“El problema no és l’IMAS ni el Govern, ho són la societat i internet”

Juan Carlos López és un jove extutelat que va viure part de la infància i tota l'adolescència en una llar d'acollida 

Part de la infància i tota l’adolescència les ha passades en una llar d’acollida. Es considera afortunat d’haver pogut sortir als 11 anys de casa seva, on vivia permanentment amb por. Actualment, estudia grau superior d’Integració Social i els caps de setmana treballa a AMADIBA, l’Associació de Pares i Mares amb fills amb discapacitat. És el president d’APEIB, la primera associació autogestionada per joves extutelats.

Com és l’emancipació per als joves extutelats?

Si és complicada per a tots els joves de les Illes, molt més ho és encara per als que venen de llars de protecció, ja que la majoria als 18 anys no tenen l’equilibri emocional ni la capacitat econòmica necessaris. En aquesta edat, es tornen a trobar sols i desprotegits.

I quines alternatives hi ha?

O t’espaviles o tornes amb la teva família biològica, de la qual t’han separat, i no sempre és possible. Hi ha agressions sexuals i maltractaments que no es poden curar. També hi ha pisos d’emancipació i la renda de 423 euros. Jo ho vaig intentar, perquè estudiava i treballava, però va ser dur. Per sort, el meu gran suport -que sempre ha estat al meu costat-és un amic que vaig fer als 13 anys, a l’institut. Els seus pares són com els meus pares adoptius, tot i que no hi ha cap paper. Ara visc amb ells. Som molt afortunat. Però crec que una de les parts que no cobreixen als centres, i per a la qual s’haurien de trobar les fórmules per fer-ho, és l’afectiva.

Hi ha menors que han tingut vivències de les quals no es poden recuperar?

Tots els al·lots han tingut experiències dures i no crec que cap sigui invalidant. La meva mare biològica tenia un trastorn de personalitat i bipolaritat. Jo era cada dia el seu sac de boxa, m’apallissava diàriament. El meu pare biològic era drogodependent, per això, en el seu moment, vàrem partir d’Almeria i vàrem venir a Mallorca.

Com processa un infant les situacions de maltractament?

El que no es pot dir mai és que un maltractament es pot normalitzar. Sobre la violació a Corea, vaig llegir un article que deia que la menor ja havia viscut altres agressions i que ho havia normalitzat. Jo vaig rebre pallisses dels sis als onze anys i no vaig deixar mai de tenir por de quedar tot sol amb ma mare.

Com ha estat la relació amb els educacors i educadores?

Molt sana i molt bona. Ho he vist com una salvació. Però hi ha menors que a ca seva la disciplina era a través d’agressions físiques i els costa un temps aprendre amb arguments.

Hi ha descontrol o deixadesa en els centres de menors?

Les llars de protecció han de ser obertes perquè cap dels nins ingressats ha comès cap delicte, sinó al contrari. De deixadesa, no n’hi ha en cap cas. Tot al contrari: per part dels educadors hi ha una extrema preocupació. Un menor no tutelat no pot fer com altres nins i nines de setze anys, que surten de marxa sense consumir alcohol fins a la una de la matinada.

Quin percentatge de menors poden tenir conductes problemàtiques?

Al Temple, on vaig treballar, de 43 menors, pot haver-n’hi sis. La resta no en tenien, però es generalitza i ens afecta a tots. Cal dir que qui té aquest tipus de conducta és per tot el que ha viscut. Quan et separen del teu agressor, estàs molt ‘cabrejat’ perquè no entens que ets una víctima, molts no es perdonen i pensen ‘com m’he deixat fer això?’. I també desconfien de la gent.

Vàreu tenir coneixement de qualque menor explotat sexualment?

Quan jo vivia a la llar de protecció no sabia de cap companya que ho hagués viscut. Treballant al Temple em vaig assabentar que un extutelat oferia als al·lots i al·lotes coses a canvi de ser prostituïts. El problema no és l’IMAS, ni el Govern, ho són la societat i internet, el fàcil accés a xarxes on es poden trobar aquesta realitat i com els joves hi són presents, publicant a Instagram, per exemple. Però això no afecta només els menors d’acollida, sinó tots els menors.

RECURSOS

HI HA 30 JOVES EN LLISTA D’ESPERA PER ENTRAR EN PISOS D’EMANCIPACIÓ, 12 DELS QUALS SÓN PRIORITARIS

El Pla d’emancipació del Govern 2016-20 preveu accions com una renda d’emancipació, l’accés a un habitatge, la inserció laboral i la creació d’una xarxa d’acompanyament fins als 25 anys. Tot i que el pla acabaria enguany, no en perilla la continuïtat, ja que el decret pel qual es va aprovar es prorroga automàticament. A les Balears, hi ha 74 places en pisos d’emancipació, 21 de les quals són en habitatges propis de l’administració i 53 són concertades amb entitats. Actualment, hi ha una llista d’espera de 30 joves, i dotze són priotitaris perquè surten de centres de menors. La renda d’emancipació de 423 euros la reben 160 joves i al servei d’acompanyament n’hi ha 130.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF