“Em rebel·lo contra la negació del dol imposada per la societat"

BarcelonaNo és el mateix parlar sobre el dol que des del dol, l’inesborrable dol. No és el mateix viure’l amb acompanyament que amb culpa per no controlar-lo ni superar-lo. L’any 1994, als trenta anys, la nord-americana Joanne Cacciatore va passar de ser una mare soltera amb quatre fills petits a veure com la seva petita Cheyenne moria. Propulsada per aquestes forces amagades que ens sacsegen en moments així, va tornar als estudis universitaris que havia abandonat: des de fa dues dècades Cacciatore dedica la seva investigació acadèmica i activitat professional a com acompanyar el dol, en especial amb la mort traumàtica. 

“El dol –confessa– és un procés, un llarg, inacabable i sinuós camí en el qual el paisatge canvia a mesura que recorrem la distància. Algunes zones són estèrils i altres més boniques, però sempre és el mateix camí. I el dol, en si mateix, és la destinació. A cada moment del nostre dol, hi arribem. No obstant això, des dels sistemes mèdics, espirituals, pedagògics i socials, rebem el missatge radicalment oposat que el dol és patològic, una condició que ha de ser tractada, curada i superada. Aquests missatges procedents d’una societat molt deficient en compassió, s’insereixen de manera més o menys explícita en la valoració que acostumem a fer del dol normatiu. Aquest és un dels desafiaments més grans per a les persones que afronten aquesta circumstància”.

Falta de compassió

Escriu en un dels seus fragments filosòfics Joan-Carles Mèlich: “Allò que hi ha en les societats modernes no és una crisi de justícia, sinó de compassió”. Cacciatore, que ha publicat un èxit de vendes sobre el dol (i que ara Kairós publica en castellà amb el títol de Soportar lo insoportable) aprofundeix en aquest binomi dol-amor per recordar-nos que sempre van de la mà i que, per tant, una societat que exigeix un dol ràpid i superable imposa també una relació amorosa superficial, mancada de compassió profunda, real. “La nostra societat –escriu al seu llibre– se sent aterrada per l’expressió intensa de les emocions doloroses i per això utilitza les seves institucions i agències per apagar el dolor, per forçar la gent a entrar en els foscos racons de la clandestinitat, per silenciar els planys amb pastilles i calmar i controlar a la força allò que no ha de ser controlat”.

Els seus braços són cartografies de l’ànima: tatuatges d’un Sant Francesc d’Assís envoltat d’animals, un versicle bíblic en hebreu, un altre fragment en sànscrit. La pluralitat de les tradicions religioses i espirituals que reivindica aquesta doctora en psicologia per la Universitat de Nebraska-Lincoln no treu que sigui crítica amb els discursos benintencionats d’alguns membres de les comunitats religioses que, en realitat, com ella explica, segueixen la mateixa lògica de la societat que empeny a superar el dol: “L’espiritualitat no és una manera d’escapar del patiment, sinó d’entrar-hi. La implacable obsessió per la felicitat que impera en la societat comporta un enorme cost ocult. Ens porta a perdre la voluntat i la capacitat de mostrar-nos vulnerables, i a renunciar així a la nostra connexió amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn natural, i molt en especial amb el nostre dol honest, autèntic i legítim”. 

I, amb el to líric que la caracteritza, afegeix: “La paraula hebrea selah (fer una pausa, reflexionar i sentir el significat), apareix gairebé setanta vegades a la poesia dels Salms. El dol és per natura poètic i elegíac. I la poesia, com el dol, és subversiva, desenfrenada i desobedient. La poesia viola les normes lingüístiques perquè ha de fer-ho per ajudar-nos a sentir. I, quan ens permetem sentir allò que legítimament ens correspon, ens rebel·lem contra les rígides estructures de negació del dol imposades per la societat”.

Contracció i expansió

Cacciatore no només és professora a la universitat i amb treballadors socials sobre com acompanyar el dol, sinó que en fa també una pràctica quotidiana amb teràpies d’acompanyament personal que no busquen “guarir”, ja que ella mateixa va haver de passar per diferents terapeutes centrats en la lògica del passar pàgina en nom d’una felicitat hipotètica. Cal rebre el dol com a tal, sense titubejos: “El dol viola les convencions, és cru, primitiu, sediciós, caòtic, retorçat i, certament, incivilitzat. Cap intervenció i cap intervencionista pot guarir el nostre patiment. I no estem trencats ni trencades… El que tenim trencat és el cor. El dol no és un trastorn mèdic que s’hagi de guarir. No és una crisi espiritual que calgui resoldre. No és una desgràcia social per abordar. El dol és, senzillament, la reacció d’un cor que sent. Com va dir Kotzker, un rabí jassídic del segle XIX. No hi ha cor més sencer que el cor trencat”. 

Per a ella, una de les claus per viure des del dol i fer-ho amb plenitud és trencar amb els falsos oposats: “A algunes persones els semblarà estrany parlar de sentir pena i gratitud alhora. Però per a altres aquesta és una veritat pura que apareix quan deixem de banda la cerca de la felicitat. Ser feliç no significa deixar de sentir dolor, pena o tristor successivament o, sovint, de manera simultània. El dolor i la satisfacció, la pena i la bellesa, l’anhel i l’entrega coexisteixen en el regne de la igualtat. Això és el que s’anomena la unitat dels oposats”. 

En aquesta unió de contrastos, continua explicant, cal acceptar els moments de contracció i expansió com un mateix moviment necessari i present a la natura, des de la creació de les supernoves als parts: “El dol és un procés d’expansió i contracció, i la contracció no és negativa ni errònia i, per tant, no ha de ser frenada o controlada, ja que forma part de l’expansió”. 

Per això, creu, l’educació sobre el dol “és la peça clau que permet canviar la relació antagònica que manté la nostra societat amb aquesta circumstància; l’expressió i la creativitat artística són part important d’aquesta escomesa”. D’aquesta manera aconseguim també unificar dol i amor: “El dol individual fins i tot es menysprea més enllà d’un breu període. Però per evitar el dol hem d’evitar l’amor”, conclou.