L'espai superior

Les emocions que provoca en els nins el joc a l’espai superior són emocions d’extrema intensitat

La projecció a distància dels objectes és la primera conquesta d’un espai al qual no es pot accedir corporalment. La trajectòria de l’objecte llançat és la perllongació del cos. Això permet a l’infant sortir del seu cos, estar a l’espai, estar en el món. Aquests objectes llançats a l’espai seran després els crits i, més tard, la paraula.

La racionalització de la trajectòria conduirà a la racionalització de l’espai: distància, altura, direcció i velocitat.

Aquests espais aporten a la sala una qualitat de joc que ofereix als infants la possibilitat de conquerir, jugant, un volum al qual, d’una altra manera, no tindrien accés.

La llibertat que adquireixen quan el discurs té lloc als plànols superiors els ajuda a conquerir els seus temors, cosa que els impulsa a atrevir-se, després, a enfocar des d’una altra perspectiva totes aquelles circumstàncies que, d’inici, els poden provocar immobilitat i paralització.

Sovint, les accions més repetides en aquests espais inaccessibles són:

  • La consecució d’un control del cos dins un segment que no proporciona seguretat.
  • L’equilibri que el cos organitza, quan arriba el desequilibri, estant en aquest segment.
  • L’acció de trobar exercicis que implementen els d’estar a terra: penjar-se, botar, estar assegut en un espai obert…
  • El bot és, en si mateix, la representació de la llibertat conquerida, de l’atreviment i l’autoconfiança, amb un pes específic importantíssim, que entra en relació amb el creixement de l’autoestima i de la seguretat. Poder botar és intrínsec a l’assoliment d’aquests plànols superiors.

Emocions intenses

Les emocions que provoca en els nins el joc a l’espai superior són emocions d’extrema intensitat, que estan directament vinculats a l’expansió de la veu, del renou propi. Aquests renous envaeixen un espai comú per a tots, l’espai sonor.

L’espai sonor està ben present als plànols alts. En l’expansió del ‘jo’, fora de la part corporal, hi resideix la significació simbòlica dels renous; d’aquesta manera els renous són, també, projecció simbòlica del ‘jo’ a l’espai. El so dona volum a la presència ; el silenci, a l’absència, reduint el ‘jo’ a la dimensió corporal.

Que aquest espai sigui comú al dels altres provoca, algunes vegades, que els infants que no toleren els sons aliens es puguin sentir envaïts. D’aquesta manera neix la comunicació, a vegades agressiva i altres vegades harmònica.

L’espai sonor està sempre relacionat amb els altres i es veu sotmès als processos d’acceptació i de rebuig, amb l’acceptació per part dels iguals que comparteixen sessió de psicomotricitat.

Discurs de joc

Tot això queda extrapolat als altres segments de la sala, als altres àmbits de la vida. La comunicació verbal queda del tot integrada quan es pot fer un discurs de joc als plànols superiors de l’espai, a la sala psicomotriu, cosa determinant en casos d’infants amb problemes de llenguatge i de comunicació, atès que hi queden inclosos el gest, la mirada, l’objecte, el subjecte, la respiració i la veu.

RECOMANACIONS

  • ‘Simbología del movimiento. Psicomotricidad y educación’. Lapierre i Aucouturier
  • ‘Identidad y Autonomía: práctica psicomotriz, metodología psicopraxis’. Carmen Pascual

Sandra Santana és psicomotricista de Creix

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF