CRÒNICA

Carme Vidal: “Es recepten més ansiolítics a les dones perquè les tracten d’histèriques”

Entrevista a la coordinadora de Salut i Gènere del Govern balear

Carme Vidal és infermera, coordinadora de Gènere i Salut del Govern balear i professora associada de la Universitat de les Illes Balears (UIB). L’any 2019 va impulsar una formació obligatòria sobre violència masclista per als 1.552 treballadors sanitaris i no sanitaris de l’Atenció Primària de Mallorca. Subratlla, però, que la perspectiva de gènere en la salut va molt més enllà i que encara hi ha molt pocs professionals formats. És per això que la seva àrea tira endavant, per tercer any, un curs de salut i gènere per a professionals de la salut, que enguany cursen 150 persones.

Tenim un sistema sanitari patriarcal?

Sí. I hi ha molt pocs professionals formats en perspectiva de gènere. Si féssim un examen, no l’aprovaríem. I costa molt que les coses canviïn. És per això que en el curs de salut i gènere prioritzarem l’assistència de professionals de gerències, perquè tu pots fer des de baix, però si a dalt no s’impulsen canvis, és molt complicat.

Què vol dir una salut amb perspectiva de gènere?

Vol dir que, a l’hora de fer estratègies, protocols i en l’àmbit assistencial, s’han de tenir en compte les diferències entre homes i dones. Perquè som diferents, però sempre ens han imposat el patró masculí. Potser l’exemple més paradigmàtic és el de les malalties cardiovasculars: les dones poden tenir símptomes molt diferents dels dels l’homes.

Quins?

El patró de simptomatologia de l’home és dolor al pit que s’irradia al braç. Depèn molt, però la dona pot tenir altres símptomes com el dolor a l’epigàstric (una zona de l’abdomen) i dificultat per respirar. A més, no només són els símptomes. Si entra un home amb la mà al pit, ningú no ha de dir res: ja és a la sala de cures fent un electro i pensam que té un infart. En canvi, entra una dona que potser té una mica de dificultat respiratòria, amb la mà a l’estómac, i el cas es tracta directament com un atac d’ansietat i se li dona un diazepam.

A les dones els costa més anar a urgències?

Sí. Sol passar que les dones, abans d’anar a urgències, potser pensen que han de fer el dinar o cuidar la padrina. En el cas de les malalties cardiovasculars, ja hi ha aquest retard pel mandat de gènere, que fa que tingui cura dels altres abans que d’ella mateixa. Després, arriben al centre, i s’hi suma la tardança a l’hora de fer l’electro, si és que es mou, perquè es poden escapar. Al final, acabam que les dones tenim menys infarts, però la mortalitat és més alta.

Altres exemples de diagnòstics endarrerits o mals diagnòstics?

Sí. Per exemple, en la salut mental. És molt diferent que entrin en una consulta una dona o un home. Les dones tenen més probabilitats d’anar-se’n amb antidepressius i ansiolítics perquè les solen tractar d’histèriques. Ells tenen més probabilitats d’anar-se’n amb una sol·licitud d’analítica o una cita amb un especialista. Una altra qüestió són les dosis dels medicaments. Les dones tenim el teixit més greixós, i això fa que l’absorció de medicaments ens afecti més. Però si mires un prospecte, estipula dosis per a adults i nins i ja està.

Els assajos clínics són també majoritàriament amb homes?

Hem millorat, però encara hi ha assajos en què la mostra de dones no és suficient. I sobretot en l’etapa reproductiva, perquè la menstruació sempre ha molestat molt. Però no només basta amb ser-hi als assajos, després s’ha de fer una anàlisi amb perspectiva de gènere. És a dir, més enllà de la disgregació per sexe: per què hi ha tants homes i tantes dones que tenen aquesta patologia? Quins factors hi influeixen? Això no es fa.

Les dones viuen més, però pitjor?

Sí. Està demostrat que vivim més anys, però amb pitjors condicions de vida. Vivim amb més dolors i malestar. A més, aquest malestar tendeix a tractar-se directament amb ansiolítics. Hi ha, també, per exemple, les “eternes cansades”. Dones que diuen que estan molt cansades i, si se’ls fes una analítica, se’ls podria trobar falta de ferratina. Tenim dones amb anèmia sense diagnòstic. I problemes de tiroides que veuríem amb alguna analítica de vitamina D. Tot això és aplicar la perspectiva de gènere.

També hi ha malalties encara molt invisibles, com l’endometriosi.

Jo no en som experta, però els experts i les dones que pateixen aquesta malaltia asseguren que està infradiagnosticada i poc tractada. Pot molestar, però potser si fos una malaltia d’homes, potser s’haurien pres altres mesures. També cal dir que la ginecologia és l’única especialitat que va dirigida a la salut de les dones, i és molt important. Però també cal assumir que la salut de les dones no només és sexual i reproductiva.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF