La dona i el treball a la Palma dels anys 20

El servei domèstic fou un fenomen que contribuí a l’emigració femenina de la part forana a la capital

REVISAT PER JOANA MARIA ESCARTÍN

En el sector terciari trobam les dones fent feina, en primer lloc, en el servei domèstic, bàsicament, com a criades (criades, dides i tetes representaven un 66% del terciari). Després es localitzen en els serveis religiosos (convents, esglésies i institucions socials i sanitàries) i, finalment, les trobam a l’ensenyament.

La importància del servei domèstic té molt a veure amb el desenvolupament econòmic de Palma, fenomen que contribuí a l’emigració femenina de la part forana a la capital. En aquest sentit, i segons les investigacions de Carmen Sarasúa, Palma era una de les ciutats espanyoles amb una taxa de feminitat més alta a causa del desplaçament dels pobles a Ciutat. Eren els pares els que negociaven la col·locació de les seves filles a cases de ciutat. La major part eren nines, criadetes, de 10, 11, 12, 13 i 14 anys. Les senyores no les volien més grans, les volien modelar al seu gust. Moltes vegades, els pares les deixaven entre desconeguts a canvi d’un llit per dormir a un raconet de la casa i de menjar. Les nines arribaven amb un boliquet de roba i els pares les abandonaven, literalment, a canvi de res i, tal vegada, no les tornaven a veure pus mai. Les nines quedaven desconsolades, temoroses, desolades.

És fàcil d’imaginar que la major part de la societat d’aquell temps, incloses també les dones, estava endarrerida, era ignorant i molt fanàtica des del punt de vista religiós, i no estava d’acord que la dona s’incorporàs als treballs que eren considerats, habitualment, feines d’homes, ja fos en el comerç, l’artesania o la indústria. Arguments de tota classe (físics, morals, sexuals, religiosos...) s’esgrimien per anar en contra del que ja era un procés més que generalitzat a tot Europa.

La dona treballa al camp i a la indústria

Les paraules de l’advocat i polític liberal Alexandre Rosselló del 1904 ens ajuden a copsar la realitat de les dones al nostre país: “A Espanya, viu la dona en un trist desemparament, perquè amb el lirisme d’anomenar-la àngel de la llar, encant i sosteniment de la família, en realitat l’abandonem absolutament a totes les misèries i a totes les necessitats de la vida , que per a ella és molt més cruel que per a l’home”. A hores d’ara, és imperiós reivindicar i estudiar, en paraules de Julián Casanova, aquest “terreny ignorat”, el common people de la història, i el fet que ser dona significava estar integrada en les capes més profundes d’aquest terreny ignorat.

Llegim horroritzats les paraules, publicades el 1880, de Guillermo Janer. Pensava de la dona mallorquina que “cal educar-la, elevar-la a la seva pròpia i providencial esfera perquè pugui ser eficaç i correspondre feliçment a la seva regeneradora tasca”. Paraules buides de contingut que tenen la pretensió que la dona retorni al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai: la seva llar. Però Janer hi insisteix: “La casa familiar és considerada el regne de la dona, el lloc on troba la seva vertadera vocació i on desenvolupa la seva personalitat”. En definitiva, la llar per a la dona i la dona per a la llar. I aquesta ha de ser la seva major preocupació, per sobre del seu interès personal, que ha de deixar al marge. La diversió, la coqueteria, el desig, la bellesa física són enemics de la dona i fan malbé la seva família i el seu marit. Llegiu aquestes paraules sense perdre el sentit: “Ser vençuts per una dona de mèrit és un triomf. Ser vençuts per una estúpida, és una derrota”. I no es cansaven de dir aquestes coses i no s’adonaven que els vertaders estúpids eren ells.

Les dones de Palma ja lluiten per la igualtat

Tanmateix, la realitat s’imposà a les fantasioses elucubracions que, a més, eren abundantíssimes. Les necessitats econòmiques de les famílies impulsaren de cada vegada amb més ímpetu les dones a sortir de casa i fer de placeres, de venedores de peix pels carrers, “peix fresc i que no bota”, deien, i d’obreres industrials, i els carrers de Palma s’omplien de gom a gom de dones, “a toc de xiulet”, que feien sonar els encarregats de les fàbriques en senyal d’inici de l’extenuant jornada laboral.

Aquesta sentència final no deixa lloc al dubte. S’ha de tenir molt clar que la dona sempre ha fet feina. Sempre. A ca seva, a la unitat productiva familiar, a les fàbriques, factories, més modernes i mecanitzades. La dona sempre ha contribuït al manteniment de la seva família.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF