LA CIUTAT ENVAÏDA

Les esquerres lideren la ciutat republicana

La reacció de l’Església va ser acceptar la realitat de la crisi monàrquica, encara que sabia perfectament que anava en contra seva

REVISAT PER ALEXANDRE FONT JAUME

El republicanisme de Palma es va anar fent fort quan va veure la proclamació de la República a la resta de l’estat espanyol. Quan el mes de maig es repetiren les eleccions per denúncies d’irregularitats, guanyaren les forces republicanes en vuit dels nou districtes electorals de Palma. Aquestes serien les primeres i darreres eleccions que guanyaria el republicanisme municipal d’esquerres.

La reacció de l’Església va ser acceptar la realitat de la crisi monàrquica, encara que sabia perfectament que anava en contra seva. Des dels temps de la Setmana Tràgica de Barcelona, la reacció contra el republicanisme, el laïcisme i el socialisme va anar creixent en diferents àmbits de l’Església. Segons Josep Massot, exceptuant les actituds minoritàries que celebraven amb alegria la República, “el poble mallorquí era conegut des de sempre per la seva apatia davant la política i per la seva tònica conservadora, que es traduïa en un predomini indiscutit dels partits de dretes. El clergat, com és lògic, participava en poques excepcions d’aquestes característiques, començant pel seu arquebisbe-bisbe Josep Miralles…”.

Durant la primera part de la República, del 31 al 33, l’època gestionada per les esquerres, els batles de la Palma republicana, persones excel·lents i entregades a la feina, canviaren sovint, seguint la norma que eren anomenats pel governador. Per tant, els canvis de batles es feien segons les circumstàncies de la persona i la dinàmica política que s’imposava a Espanya. La Segona República no va tenir temps de canviar aquesta norma.

Llorenç Bisbal, líder socialista històric, va ser el primer batle de la República des del mes d’abril fins a l’octubre del 31, només sis mesos, acompanyat pels socialistes Crespí i Ferretjans. Les crisis obreres portuàries i el seu estat de salut, que finalment el va dur a la tomba el 1935, el feren abandonar el càrrec a favor del veterà republicà Francesc Villalonga. Aquest ocupà el càrrec de l’octubre del 1931 al maig del 1932, també només durant sis mesos, ja que també tenia problemes de salut i va morir al cap de poc temps de deixar la batlia. Durant el seu govern es varen accelerar les obres del pla d’infraestructures educatives, dissenyat per Capó i en Guillem Forteza anys abans. Després de Villalonga el seguiria el republicà Bernat Jofre, del juny del 1932 al gener del 1933. Bernat Jofre va tenir una vida més llarga i una carrera política i civil molt interessant, i arribà a ser, després del seu exili, la persona de confiança de David Rockefeller a Veneçuela i, més tard, traductor de l’ONU. A Jofre el seguiria Josep Tomàs Renteria, també republicà i metge, fins al desembre del 33, moment en què va ser anomenat batle Emili Darder. Tomàs va fugir del cop d’Estat cap a Marroc i després va passar a Mèxic, on morí a 49 anys.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF