Dana Etxebarria: “Com que no podem votar, no es fan polítiques pensant en nosaltres”

Entrevista a la portaveu de la Plataforma de Dones Migrants

Va arribar a Mallorca de l’Equador per reagrupació familiar quan tenia quinze anys. Ara en té 27 i és la portaveu de la Plataforma de Dones Migrants, de la qual formen part 32 associacions. Clara i directa, reivindica que el col·lectiu del qual forma part deixi de ser vist com a ciutadania de segona.

Quina és la realitat general de les persones migrades a les Illes? I de les dones en particular?

És diversa, però, sens dubte, té certa fragilitat social pel tema dels papers i que no tenim una xarxa social, i alhora tenim els mateixos problemes que els espanyols: atur, dificultats per accedir a l’habitatge, que aquí són de primer ordre, etc. A més, les dones són encara més vulnerables, perquè poden patir situacions dures, com, per exemple, ser víctimes de violència masclista, i es poden trobar amb la limitació de l’idioma o de no conèixer els processos per denunciar. Sabem que hi ha dones migrants que s’han trobat amb policies amb una actitud que no ajuda la víctima.

Quina reivindicació considerau prioritària?

El dret de votar. Creim que hauria d’estar lligat a la residència. En cinc anys ja hauria de ser possible. Com que no podem votar, no es fan polítiques pensant en nosaltres. El fet que se’ns reconegui aquest dret representaria un contrapès per a l’extrema dreta, perquè seríem un grup significatiu. Tampoc podem opositar; molts de fills de migrants han estudiat a la universitat i han fet aquí tota la carrera, però després no poden opositar, perquè és un dret reservat a persones amb nacionalitat espanyola.

Com vàreu arribar a Mallorca?

Vaig venir-hi a quinze anys per reagrupació familiar. Ma mare ja feia temps que residia aquí. Jo vivia amb mon pare a l’Equador i ella venia per Nadal o en determinades èpoques. És una realitat que viuen molts pares i mares i fills. Espanya demana a la gent de l’Equador deu anys de residència per poder optar a la nacionalitat i és a un dels que demanen menys temps. A la gent de països africans els en reclamen més.

Heu patit agressions xenòfobes?

Gairebé totes les persones migrades hem sentit comentaris com que “venim a robar la feina” i en determinades converses, sense que l’argument tingui a veure amb allò de què s’està parlant, et diuen que te’n vagis al teu país. A mi m’ha passat. Quan jo era adolescent, vaig viure algunes situacions violentes amb el meu grup, en què la majoria eren espanyols, ja que, quan deien aquestes coses, jo tenia por de respondre.

Què és el que s’escapa de la mirada d’una persona no migrada?

El fet que els migrants en aquesta societat no tenim referents. Per exemple, si ets un nin africà, veus molts manters o gent que treballa en manteniment, i ja està. Quan jo era petita, a Stradivarius, per exemple, no hi havia cap llatinoamericana. La manca de referents positius et limita la possibilitat de tenir una visió de futur. Et dius a tu mateix: això és per als blancs o per als espanyols.

De què creis que s’hauria de fer càrrec l’Administració?

Quan acabes d’arribar a un país nou, hi ha moltes coses noves o que no saps fer, com ara accedir a la Targeta Sanitària. És necessari que hi hagi algú que t’ajudi. Nosaltres ho feim des de l’activisme, però pensam que també s’hauria de fer des de l’Administració pública. Així mateix, pens que s’hauria de tenir en compte la bretxa salarial que hi ha entre estrangers i espanyols, perquè normalment els primers fan les feines de més baixa qualificació; i encara la diferència salarial és més gran i evident quan parlam de les dones migrants.

Per quin motiu?

La majoria de les dones migrants tenen la vida laboral més precària de totes i són les que menys cobren, perquè es dediquen a netejar de manera informal, per hores o a la cura dels infants i de la gent gran. D’altra banda, cal tenir en compte que una de cada tres mares que tenen fills és estrangera. Són les dones migrants les que han frenat el decreixement demogràfic. Crec que és una qüestió de temps que hi hagi més diversitat. Però ara mateix hi ha gent que no té els papers que exigeix l’Administració i, si tenen fills, l’infant tampoc tindrà permís de residència. El nin o la nina tindrà dret a l’educació i a la sanitat, però la família continuarà en situació irregular.

Com veuen els migrants el tema de la llengua pròpia de les Illes?

Ma mare no parla català perquè, com que podia sobreviure en castellà, no va ser una de les seves prioritats, però els fills i filles de les parelles migrants el parlen perfectament. Jo he vist moltes mares orgulloses d’això mateix. No és un tema de manca d’interès, sinó de supervivència. El que sí que és complicat és quan algú arriba ja amb una certa edat, com és el cas de la meva mare, atès que costa més aprendre.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF