HÀBITATS NATURALS
Societat 04/01/2019

Esperant els Reis al carrer del ‘Jamón’

Fosca i silenci, un silenci tant o més atronador que el rebombori que s’escolta per aquesta mateixa zona durant els mesos d’estiu

Sebastià Alzamora
6 min
EPICENTRE DE DESORDRES I TRIFULGUES El carrer del Jamón ja està perfectament desestacionalitzat, com ho demostra el fet que els seus locals més emblemàtics obren puntualment les portesper al goig de la distingida clientela.

PalmaSi una nit d’hivern un viatger és el títol d’un dels llibres més celebrats i inclassificables de l’escriptor Italo Calvino. I si una nit d’hivern un viatger es perd a l’Arenal, és ben possible que tot d’una es pensi que ha arribat a la fi del món. El cineasta Jesús Franco, mestre del cinema de terror de sèrie B i autor de dotzenes de pel·lícules de vampirs, morts vivents i homes llop tan hilarants com gotarrenques, solia dir que li encantaven les zones turístiques a l’hivern, per la lletjor extraordinària que exhibeixen. Per ell, llocs com Orpesa, Torrevella, Marbella i Benidorm eren al mateix temps lloc d’inspiració i escenari ideal de les històries que filmava. I afirmava que a l’hivern, quan no hi ha ningú, és quan es veu en tota la seva desoladora esplendor el rostre i fins i tot l’ànima d’aquest tipus d’indrets. Neons apagats, negocis amb la porta tancada però que exhibeixen a la façana els seus anuncis de colors cridaners i imatges d’un gust pèssim, i un urbanisme acaramullat, oxidat, atrotinat i demencial. A l’Arenal, a l’hivern, Jesús Franco hauria estat feliç.

Un descans

Són les onze de la nit i entram a l’Arenal pel carrer de Sant Cristòfol, patró dels conductors, per la banda de Llucmajor. Constatam amb nostàlgia que el mític burger Can Biel ( es Feo, com el coneixen almanco un parell de generacions) està tancat, però ens alegram de seguida en endevinar que no ho està definitivament, sinó que només s’ha pres un descans per tornar a obrir amb la millor oferta d’hamburgueses i perritos que pot degustar a Mallorca el veritable coneixedor del menjar porqueria casolà. Infinitament millor que qualsevol Burger King, que és un dels pocs establiments que trobam oberts a la primera línia de platja, on els bars de rètols rutilants, els souvenirs de capells mexicans i moixos xinesos i els locals de perruqueria i estètica amb les especialitats més exòtiques tenen la persiana abaixada des de fa un parell de mesos, a l’espera que les vacances de Setmana Santa donin el tret de sortida a una nova temporada turística triomfal, en aquesta illa preferida pels déus i pels empresaris promotors del turisme de balconing. “Home of the whopper” anuncia el neó de la cadena internacional, que amb la seva lluminària blanca esqueixa la fosca fins a gairebé agredir la vista. Però el que domina els carrers és l’obscuritat. Fosca i silenci, un silenci tant o més atronador que el rebombori que s’escolta per aquesta mateixa zona durant els mesos d’estiu (que a Mallorca, com sap tothom, ja són sis o set a l’any). I fred, clar. Un fred que pela, com correspon a una nit de primers de gener a vorera de mar. Perquè l’Arenal té mar, cosa que convé recordar perquè és possible que a algú, obnubilat per la impressionant llegenda d’aquesta localitat costanera que resumeix els darrers cinquanta anys d’història mallorquina, se li oblidi. Aquest és, de fet, el secret del seu èxit indiscutible: platja, sol i sexe. I joc i alcohol i drogues, com a oferta complementària.

A més del blanc del Burger King, dos neons més fosforegen dins la profunda nit arenalera, i són vermells: tots dos són salons de joc, on, a banda de deixar el subsidi dins alguna màquina escurabutxaques, el visitant pot arribar a imaginar-se que ha fet una conquesta amorosa, sempre de pagament. Caminant pel passeig vora la platja (Francesc Parcerisas té un poema magnífic que es titula així, Passeig vora la platja ), es trobarà adesiara amb habitants autèntics de l’Arenal que, per algun motiu, s’aventuren també a fer una volta nocturna: una parella que passeja el ca, per exemple, o una altra parella que beu cerveses, ella i ell asseguts damunt la barana que separa el passeig de l’arena de la platja. També un grup de quatre adolescents vestits amb dessuadores amb caputxa, que passen misteriosament amb el pas apressat i sense dir ni piu. Tot és silenci. Els adolescents no xerren, les parelles tampoc. El paral·lelisme amb les pel·lícules de morts vivents es fa a cada moment més obvi.

Fins que s’arriba al Balneari 6, punt mític de la fama internacional de l’Arenal com a lloc de festa, vici i disbauxa. Aquí va començar tot, amb grans colles de guiris alemanys i anglesos que s’asseien en rotllana per beure sangria dins un poal, ajudats per llargues canyetes de xuclar, fins que la combinació d’alcohol barat i temperatures de quaranta graus els fregia el cervell o els provocava una lipotímia. Més d’un va tornar a casa seva amb desordres cerebrals guanyats a pols durant les seves vacances arenaleres, i això va ser considerat prou divertit perquè una televisió alemanya dedicàs un programa, Imbisshalle 6, a explicar anècdotes i vicissituds de compatriotes que feien animalades al voltant de l’humil Balneari 6 (ara més pomposament rebatejat com a Six Dance Club, tot i que el quiosquet continuï sent igual de poca cosa). Això era a mitjan noranta, i d’aleshores ençà, el prestigi de Mallorca com a destinació preferent per al turisme europeu que ningú més no vol a casa seva no ha fet més que créixer i consolidar-se.

Just al damunt del Balneari 6 comença el carrer Pare Bartomeu Salvà, que tal vegada no us sonarà per aquest nom, però que reconeixereu immediatament en dir-vos que no és altre que el cèlebre carrer del Jamón. En efecte, encara que pugui semblar estrany, el carrer del Jamón no es diu realment així, sinó Pare Bartomeu Salvà, i és en si mateix una resposta contundent a tots els que prediquen la necessitat de desestacionalitzar el turisme a Mallorca. El carrer del Jamón ja està perfectament desestacionalitzat, com ho demostra el fet que els seus locals més emblemàtics obren puntualment les portes fins i tot en una nit com aquesta, per al goig de la distingida clientela. És obert l’orgullós Bierkönig (“rei de la cervesa”), una espècie de nau o de magatzem reconvertit en un enorme abeurador, epicentre dels desordres i les trifulgues que cada estiu posen el carrer del Jamón a competir amb el seu germà de Magaluf, el carrer Punta Balena, pels titulars de premsa més escandalosos. Ambdós carrers són curts (el del Jamón encara més que Punta Balena), però concentren prou porqueria per degradar capitals senceres. Aquesta nit d’hivern, com si esperassin l’arribada dels Reis d’Orient, deambulen per l’interior i per l’exterior del Bierkönig diverses parelles que ningú sap què hi fan per aquí, a més de diverses colles d’alemanys entre els trenta i els seixanta anys que es diverteixen amb el costum atàvic d’ingerir cervesa en quantitats industrials mentre profereixen amb grans veus crits, càntics, brams i sons inarticulats. Si volen fer una mica de paret, poden deglutir salsitxes al grill del mateix Bierkönig, però si pel que sigui volen posar peu davall taula, poden recórrer al San Siro, el local que ostenta un gran rètol lluminós amb el dibuix d’un cuixot (d’aquí el nom pel qual tothom coneix el carrer) i que també obre una nit freda entre setmana. Més avall, passada la frontera imaginària del carrer Llaüt, a tocar de la primera línia, hi ha el Linos, un restaurant d’aparença més assossegada a pesar dels seus neons blancs i vermells que ofenen el món sencer, i que deu ser perquè hi sopin les parelles i els turistes pusil·lànimes que consumeixen menys d’un barril de cervesa per cap.

Serveis al carrer

Els locals de table dance, en canvi, sí que estan tancats, i deu ser per aquest motiu que les prostitutes fan el carrer oferint els seus serveis a tothom que passa, mesclades amb els negres que ofereixen bijuteria i els tiqueters que fan ofertes de consumicions al Bierkönig. Si el visitant considera que li cal comprar condons, tabac o encara més alcohol (d’alta graduació), pot fer-ho al Deutscher Kiosk, un súper de 24 hores on es pot adquirir tot el kit imprescindible per a la nit ‘jamonera’. Aquest és territori dels germans Antoni i Miquel Pascual, propietaris d’un imperi que rivalitza amb el de Bartomeu Cursach i, com ell, bons amics de molts polítics del PP i de molts comandaments i agents de la Policia de Palma, especialment de la ‘brigada verda’. A prop dels seus dominis es troben hotels com el Negresco i el Llaut Palace, exemples de l’aposta que la nostra mai prou aplaudida elit empresarial hotelera ha fet en els darrers anys pel “turisme de qualitat”: hotels de quatre i cinc estrelles que prometen vacances de luxe a la vora del mar, situats al bell mig d’una de les zones turístiques més embrutides de tot Europa. Pagui unes instal·lacions de luxe i surti, per distreure’s, a fer una volta entre locals de tatuatges, puticlubs i hordes de salvatges intoxicats. No sabem què en diria el pare Bartomeu Salvà, que va ser un prevere llucmajorer, nascut l’any 1867 i mort el 1956, que va participar en la incorporació de la congregació franciscana en el Tercer Orde Regular de Sant Francesc, i que, a més, va ser lul·lista i autor de diverses monografies sobre Ramon Llull, com ara La cronología catalana en la Edad Media y la muerte del Beato Ramon Llull, i Paternidad luliana del Liber de Benedicta. Tu in mulieribus. Però potser li hauria fet gràcia que un carrer amb el seu nom estigui dins una zona anomenada les Meravelles. O Ses Meravilles, com en diuen els autòctons.

stats