HÀBITATS NATURALS

De dalt del Galatzó veig ca teva

Pujam al puig de Galatzó per divertir-nos, per fer salut, per contemplar les vistes, per explicar-ho a les amistats i molts per fer-s’hi selfis i penjar-les a les xarxes

Explica la llegenda que al cim del puig de Galatzó hi ha una taula, i que aquesta és la taula entorn de la qual es reunien, sense haver de sortir de les seves propietats, els senyors de les possessions de Son Net (Puigpunyent), de Son Fortuny (Estellencs) i de Galatzó (Calvià). Com totes les llegendes, aquesta també eleva -literalment- un fet real, i és que efectivament aquests senyors de possessió, en cas d’haver-se reunit a dalt del puig, podien haver dit sense por d’equivocar-se que des d’aquella altura veien ca seva, sobretot perquè no n’havien sortit.

Avui en dia, els que no som senyors pujam al puig de Galatzó per altres motius ben diversos. Per divertir-nos, per fer salut, per contemplar les vistes, per explicar-ho a les amistats i molts, no cal ni dir-ho, per fer-s’hi selfis i penjar-les a les xarxes socials. El puig de Galatzó és, per poc, un dels mils de la serra de Tramuntana, i de fet és el més modest d’aquest grup: fa 1.027 metres d’altura, una mica per davall dels 1.064 del Teix, els 1.091 de l’Ofre i els 1.103 del Tomir, i decididament lluny dels 1.364 de Massanella, i ja no diguem res dels imponents 1.445 del puig Major, on diuen que si es posen de puntetes, es pot tocar la banya de baix de la lluna. Sobre l’etimologia del topònim Galatzó res no en direm, perquè per a això tenim, afortunadament, en Cosme Aguiló.

El cas és que al puig de Galatzó són bastants els que gosen pujar-hi, guiats pels propòsits més diversos. Agafem per exemple un grupet prototípic format per cinc mallorquins qualssevol, tres dones i dos homes, d’edats entre els quaranta-i-tants i els cinquanta-i-pocs, que evidentment tenen clar, i volen que hi quedi, que són joves (com tothom sap, la joventut es divideix en dues categories: els joves-joves i els joves-com-noltros, expressió molt usada dels quaranta en amunt). Ens referirem a les dones pel seu color de cabell, i així parlarem de la Rossa, la Bruna i la Morena; els dos homes són calbs, de manera que els numerarem: el Calb número 1 i el Calb número 2. Per situar una mica millor el lector amable, afegirem que la Rossa i el Calb número 1 són parella, mentre que la Bruna, la Morena i el Calb número 2 van a lloure. El Calb número 1 i el Calb número 2, per altra banda, a més de compartir pentinat, són cosins.

El primer que supera els mil

El puig de Galatzó és el primer cim que supera els mil metres (tornem-ho a dir) del vessant sud-occidental de la serra de Tramuntana, però s’hi sol pujar pel vessant nord-oest, al camí que comença al punt quilomètric 97 de la carretera entre Andratx i Estellencs. En aquest punt és on els nostres herois deixen el cotxe en el qual han vingut des de Palma, passant per Esporles, Banyalbufar i (és clar) Estellencs, bells pobles tots ells que mereixen sempre ser visitats i revisitats. Treuen els ormejos del maleter del cotxe, fan quatre bromes per dissimular que no les tenen totes i comencen la pujada. Algú explica l’acudit dels excursionistes que van per la serra de Tramuntana, exhausts i una mica atrotinats, i que, en trobar un pastor, li demanen: “Que anam bé per anar a Pollença?” I el pastor se’ls mira de dalt a baix i respon: “N’hi ha que hi van més mudats, però vaja!”. La ruta més habitual per fer el Galatzó és la que passa per la boal de les Serveres, el pas dels Cossis i el coll del Morro (per a l’ascens), i després pel pas de na Sabatera i la font de Dalt, per tornar a la boal de les Serveres (per al descens). Cometrem un spoiler per avançar que el nostre grupet realitzarà l’excursió completa en unes sis hores: això farà somriure els muntanyers avesats, però en descàrrec dels protagonistes d’aquest reportatge hem de remarcar la seva condició d’inexperts i el fet que en el còmput cal comptar-hi el temps d’aturar-se a berenar i a dinar, de fer fotos (principalment al paisatge, aquests no són gaire de selfis ) i de viure algunes petites aventures. Aclarim també que tots cinc en varen sortir il·lesos i que cap animal, vegetal ni ésser viu ni inanimat va sofrir cap dany com a conseqüència de les evolucions d’aquests personatges.

Hem dit que són inexperts, però n’hi ha dos que ho són més que els altres: la Morena, que fa temps que no abandona els límits de la vida urbana, i el Calb número 2, que s’ha de remuntar a la seva infància per recordar la darrera vegada que va pujar a una muntanya i que no ho fes a bord d’un cotxe o d’un telefèric: fins i tot una vegada va pujar a un cim dels Pirineus en helicòpter, qualsevol cosa abans que fer servir les cames. Aquesta falta d’expertesa es notarà en el seu equipament: la Morena patirà en breu problemes amb el calçat, i el Calb número 2 no tan sols du el berenar dins una bossa d’una botiga de comerç just que fa servir per anar a la piscina, sinó que es cobreix amb un jersei vell i una jaqueta d’aquelles d’anar arreglat però informal: amb tot, el detall més estrident ve quan es fuma una cigarreta abans de començar l’ascensió, que com a mínim té el detall d’apagar dins un estri que du a posta. La Rossa i el Calb número 1, per la seva banda, ja tenen més experiència i potser per això han preparat una motxilla monstruosa, equipada per passar un mes a l’Himàlaia, a la qual encara s’ofereixen gentilment a afegir-hi la bossa cutre del Calb número 2, que ja es veu que li farà nosa. La Bruna i la Morena no s’han complicat la vida i duen motxilles que poden ser perfectament qualificades estàndards.

Serà, però, poc després d’haver deixat enrere la boal de les Serveres que la Morena s’adonarà que les soles de les seves sabatilles d’esport es desferren, sense motiu conegut però sense que res pugui impedir-ho. No són de cap marca famosa, però se les veu de bona qualitat, i tot així, les soles es desferren i queden penjant exànimes, com dues llengües de vedella al mostrador d’una carnisseria. Això dona peu (mai més ben dit, perdó) a un viu debat sobre què fer: algú té la idea de subjectar les soles amb els cordons de les sabatilles, però aleshores el resultat és pitjor perquè les sabatilles es queden sense cordons i els peus hi ballen a dins amb vida pròpia. Descartats els cordons, apareix la possibilitat de la cinta americana, però ningú del grupet du cinta americana: es comenta animadament la necessitat de no sortir d’excursió sense cinta americana, una llanterna i un encenedor, única cosa de la qual van proveïts a causa del vici fumador del Calb número 2. Passen un parell d’al·lotes que caminen a bon pas ajudades pels seus vistosos bastons de nordic walking (tothom que és alguna cosa va a la muntanya amb bastons de nordic walking ), i després una colla formada majoritàriament per tios barbuts i dinàmics, i els nostres amics els demanen si per casualitat duen cinta americana, però no en duen, s’excusen suaument i desapareixen muntanya enllà, no sense haver deixat anar mirades que van entre la commiseració i el retret. Descartada per fi tota possibilitat de reparar les sabatilles de soles autònomes perquè la Morena pugui seguir l’excursió, ella mateixa decideix sacrificar-se i tornar enrere: ja telefonarà algú amb el mòbil perquè la vagin a cercar, però el que no vol de cap manera és convertir-se en el motiu per suspendre l’excursió.

El grupet, per tant, continua, ara reduït a quartet. La marxa segueix a un pas correcte, amb una interrupció per berenar i comentaris irònics sobre el pes de la motxilla que els dos Calbs s’alternen per carregar a l’esquena (sobretot, el número 1), cosa que els proporciona en més d’un moment un cert aire de quadrúpedes. Tota l’estona van trobant gent que puja i baixa, alguns amb una alegria digna de millor causa, i d’altres evidenciant fins i tot més cansament que ells mateixos. Fins que, passat el coll del Morro i arribat el moment d’atacar el cim pròpiament dit, al Calb número 2 se li acudeix escampar la vista dins la immensitat blava i verda (el bosc d’alzina i pinar, el cel i la mar que es fonen a la ratlla de l’horitzó) que ja es contempla en plenitud, i aleshores li sobrevé el vertigen: al Calb número 2 no li queda més remei que asseure’s damunt una roca, per no perdre peu, i indicar als altres que segueixin sense ell, que els espera allà mateix. Segona baixa, per tant, si no fos que en aquell moment arriba una nina que baixa del cim, saltironejant com si fos al parc infantil. La nina els informa que el curucull del Galatzó és a prop, que val molt la pena, que no és gaire cansat i que seria una llàstima que s’ho perdessin. Aleshores el Calb número 2 mira al seu voltant i veu passar altres infants, un ca i una dona d’edat que pugen cap al cim amb naturalitat i desimboltura. Això fa que la vergonya de quedar allà arrufat superi l’impediment del vertigen, i que el quartet es refaci per arribar a dalt plegats: allà rebran la telefonada de la Morena, que ha estat adequadament recollida i que està gaudint d’un bon dinar a la cota zero. Als altres quatre, en canvi, el Galatzó els alimenta amb la sensació de tenir als seus peus Estellencs, Galilea, Puigpunyent, es Capdellà, Calvià, tot Palma, i també de veure ca seva: la casa de tots que és el blau que mai no s’acaba. I és en aquest moment, a dalt de tot, que s’adonen que la nina que els ha animat a completar l’ascensió era -quina altra cosa, si no?- un follet de la muntanya.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF