Esther Ureña: “No podem deixar els menors sense estiu. Ara també hem de fer-ho bé”

PalmaSap que encara no es poden valorar les conseqüències que, per als menors d’edat, tindrà el confinament i tota la crisi provocada pel coronavirus. Així i tot, Esther Ureña, psicòloga infantil i professora associada en aquesta matèria a la Universitat de les Illes Balears (UIB), és conscient que hi haurà efectes emocionals, relacionals i acadèmics. També sap, com a directora de l’Associació de pares de nins amb TDAH (Still) des del 2012, que no tots els menors són iguals i tampoc ho són les seves condicions de vida. Així ho remarca.

Al voltant del 15% de la població de les Balears és menor de 14 anys. Ara, fa sis setmanes que no surten de casa. Com a psicòloga, quins efectes creis que té i tindrà el confinament en els menors?

En primer lloc, voldria fer notar que es parla molt dels menors de 14 anys i hem de pensar en les distintes franges d’edat que hi ha entre els 0 i els 18 anys, amb les particularitats de cadascuna d’aquestes etapes. Dit això, encara és prest per analitzar els efectes de la pandèmia i les mesures que ha duit. Però hem de pensar que els menors són els que no han sortit per res, que duen sis setmanes molt menys actius, que no tenen relacions presencials amb els amics, que no van a l’escola, que estan més exposats a les pantalles, que els patrons de la son són més irregulars o que allò que mengen no està controlat de manera tan rigorosa, entre d’altres. Tot això, sens dubte, té i tindrà efectes negatius, tant emocionals com relacionals i també acadèmics. És clar que no tots els menors ho pateixen en la mateixa mesura ni ho manifestaran en el mateix sentit.

Podeu concretar les conseqüències?

Depenent de les famílies, de les condicions de la casa i de cadascun dels infants, així, en general, hem de pensar en les pors que tenen els menors en aquesta situació. Senten les notícies, molts veuen que els pares i mares han perdut la feina; tot això ho perceben i els angoixa. També els provoca angoixa i frustració la falta d’espai i de contacte social. S’avorreixen, necessiten moviment i relacions. A més, hi ha els efectes acadèmics. Hi ha menors amb bons hàbits i habilitats i l’escola ha posat mecanismes perquè se’n surtin bé. Però també n’hi ha molts que tenen dificultats -un 5% dels menors té dèficit d’atenció, per posar només un cas- i que necessiten el suport addicional que se’ls donava. Ara la majoria no el té. Els pares no són mestres i no tots saben com ajudar-los. Això pot provocar un retard curricular als més vulnerables. Al marge d’això, hi ha necessitats vitals...

Deis necessitats vitals no cobertes?

La llum del sol és molt important per als infants. Té repercussió en l’equilibri hormonal, en la circulació i en els ritmes circadiaris. De la mateixa manera que una planta sense llum no creix, per a un nin també la llum és d’importància vital. Per això la insistència que hi havia: els menors han de sortir. També és cert que hi ha nins que viuen al camp o a cases amb espai exterior i no ho necessiten. Els més vulnerables són els que més necessiten sortir al carrer.

Una hora cada dia, de 9 a 21 h, distanciament, un màxim d’un quilòmetre lluny de ca seva... Què pensau de les mesures del govern espanyol per a les sortides dels menors de 14 anys?

Insistesc que s’han deixat de banda els menors de 14 a 18, els hauríem de tenir en compte. En principi, jo era partidària d’establir franges horàries per edat: una hora al matí per als de 0 a 6 anys, que no tenen escola, i deixar una hora a l’horabaixa per als escolars. Si s’haguessin limitat les hores, la gent gran hauria pogut evitar sortir quan hi ha els menors al carrer. Tot es fa més controlable. Ara bé, una franja horària tan àmplia com és de 9 a 21 h té avantatges: les famílies tenen més opcions d’organitzar-ho segons els convé i també ajuda a evitar aglomeracions. Per contra, serà més difícil de controlar, apel·la a la responsabilitat dels adults, que han de saber que no podem fer una passa enrere i tenir un rebrot. No podem deixar els menors sense estiu. Hem de ser molt curosos. Ara també hem de fer-ho bé.

Què aconsellau per fer-ho bé?

Abans de sortir per primera vegada, els pares hem de fer un entrenament amb els menors per aprendre tots com ho hem de fer. Sense ficar-los por, els hem d’explicar i practicar com fer-ho, bé racionalment, segons l’edat o la maduresa del nin, bé com un joc més teatral per als més petits. Però és important que abans de sortir els pares tinguem clar on podem i on és millor anar i que els nins sàpiguen què és la distància de seguretat, allò que poden tocar i el que no, i quines pràctiques d’higiene s’han de fer en tornar a casa. Tornaran al món, però d’una nova manera i han de saber com fer-ho i gaudir-ne.

Els menors aprenen aviat. Què poden haver après d’aquesta experiència?

Fins que la crisi no acabi, no sabrem què n’han après. En tot cas, s’ha intensificat la relació amb els pares, es creen més vincles. I això ens hauria de servir per entendre que aquesta relació en quantitat, i també en qualitat, s’hauria de mantenir, hi hagi o no confinament.