La deriva tecnològica de l’ésser humà

El progrés cientificotècnic ha dut al domini de l’àtom, una fita que representa la consumació del projecte il·lustrat de dominació racional de la naturalesa i l’entrada en una nova era, l’atòmica, en què la humanitat s’enfronta a l’amenaça d’autodestrucció i a la pèrdua definitiva de la posició antropocèntrica en favor de la tècnica. L’experiència atòmica afavoreix l’aparició del moviment ecologista modern i d’una filosofia preocupada per les conseqüències ambientals de la civilització tecnològica, però també ha donat lloc a una filosofia apocalíptica que articula el seu discurs entorn de la idea postmoderna de la fi de la història, la fi de les ideologies i la fi de l’ésser humà.

Les conseqüències de la tècnica moderna per a l’ésser humà han format part de les reflexions de filòsofs com Günther Anders, Jacques Ellul i Martin Heidegger, entre d’altres. Segons Anders, la catàstrofe d’Hiroshima és l’esdeveniment tecnològic més decisiu de la història de la humanitat, en la mesura que situa l’espècie humana davant el risc d’extinció a causa d’una apocalipsi nuclear. Anders va observar que la tècnica moderna crea artefactes, com la bomba atòmica, que sobrepassen les capacitats cognitives humanes i que impedeixen pensar i anticipar-se a les conseqüències de les accions realitzades. La incapacitat humana per fer-se càrrec dels propis actes desactiva la consciència moral i a la vegada contribueix a l’avanç científic i a l’obsolescència de la condició humana. L’home esdevé obsolet perquè se sent superat per les seves produccions i s’avergonyeix de si mateix i de la seva inferioritat respecte de la tècnica. La tècnica passa a ser el nou límit absolut juntament amb la mort que imposa el sentit al temps, la història i l’home. El filòsof francès Jacques Ellul ha arribat a afirmar que la tècnica ha assolit una absoluta autonomia en relació amb l’ésser humà, és a dir, que ha estat capaç d’independitzar-se de la voluntat humana, transformant la realitat en un sistema tecnològic de dominació que converteix els humans en engranatges d’una megamàquina.

L’anomenat segon Heidegger, el Heidegger de La pregunta per la tècnica i de L’origen de l’obra d’art, s’ha ocupat preferentment de pensar l’ésser humà en relació amb la tècnica, desenvolupant unes reflexions que s’han interpretat en clau ecologista. Heidegger introdueix una diferència essencial entre tècnica moderna i tècnica antiga o artesanal. La tècnica artesanal respecta les coses, no les transforma de manera irreversible, mentre que la tècnica moderna, en canvi, es caracteritza per transformar radicalment la Terra, per explotar-la per obtenir energia i recursos naturals. Heidegger denuncia que ja no existeix naturalesa verge, que la tècnica ha sotmès la naturalesa a través d’un procés d’artificialització, fins a convertir la Terra en un lloc inhabitable.

La problemàtica relació amb la tecnociència exposada anteriorment com un diagnòstic epocal ha estimulat la formulació de diferents propostes i alternatives filosòfiques que intenten donar resposta als riscos de la civilització tecnològica. Així el mateix Anders proposa una solució ètica, consistent a assumir el deure moral d’actuar de manera que sigui possible preservar la humanitat de l’amenaça d’una guerra nuclear. En la mateixa línia d’Anders cal situar l’ètica de la responsabilitat de Hans Jonas. Jonas fa una crida a la responsabilitat per conservar la naturalesa i així poder garantir la supervivència de la vida humana sobre la Terra. El principi de responsabilitat de Jonas sosté que s’ha d’actuar de manera que els efectes de les accions siguin compatibles amb el manteniment d’una vida autènticament humana sobre la Terra. Per a Jonas, l’esperança de salvació sorgeix de la por de no tenir futur. En aquest sentit, defensa una heurística de la por basada en la idea que la successió de catàstrofes ambientals cada vegada més freqüents i en el convenciment que l’arribada d’una catàstrofe global pot contribuir a modificar el comportament i costums de la població i capgirar les polítiques destructives.

Heidegger dubta si la humanitat podrà superar i transcendir el seu destí tecnològic i si hi haurà algun lloc en què alliberar-se d’aquest domini. A la famosa entrevista concedida a la revista alemanya Der Spiegel afirma que la sortida del domini tecnològic implica un esforç sobrehumà, només a l’abast d’un déu salvador. La seva vinguda s’ha de propiciar simbòlicament a través del pensament i la poesia. Heidegger suggereix també una manera d’habitar més ecològica, adoptant una manera de viure més tranquil·la i senzilla, en la serenitat del camp. El sentit ecològic de la salvació en Heidegger consisteix a mantenir-se sense treballar la Terra en excés, evitant dominar-la, esclavitzar-la i explotar-la fins als seus límits. Salvar la terra exigeix deixar-la reposar sobre ella mateixa. Malauradament, aquesta consideració de Heidegger per la natura no va anar acompanyada pel respecte a la vida humana a causa del seu compromís amb el nazisme. La cabana de Heidegger en què es va refugiar recorda massa les cabanes dels camps de concentració nazi.

Jorge Riechmann

La posició del filòsof ecosocialista Jorge Riechmann és més política i planteja la necessitat d’exercir un control democràtic sobre la tecnociència, aplicant el principi de precaució. Riechmann es partidari de realitzar una Gran Transició postcapitalista cap a societats més simplificades no dependents d’energies fòssils, amb la finalitat d’evitar el col·lapse de la civilització industrial a què condueix necessàriament la sobreexplotació dels recursos naturals i el canvi climàtic. Hi ha autors primitivistes, com John Zerzan, que defensen la renúncia a la tecnologia i el retorn a un estil de vida de caça i recol·lecció. La posició anarcoprimitivista de Zerzan té un antecedent en la lluita dels luddistes contra les màquines que destruïen llocs de feina. Finalment, els transhumanistes opten per millorar l’espècie amb la fusió entre homes i màquines, posant les tecnologies mèdiques al servei de la superació dels límits biològics de l’espècie humana. Els transhumanistes són tecnooptimistes i veuen en la tecnologia la solució a tots els problemes humans.

Mentre la filosofia tracta de pensar la tecnologia, el transhumanisme és una realitat i l’ésser humà està avançant cap a una connexió física amb la tecnologia a través de la integració de pròtesis i implants en el propi cos. La combinació corporal d’elements mecànics i orgànics ultrapassa la pròpia definició humana i permet parlar obertament d’homes protèsics i cíborgs. La biotecnologia està treballant en el desenvolupament d’implants cerebrals, microxips electrònics, amb la finalitat d’incrementar la memòria, la intel·ligència, i reparar danys neurològics. El més inquietant d’aquests projectes de transformació humana és que no obeeixen a un interès social, sinó a la lògica econòmica del benefici que els posarà a l’abast d’una minoria que adquirirà una identitat sobrehumana en un context futur de subhumanitat.