L’economia de Palma a final del segle XIX i el desastre de Cuba
Palma era a final del segle XIX una ciutat amb una industrialització equiparable a les ciutats més dinàmiques d’Espanya
PalmaPalma era a final del segle XIX una ciutat amb una industrialització equiparable a les ciutats més dinàmiques d’Espanya, amb un model empresarial i de fàbriques propi. El 1876, Charles Toll Bidwell, cònsol general de la reina Victòria a les Balears, publicà Les Illes Balears. En el llibre explica que Palma va evolucionar durant la segona meitat del XIX a un ritme important, com qualsevol ciutat similar del món occidental, sense caure en l’error de comparar-la amb les grans metròpolis continentals, locomotores de la modernitat, com Viena, Londres, París i Barcelona.
El camp de Mallorca continuava tenint molta força, però serà una indústria i estructura financera nova que invertirà en les grans obres de transports de carreteres, ferrocarrils i energia la que impulsarà també la ciutat cap al futur.
En el darrer terç del segle XIX, hi va haver un procés de concentració industrial rellevant, amb tallers i fàbriques que empraven el vapor com a força motriu, com Can Ribes, Can Suau, Can Maneu (dedicada a la producció de màquines) i La Rosa Blanca (que produïa begudes alcohòliques i conserves d’aliments que exportava a Europa i Amèrica). Aquests centres fabrils tenien centenars d’obrers. Malgrat aquest creixement, l’emigració de mallorquins per motius econòmics cap a Amèrica, França i Algèria va ser intensa fins als anys 30 del segle XX.
Farineres, adoberies, fàbriques de calçat i tota una xarxa de producció diversa de ferro i tèxtil també varen generar contaminació pels gasos i per aigües i residus. La concentració d’activitats productives a Palma impulsà el creixement demogràfic i provocà impactes sobre l’espai i el medi ambient. Aquest fet fou un dels factors que impulsaren l’enderrocament de les murades, ja que el discurs sanitari i higienista havia calat molt profundament en la ment dels ciutadans.
La darrera dècada del segle XIX no va ser tan bona a causa de crisis agrícoles com la de la fil·loxera. El tancament del mercat colonial, però, fou efímer: es recuperaren en dos anys les connexions regulars amb Cuba i Puerto Rico, crucials per al calçat balear.
El port de Palma i la Riba són alguna cosa més que el passeig on els mallorquins esperaven el “vaixell”. Era, més aviat, la frontera amb el món exterior, l’horitzó dels somnis i ideals, la fàbrica de les reivindicacions obreres, de les vagues, els aldarulls i l’esplanada on es crearà el Mecànic FC, el primer club de futbol de naturalesa proletària, besavi de l’actual Atlètic Balears.
Gràcies al fàcil accés de la badia, Palma va tenir un paper fonamental dins el procés d’incorporació de Mallorca als mercats internacionals. La xarxa ferroviària de Mallorca es va fer estratègicament per beneficiar els industrials de Ciutat: de tots els punts de l’illa arribaven els productes cap a Palma, però en canvi no hi havia una línia cap a Alcúdia. S’exportaven sobretot ametlles i bessons, també taronges, garroves, pomes i albercocs, sabates i tèxtils cap a Amèrica. Hi havia una important infraestructura de magatzems, oficines i tallers dedicats a facilitar l’exportació d’aquests productes.
Palma havia donat mostres de la seva voluntat d’obrir-se i crear pautes de comportament modernes, en línia amb les exposicions universals, un model que s’inicià amb les Fires i Festes de 1881 i que continuà durant els primers decennis del XX, amb les setmanes esportives, exposicions de productes de les Illes Balears, a la Llonja (1910), amb il·luminació elèctrica dissenyada per l’arquitecte Antoni Gaudí.
El 20 de gener de 1896 l’ Última Hora anunciava que el general palmesà Valeriano Weyler era nomenat cap de l’exèrcit espanyol a Cuba per la reina regent, substituint el general Martínez Campos. Ja el 1868 havia esclatat la guerra entre Espanya i els separatistes cubans, conflicte que es va agreujar quan les mesures reformistes d’un altre palmesà -Antoni Maura, en aquells temps ministre d’Ultramar- no varen ser acceptades pel cap del seu partit liberal, Pràxedes Mateo Sagasta, la qual cosa provocà la seva incorporació al Partit Conservador. La guerra fou perduda per Espanya, fet que posà punt final a l’imperi espanyol el 1898 i provocà una crisi moral que va afectar tota una generació, que passarà a ser coneguda per la “generació del 98”.
Palma en va resultar afectada, ja que totes les exportacions se’n varen ressentir i les relacions entre les comunitats mallorquines a Amèrica també. La crisi de Cuba es va superar aviat i l’economia mallorquina es va anar recuperant, però la vida de 600 mallorquins es va perdre en el desastre de Cuba.
