EDUCACIÓ
Societat 13/04/2019

50 anys de les escoles del ‘baby boom’

El creixement demogràfic dels 60 i l’arribada de milers de famílies des d’Andalusia i Extremadura van generar una gran demanda de places escolars, ara fa 50 anys. Ara, mig segle després i als mateixos edificis, acullen nouvinguts de tot el món

Laia Vicens
6 min
Una imatge aèria del barri de Bellvitge, amb l’edifici del Joan XXIII i el frontó i la pista d’hoquei patins en primer terme, i els edificis i carrers sense asfaltar al voltant.

BarcelonaEl creixement demogràfic dels 60 i l’arribada de milers de famílies des d’Andalusia i Extremadura buscant un futur millor van generar una gran demanda de places escolars, ara fa 50 anys. “Calia crear places com fos, públiques o concertades, per cobrir dèficits d’escolarització”, diu Enric Roca, professor de pedagogia de la UAB i director d’Edu 21. Va tenir un paper clau el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), que als 80 van entrar a la xarxa pública amb una llei a mida. Tots són centres nascuts en ple franquisme i que van ser la porta d’entrada a Catalunya i al català per als immigrants. Ara, mig segle després i als mateixos edificis, acullen nouvinguts de tot el món. L’ARA recull tres casos - una escola i un institut públics i un col·legi concertat - que aquest curs fan 50 anys i que han deixat empremta als seus municipis. I als seus alumnes.

JESUÏTES BELLVITGE, L'Hospitalet de Llobregat

“Sortien al carrer a buscar nens i portar-los a estudiar”

“Bellvitge és lluitador, reivindicatiu i orgullós del que ha aconseguit. Aquests adjectius també es poden aplicar a la nostra escola”. Ho diu Quim Molina, director general des de fa tres cursos del Joan XXIII, el centre que els Jesuïtes tenen al barri. En efecte, la història del col·legi s’ha anat escrivint en paral·lel a la dels veïns, que des de l’any 1965 viuen en uns blocs de pisos fets a corre-cuita per acollir les famílies que havien emigrat d’altres comunitats de l’Estat. Encara que la campanya publicitària deia que En Bellvitge hay vida, no hi havia res: ni escoles, ni un centre sanitari, ni botigues, ni tan sols asfalt. El jesuïta Pepe Ituarte va detectar de seguida un problema: “Va preveure que podia acabar sent un barri amb un gran índex de delinqüència si els nens estaven sols al carrer”, diu Mercè Gassó, professora de l’escola. La seva família va ajudar Ituarte, alma mater del projecte, a tirar endavant una escola que es va posar en marxa en un altell el curs 1968-69 amb una quinzena de nens i nenes i 12 alumnes més grans que estudiaven per ser delineants. Segurament no ho sabien, però acabaven de plantar la llavor del que ara és el Joan XXIII, que té 1.700 alumnes de P3 a formació professional. És un dels 22 centres de l’Hospitalet que té 50 anys o més.

Ara és un projecte consolidat i un referent a l’hora d’aplicar la tecnologia i els mètodes educatius innovadors a l’aula. Però els inicis no van ser gens fàcils. Una de les claus va ser l’entusiasme i l’energia d’Ituarte per convèncer els alumnes, les seves famílies i els mestres perquè se sumessin a l’escola: “Era un visionari. Ell i el grup que l’ajudava sortien al carrer a buscar nens que estaven jugant i els portaven a estudiar”, recorda Gassó. “Ara se li diria emprenedor, però des del punt de vista de treballar pel barri, no a costa del barri”, afegeix Molina. Un compromís de servei que s’ha mantingut fins ara, conservant el vincle amb entitats de l’entorn, com l’esplai i la parròquia.

En canvi, hi ha coses que han canviat en aquests 50 anys. Mercè Gassó explica que quan va començar -primer com a voluntària, després com a professora d’educació física- era “un fangar”. “Em vaig haver de comprar unes botes d’aigua per venir a treballar”, diu. Ara l’escola [i el barri] està molt ben comunicada, amb el metro a prop, i rep molts estudiants de fora de l’Hospitalet, sobretot de FP. “Aquí la formació professional ha sigut sempre un trampolí, mai ha tingut la imatge d’estudis menors”, reivindica Molina.

El passat és ben present al centre: està envoltat dels 77 blocs aixecats entre el 1964 i el 1965 -es construïen vuit habitatges al dia-, els alumnes juguen encara amb els mocadors cosits per les mares dels primers alumnes i es canvien als vestidors que van construir els pares. Però el Joan XXIII mira ara al futur: volen consolidar el seu projecte d’innovació Horitzó 2020 i continuar lligats a un barri que marca des de fa mig segle el seu ADN.

GARCÍA LORCA, Santa Margarida de Montbui

“L’escola va créixer del no res: només hi havia camps”

Amb l’esperança de trobar feina a les fàbriques i adoberies d’Igualada, milers de famílies andaluses, extremenyes i murcianes van arribar a l’Anoia fa mig segle. Amb les poques coses que tenien van construir barraques a l’altra banda del riu, al terme de Santa Margarida de Montbui, un poble que en deu anys va créixer un 150%. De 790 habitants l’any 1950 a més de 2.000 el 1960. Als 70 ja hi vivien més de 7.000 habitants, que es van organitzar per crear el club de futbol San Mauro (1966) i la parròquia (1968). “L’escola va créixer del no res: només hi havia camps, barraques i uns pisos socials”, explica Montserrat Oliva, l’actual directora del que va ser el primer centre del barri. El setembre del 1969, quan l’Agrupación Escolar Mixta San Mauro va obrir les portes per primer cop, hi havia vuit classes i vuit mestres. No hi ha registres del nombre d’alumnes, però expliquen que els que no hi cabien es portaven la cadira de casa. Ningú quedava fora de l’escola, que les famílies van batejar finalment amb el nom de García Lorca, per mantenir el lligam amb un referent cultural de la seva terra.

Per les aules del García Lorca han passat almenys 23 membres de la família de la Isabel Márquez. La petita de cinc germans, els seus pares van arribar de Càceres quan el seu germà gran tenia només un mes. A la seva classe no hi havia ningú nascut al barri. “L’escola va ser una llum per tenir un futur”, diu. Quan va ser mare, va tenir clar que portaria la seva filla a l’escola, on ha format part de l’AMPA. “Tothom es coneix, és com una gran família i és part de la meva vida”, explica, una mica trista perquè el seu fill acaba aquest any 6è i abandonarà el centre on han estudiat els seus germans, els seus nebots i els seus fills.

En 50 anys d’història, el García Lorca s’ha fet gran -té dues línies i més edificis-, però continua sent clau per ensenyar català en un entorn castellanoparlant i per acollir, ara, les noves onades immigratòries, sobretot de l’Àfrica i Sud-amèrica. Situada en un dels deu municipis més pobres de Catalunya -la renda per habitant és inferior al 70% de la mitjana catalana-, l’escola celebrarà durant tot l’any l’aniversari amb el desig de continuar lluitant per mantenir “l’esperit familiar i acollidor” de fa 50 anys.

INSTITUT DE BRUGUERS, Gavà

“Hem vist canviar Gavà. Ara ens toca canviar a nosaltres”

Segurament quan van bufar les espelmes del 50è aniversari, a l’Institut de Bruguers de Gavà hi va haver un desig unànime: renovar l’edifici. A l’octubre va fer 50 anys que es va aixecar per donar resposta a una necessitat social de Gavà, on no hi havia cap lloc per cursar estudis secundaris. Havien arribat moltes famílies buscant una oportunitat al camp agrari del Llobregat o a la fàbrica Roca, i en pocs anys l’institut, que aleshores es deia Nuestra Señora de Bruguers, va rebre molts alumnes del municipi i d’altres localitats, com Viladecans, Castelldefels i Sant Climent. De seguida es va fer petit. Es va ampliar i amb els anys també s’ha retocat, però ara ja convé renovar-lo del tot. “Hem vist canviar la vida de Gavà des d’un lloc privilegiat, però ara ens toca canviar a nosaltres”, afirma el director, David Serres. La llarga demanda de la comunitat educativa ha arribat al Parlament, on la comissió d’Educació ha aprovat una proposta de resolució que apressa el Govern a construir un edifici per a un institut que ha viscut moments inèdits, com el descobriment de les mines en galeries més antigues d’Europa.

Als anys 80 un professor del centre va trobar que al despatx del director hi havia una entrada a uns túnels verticals: l’institut s’havia aixecat sobre un jaciment paleolític que fa 6.000 anys van perforar uns miners a la recerca de variscita, una pedra de color verd tan o més preuada que l’or. Des de la troballa han aprofitat el fet de tenir el Parc Arqueològic Mines de Gavà a tocar del centre per donar a conèixer als alumnes el tresor que hi ha amagat sota el pati. El pas de la història també és visible a les parets dels lavabos, fetes amb rajoles que els primers alumnes anaven a buscar a les bòbiles, creuant camps enfangats. De fet, hi ha exprofessors que recorden que hi havia alumnes que caminaven quilòmetres per anar a estudiar a l’institut d’amagat dels pares, que volien que treballessin.

El director explica que el centre -acull uns 600 alumnes- també és un reflex de la lluita pels drets socials del cinturó roig de Barcelona. Un dels últims grans èxits és haver revifat l’esperit dels castellers, que des de fa anys formen part de la cultura de l’institut.

stats