El desembarcament fallit de Bayo

A partir del 23 de juliol, hidroavions republicans bombardejaren Palma i tiraren fulls de mà exigint als colpistes la rendició

REVISAT PER BARTOMEU GARÍ SALLERAS

Els primers dies de la guerra es va produir el nomenament de noves autoritats civils, com batles i regidors. García Ruiz nomenà militars i falangistes que s’encarregarien de la gestió municipal. Era una idea -ja utilitzada durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera i encara tan freqüent al nostre país- que preconitzava que els polítics professionals havien duit el desastre i la desorganització de l’Estat, de manera que els militars s’havien vist forçats a prendre el poder de les institucions. En el cas de Palma, Mateu Zaforteza, militar africanista, va ser nomenat batle de Palma durant tres anys (1936-39). El nou consistori palmesà va dur a terme una gestió restrictiva, amb la destitució dels càrrecs de partits d’esquerra que havien entrat els darrers anys. Seixanta-dues persones de l’Ajuntament varen ser depurades. Les nòmines dels funcionaris es varen reduir de 216.000 pessetes a 168.000. Les paraules del regidor de la primera Gestora Municipal de Palma de la Guerra i mà dreta del nou edil, Guillermo Cirerol, ho justificaven d’aquesta manera: “Completament convençuts de la necessària i inajornable variació radical del rumb que duia la nau espanyola, dirigida per mans mercenàries al servei de poders estrangers ocults i a punt d’entrar en l’espantosa borrasca del comunisme”.

Mentrestant, a Catalunya la insurrecció fou esvaïda i es començà a organitzar una operació militar per tal de restablir la legitimitat republicana a Mallorca i Eivissa, atès que a Menorca l’aixecament va fracassar gràcies a l’acció de la base de Maó, així com la resistència de part de la població i el compromís ferm de grups anarquistes.

A partir del 23 de juliol, hidroavions republicans bombardejaren Palma i tiraren fulls de mà exigint als colpistes la rendició. A Barcelona es començà a organitzar una esquadra de diferents vaixells i uns tres mil milicians -dels quals sembla que 400 eren dones. Una mostra del grau d’odi que va inspirar l’aixecament és el fet que un grup de milicians es dirigí a la presó de la Mola, on estaven presos un centenar d’oficials rebels, 87 dels quals foren assassinats. Sembla que els militars foren tirotejats per escamots d’afusellament, però també metrallats des de les finestres i portes i per distintes dependències del pavelló. Aquest fet, juntament amb les informacions que es transmetien des de la ràdio dia 4 d’agost, on s’explicava que a Barcelona començaven els preparatius per a un futur desembarcament republicà a Mallorca, encengueren les alarmes rebels. Sens dubte, les notícies enterboliren més la repressió mallorquina.

El 7 d’agost es rendí Formentera. L’expedició catalana arribà a Eivissa dia 8, on se sumaren les tropes vingudes de València comandades per Uribarri. Rafael Alberti i la seva dona estaven amagats i pogueren sortir en llibertat. Els colpistes es rendiren i Uribarri tornà a València. La flota continuà cap a Mallorca i el dia 16 d’agost començà el desembarcament a Portocristo. L’operació va ser un desastre. Inicialment, les tropes republicanes aconseguiren penetrar fins a 15 km, però costà unes 400 baixes. Quan pareixia que la resistència no duraria molt, el 27 d’agost entrà en combat l’aviació italiana, primer amb tres avions FIAT i amb els Savoia. El finançament d’aquests avions va ser, segons Massot i Muntaner, obra de Joan March a petició de García Ruiz, que també li demanà doblers a Manuel Salas. L’estratègia de guerra amb els avions italians va ser dissenyada a Palma en una reunió en la qual també participà Joan March fill, segons explica l’investigador Pere Ferrer Guasch. Els avions atacaren els hidroavions republicans de la base del port de Pollença i els destruïren. També atacaren els vaixells republicans. El 3 de setembre acudiren vaixells republicans potents per ajudar, però no pogueren aturar l’ofensiva de l’aviació italiana. La recuperació del front franquista fou dirigida personalment per García Ruiz. Bayo donà una ambigua ordre de reembarcar, cosa que generà nombrosos assassinats de milicians que no aconseguiren sortir de Mallorca.

Tot i la victòria nacional, la repressió no es va aturar. Començaren les tretes de presó del castell de Bellver i de Can Mir. Les tropes franquistes celebraren la victòria amb una marxa triomfal a Palma. El bisbe Miralles els donà les gràcies. Els assassinats i les desaparicions de persones continuaven, a Palma i tot Mallorca. L’anomenat comte Rossi, vingut amb els aviadors italians, es convertirà en protagonista, de iure més que de facto, del terror desfermat. Palma i Barcelona, sempre agermanades, tindrien destins diferents.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF