Rafa Forteza: “La vista és el sentit que més engana. Tenim una visió única i la creim certa”

PalmaTé una relació antiga i intensa amb Valldemossa, on va tenir el seu estudi durant una llarga dècada, abans de traslladar-se a Alaró. Tot en Rafa Forteza (Palma, 1955) és intens. Parla amb vehemència, encadena conceptes i pensaments amb una celeritat que sovint fa difícil seguir-lo. També amb la seva obra es relaciona de manera apassionada, en una execució ràpida, quasi vertiginosa, però en el seu cas és com el vòmit que és producte d’una reflexió incessant. Ara ha tornat a Valldemossa, amb una exposició que fins al 25 d’agost es pot veure a la sala Capitular de la Cartoixa, dins el marc del Festival Chopin.

Què i com heu treballat per a aquesta mostra?

Jo no treball mai de manera específica per a una exposició. Vaig fent, faig molta feina, de dia i de nit, i si de cas després m’adapt a l’espai, faig feina amb ell. Això sí, d’un temps ençà treball el concepte de la superposició, de les idees i els fets que se superposen, com ho fan les escates dels peixos. Les coses que se superposen generen una fricció, i a mi això m’interessa. També les cicatrius que apareixen en les obres. Les cicatrius marquen el mapa històric dels nostres fets. Vull sentir-ne la presència. I pens en Pessoa quan, com a Álvaro de Campos, diu que la ferida fa mal perquè fa mal, independentment del fet que la genera.

Un Pinotxo rep el visitant de l’exposició. És un missatge sobre l’engany en l’observació?

La vista és el sentit que més engana, més que qualsevol altre sentit, contràriament al que se sol pensar. Ens genera una visió del tot personal de les coses. Tots tenim una visió única i la creim certa. En aquest sentit, la visió és d’allò més irracional.

És la del Pinotxo una escultura que té molt de pintura, com les altres que mostrau, com les teles presents a l’exposició. Sou pintor per sobre de tot?

No, no som sempre pintor. De fet, avui no té gens de sentit acotar els llenguatges, ni les eines, ni els processos. Tot serveix al mateix camp de la creació. Les etiquetes s’han anat rompent en l’art i encara es rompran molt més. Jo mateix he evolucionat en la llibertat de no fermar-me a un únic manifest per a la meva obra. Al final, tot és un reflex de mi si surt de mi. Els artistes varen estar segles per reconèixer-se com a artistes i signar les seves obres. Ara n’hi ha -com és el cas de Banksy- que ja no volen ni que els identifiquem. Sí, pot respondre a una operació de màrqueting, però és un fet. En tot cas, jo som tot allò que faig i com ho vaig fent, i m’identific amb l’obra que he realitzat perquè som jo, o com Ortega y Gasset, som jo i les meves circumstàncies. Com tothom, sempre.

Quin pes té allò circumstancial en la creació?

El mateix que ho té en tot. Podem planejar que ens n’anirem de viatge en una data determinada. Quantes coses poden passar abans que faran que el viatge sigui o no possible? És més, no som només jo i les meves circumstàncies, sinó també les dels altres. Tampoc no domín el meu cos -el cap, un poc més-, vull dir que cada obra és també el resultat de com em trob. En tot cas, tot allò que passa durant el procés de realització de l’obra li dona un sentit.

Tot això condiciona la llibertat en la creació.

És que no hi ha llibertat per a la creació. La llibertat és un concepte mental, però, hi insistesc, s’imposen o prenen valor les circumstàncies. Per això, en la feina, allò que faig és anar a cercar les circumstàncies i que es generin certes expectatives. Potser la llibertat està en la capacitat de triar i de fer un trajecte. Ara bé, és tan important l’itinerari com el trajecte. No vull que la meva llibertat em coarti. És clar, no estic parlant de la llibertat en el sentit dels meus drets, perquè si fos així hauria de dir que sentir la llibertat és no haver-la d’exigir.

Sou espectador de la vostra obra?

Som el primer espectador de la meva obra. Però també és cert que qui observa l’obra des de fora, l’anomenat espectador, si assumeix el seu paper d’observador, té molta més llibertat que jo respecte de la meva obra. Sovint em fa l’efecte que l’espectador vol saber més de mi que el que sé jo de mi mateix.

Com a observador de l’art i de la vida, què és allò que us interessa?

Si se’m demana per què m’estimulen unes coses i no unes altres, jo sempre em faig la pregunta a la inversa. M’interessa més saber què és allò que m’ha deixat d’estimular i per què. Vull dir que sovint cerc allò que no tenc, allò que m’ha deixat. Del maniqueisme que s’estableix en tot entre allò que és bo i allò que és dolent, a mi m’interessa més allò que és dolent que no allò que és bo. És l’interès per aprofundir en l’altre extrem. I el mal és molt interessant. L’Església l’ha necessitat sempre: per tenir un àngel bo va haver de crear un àngel dolent. La vida és difícil i hem de tenir el valor d’acostar-nos a poc a poc a les dificultats, a les incerteses més que no a les certeses.