia va emetre una advertència per evitar els viatges a Ischgl després que més de dotze viatgers que en tornaren donassin positiu de coronavirus. Dos dies després, un bàrman alemany del Kitzloch es va convertir en el primer cas confirmat de covid-19 a Ischgl, tot i que els funcionaris locals asseguraren als hostes que tot anava bé.
“Des d’un punt de vista mèdic, és molt poc probable que s’hagi transmès el coronavirus entre els comensals del bar”, declarà l’endemà el director mèdic de la província. El Kitzloch va ser desinfectat i va reobrir. L’endemà, tot el seu personal de servei va donar positiu de coronavirus. Bernhard Zangerl, de 25 anys, n’és el gerent, en va culpar la “mala sort” i es va ofendre per les acusacions de negligència. En aquell moment, el sistema europeu de viatges sense interrupcions estava col·lapsat. Una Itàlia aclaparada havia tancat fronteres. I, a Viena, els líders austríacs lluitaven per respondre a un món trastornat.
El Kitzloch va tancar, però altres bars continuaren oberts un dia més, tot i l’allau d’advertències provinents de la resta d’Europa. Finalment, el governador de la província, Günther Platter, va anunciar que la temporada hivernal acabaria abans a tota la regió, en lloc d’arriscar-se a permetre que hi arribassin 150.000 visitants més el dissabte següent. “Va significar una pèrdua de 1.500 milions d’euros”, va dir Platter.
Peter Kolba, l’advocat vienès que està al capdavant de la demanda contra el govern austríac, va argumentar que la vall es va haver de tancar una setmana abans, després que es vinculassin els primers casos a Ischgl. Va continuar obert només perquè els funcionaris estaven interessats a atreure turistes, ha comentat.
Una vegada que Platter va decidir tancar els centres turístics, els funcionaris locals no tardaren a redactar un pla d’evacuació. Però abans que es fes públic, el canceller d’Àustria inesperadament va anunciar per televisió el tancament d’emergència. Tots sortiren en desbandada.
Witt, la catedràtica jubilada de Londres, veié com els comerciants tancaven precipitadament al poble veí de St. Anton. La seva filla, que encara esquiava, va veure que els operadors dels remuntadors mecànics abandonaven els llocs. “En una hora ja no hi havia ningú al carrer”, va dir Witt. “Va ser aterridor”.
Almenys 27 turistes varen morir després de contreure el virus a Ischgl, St. Anton i els pobles veïns, va dir Kolba. Una investigació d’ORF, una emissora pública d’Àustria, va revelar que més d’11.000 europeus es contagiaren a Àustria, molts a Ischgl i centres d’esquí adjacents. Investigadors de la Universitat Mèdica d’Innsbruck avaluaren 1.500 residents d’Ischgl a l’abril i el 42% tenia anticossos contra el virus.
