Societat 17/09/2022

Com eliminar d'una vegada el català

Del pes del castellà com a llengua de cultura i poder a la prohibició de la llengua pròpia a les institucions i a l'ensenyament

6 min
Pati de l'Institut Balear, el primer de l'Estat.

PalmaQue el català sigui encara viu i fins i tot cooficial a les Illes –amb totes les objeccions que vulgueu– no deixa de tenir el seu mèrit, després d’uns quants segles d’arraconar-lo, per raons econòmiques i polítiques, per després propiciar –explícitament– la seva extinció, eliminant-lo de l’ensenyament i de les institucions. Recordam aquesta trajectòria quan està a punt de celebrar-se, el pròxim 26 de setembre, el Dia europeu de les llengües.

L’historiador Miquel Àngel Casasnovas reflecteix com entre el segle XVI i el XVII, tot i que l’autogovern de l’Arxipèlag romania intacte i el català era la llengua vehicular –com diríem ara–, el pes del castellà com a idioma de la Cort i de cultura es va fer de cada vegada més manifest. Per raons, fins i tot, econòmiques: “Els impressors de les ciutats de la Corona d’Aragó publiquen en castellà, la qual cosa els garanteix un mercat més extens. Els llibres escrits en castellà arribaven a les Illes cada vegada en majors proporcions i alguns illencs començaren a utilitzar aquesta llengua –que al capdavall era la de la monarquia, és a dir, la del poder– per als seus treballs literaris”. Ja des del 1589 al 1591, la mítica impremta Guasp, a Mallorca, publicà plecs en aquest idioma.

El segle XVII, afegeix Casasnovas, registra una “producció literària local escrita en gran part en castellà”. A les biblioteques menorquines, el 63% dels llibres impresos eren en llatí, que encara representava la llengua de la ciència. Però el 33% estaven en castellà i només un esquifit 2,5% en català. També “la major part del teatre que es representava per a les classes dirigents” era en la ‘llengua de l’imperi’ –perquè, aleshores, Espanya sí que era un imperi.

No cal dir que amb la introducció de la dinastia borbònica –de tradició centralista–, els decrets de Nova Planta i la supressió de les institucions pròpies, la sort del català estava tirada. Però no seria tan senzill. Com recullen els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda, el 1716, els jurats –regidors– de Mallorca informaven Felip V que els delegats a les viles “es troben amb la dificultat d’encertar en el compliment” de les ordres, en castellà, “per no entendre el que se’ls ordena”.

‘Sacrificar’ el català per la pàtria

El monarca va haver d’empassar-se la continuïtat del català a la documentació, si bé ordenava que “es procuri manyosament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles” que la desconeguessin, citen Colom i Sureda. El seu fill Carles III –tan venerat– establí que “l’ensenyament de les primeres lletres (...) es faci en llengua castellana generalment, on sigui que no es practiqui, cuidant del seu compliment les audiències i justícies”, a més de recomanar per a l’àmbit eclesiàstic “la seva exacta obediència i diligència en estendre l’idioma general de la nació per a la seva major harmonia”.

La monarquia ‘il·lustrada’ –és a dir, amb un cert vernís de les noves idees de la Il·lustració– impulsà, com a corretges de transmissió, les ‘societats d’amics del país’. La de Mallorca, denunciava, indignat, Mossèn Alcover, comunicà la redacció d’un Diccionari mallorquí-castellà per “contribuir (...) a la generalització de la parla nacional entre nosaltres i a la desaparició en la mesura del possible del dialecte mallorquí, almenys en el tracte de les persones cultes (...) com un pas cap a la major civilització de la província”.

Carles III per Goya.

En la mateixa línia, cita el doctor en Història Contemporània Pere Salas, es manifestava Jaume Pujol, membre de l’esmentada societat: “Els dialectes [així es va començar a anomenar el català] han deixat de ser la llengua del govern, són com les runes d’un gran edifici”. Encara més clar: el català era “un dels estimats interessos que es deuen sacrificar en els altars de la pàtria”.

El nou règim liberal del segle XIX va fer sistemàtica la imposició del castellà, amb tots els mitjans al seu abast: per suposat l’ensenyament, però també l’administració mateixa –monolingüe–, els mitjans de comunicació i les diversions públiques. No era cap cas aïllat, sinó comú a la resta d’Europa: els que s’anomenaren ‘estats-nació’, amb França com a model. Tot i que ara ens pot resultar estrambòtic, el centralisme i la uniformització eren ‘progres’, i tot el que sonàs a particularisme, medieval i caduc.

Ja el 1801, recull Salas, el llavors primer ministre Manuel Godoy establí que “en cap teatre d’Espanya es podran representar, cantar ni ballar peces que no siguin en idioma castellà”. El 1867, el cap de govern Nárvaez advertia que ni tan sols serien admeses a la censura “obres dramàtiques que estiguin exclusivament en qualsevol dels dialectes de les províncies d’Espanya”. La premsa, tota una novetat aleshores, era majoritàriament en castellà. Justament, les publicacions que feien servir el català –dialectal– eren les de posicions més reaccionàries i conservadores.

Colom i Sureda registren com, el 1837, el governador de les Balears va establir, “per reprimir l’ús del català a les escoles”, el sistema de l’anell: l’alumne sorprès en el delicte flagrant de parlar la seva llengua només es podia desfer d’ell si el passava a un altre que cometia el mateix crim, amb la qual cosa s’afegia la delació a l’autoodi. Quan s’establí l’Institut Balear, el primer de l’Estat, el 1836, es va prohibir “parlar en català”.

La ‘llei Moyano’ d’educació del 1857 declarava com a “text obligatori i únic de l’ensenyament públic” la gramàtica i ortografia de la Reial Acadèmia Espanyola, afegeix Salas. El 1893, es creava “una escola laica al local de la federació del partit socialista” amb “classes de lectura i escriptura en castellà”. A l’avançada Institució d’Ensenyament de Pollença les classes també eren en castellà, si bé “era habitual” començar-les “cantant cançons mallorquines i catalanes”.

Els criteris de la censura

Els governs de la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, diu Casasnovas, “van entorpir la difusió i la promoció de la llengua i la cultura catalana, per bé que no la van prohibir obertament”. Amb l’arribada de la II República, el 1931, s’obria una perspectiva esperançadora. Però, com és sabut, l’avantprojecte d’estatut d’autonomia no va arribar a bon port. A l’Ajuntament de Palma, narra el sociòleg Daniel Escribano, es començà a fer servir el català a les sessions –n’havia estat prohibit l’ús pels regidors– i el bilingüisme als bans, però les estèrils discussions internes sobre ‘mallorquí’ o ‘català’ i la manca de legislació oficial com la catalana no permeteren anar més enllà.

Francesc de Borja Moll.

El cop de gràcia, per descomptat, el volgué donar al català el franquisme. L’historiador Joan Mas registra com el mallorquí Mateu Torres Bestard, governador de l’octubre del 1936 al maig del 1937, “va prohibir l’ús públic del català i l’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles”, amb un decret que probablement inspirà una llei del ministre Serrano Suñer contra les llengües perifèriques: La Societat Arqueològica Lul·liana es va salvar de la persecució, però va haver d’editar el seu butlletí en castellà fins al 1976. En canvi, Joan Maria Thomàs fou apartat de la direcció de la Capella Mallorquina per haver utilitzat el català als seus programes.

Els criteris de la censura del primer franquisme, com narra Francesc de Borja Moll a les seves memòries, vorejaven el surrealisme: “Només podíem publicar, en català, obres d’‘autors clàssics i consagrats’”. El Govern volia donar la impressió que respectava la literatura catalana, però n’impedia la continuïtat. Així que Moll demanà permís per reeditar Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver, però els ‘colà’ el poemari El somni encetat, del llavors jovenet Miquel Dolç: “Aquell fou el primer llibre en català, d’autor vivent, que es publicava en la postguerra (any 1943)”. Tampoc “no era permès de publicar cap escrit en català (...) si no en posaven en castellà el títol i la firma”.

Encara viuríem temps foscos, molt foscos, fins que al final del franquisme s’autoritzàs l’assignatura de català, al període preautonòmic s’establís el català com a matèria obligatòria a l’ensenyament i el 1983, fa gairebé quaranta anys, el català recobràs l’oficialitat. La pretesa extinció de la nostra llengua ha resultat –afortunadament– tot un fracàs. Fins i tot, qualque intent de fer retrocedir el català de les posicions guanyades –com el del govern Bauzà el 2013– ha estat contestat al carrer de manera contundent.

Amb l'Església hem topat

A Mallorca, l’Església catòlica representà, al llarg de decennis, un dic de contenció contra les mesures castellanitzadores. En part, assenyala Pere Salas, per raons pràctiques: “El missatge de l’Església havia d’arribar al poble cristià, catalanoparlant i analfabet, en una llengua que fos intel·ligible”.

El bisbe Bernat Nadal, d’altra banda tan liberal –fou president de les Corts de Cadis–, va fer publicar el 1801 el Catecisme de la Doctrina Cristiana en català, ignorant les consignes de la monarquia. D’aquest text, afegeix Salas, se’n feren 18 edicions i “va ser el més usat fins al Concili Vaticà II”.

El bisbe andalús Juan Díaz de la Guerra, “amb més mentalitat de funcionari borbònic que de prelat”, com el defineixen Antoni Colom i Bernat Sureda, volgué substituir el català pel castellà a la litúrgia “perquè així s’aconsegueixin les finalitats pietoses de S. M. que es faci general a l’illa aquest idioma”, afirmava. Va ordenar que es redactassin en l’idioma oficial els registres i els documents eclesiàstics, i que es fes servir als sermons. El bisbe va topar amb la seva pròpia Església, que va dur la qüestió al Consell de Castella. Aquest ordenà que es continués fent servir el català, amb l’excepció de la Seu, on “acudia la gent culta i educada que, per tant, entenia el castellà”.

El sector regionalista del clergat, indica Salas, es convertí en “hegemònic” en ser nomenat bisbe Pere Joan Campins el 1898; el seu vicari general era Antoni Maria Alcover, ‘l’apòstol de la llengua catalana’. Al Seminari es va establir l’assignatura de llengua i literatura de Mallorca. Ja el 1885, l’Acadèmica de la Joventut Catòlica havia convocat un certamen “per a obres exclusivament en mallorquí, català, valencià o provençal literari”.

El bisbe Josep Miralles, tot i el seu suport al cop d’Estat del 1936, ja s’havia mostrat inflexible el 1925 enfront del dictador Primo de Rivera, com a bisbe auxiliar de Barcelona, sobre la utilització del català com a llengua de l’Església. Al primer franquisme, Francesc de Borja Moll, aleshores impressor, es trobà que la censura l’autoritzava el catecisme en castellà, però no en català, segons conta a les seves memòries. En informar Miralles, aquest li respongué: “I qui són ells per prohibir-me el catecisme? Tiri endavant, i no es preocupi, jo responc de tot”. I així fou: el catecisme en català es va publicar. 

stats