Fa més d’una dècada, uns telescopis de la Terra i un satèl·lit europeu van anunciar un descobriment remarcable: la presència de metà a l’atmosfera marciana. A la Terra, els organismes vius són els que produeixen gran part del metà, tot i que també es pot generar en sistemes hidrotermals sense cap intervenció de la biologia. Però les lectures del possible metà a la superfície de Mart eren molt dèbils i les observacions posteriors no van confirmar-ne la presència. Potser les lectures no eren més que un soroll mal interpretat. Quan, el 2012, el ròver Curiosityde la NASA va arribar al planeta vermell, portava un instrument que era capaç de mesurar quantitats ínfimes de metà. Els científics van buscar i buscar, però no en van poder mesurar gens. De tota manera, el Curiosityva detectar més endavant una explosió de metà que va tardar setmanes a dissipar-se. Més tard, va tornar a detectar una altra explosió, aquesta vegada més forta, que també va desaparèixer. Els científics que investiguen Mart encara no s’expliquen el perquè de la ràpida aparició -i desaparició- del metà.
Debat sobre la fosfina (i la vida) a Venus
Els investigadors que van detectar un gas inusual a l’atmosfera d’aquest planeta encara tenen fe en el seu descobriment, però molts científics en dubten
Nova YorkAquesta tardor un equip d’astrònoms va donar una notícia que va provocar un gran enrenou. Van afirmar que havien trobat proves convincents que apuntaven a la presència de vida flotant als núvols de Venus. Si això fos veritat, seria extraordinari. Fa molt de temps que contemplem el cosmos i ens preguntem si hi ha vida allà dalt. Si en aquest planeta pròxim a la Terra hi aparegués una resposta afirmativa, hauríem de pensar que la vida no és infreqüent a l’univers, sinó força habitual.
Aquests astrònoms, dirigits per Jane Greaves, de la Universitat de Cardiff, no van veure des de la Terra venusians microscòpics per un telescopi. En un article publicat a la revista Nature Astronomy han explicat que van detectar una molècula anomenada fosfina i que només se’ls acudia una explicació convincent per a la seva formació: la possibilitat que fos un producte residual dels microbis. Cinc mesos més tard, després de girs inesperats i dubtes persistents, els científics no saben ben bé què pensar d’aquestes dades ni què volen dir. Podrien esperonar una represa dels estudis sobre Venus, que han quedat relegats durant dècades. Podrien apuntar a un vulcanisme exòtic i a nous enigmes geològics. De fet, podrien estar relacionades amb alienígenes. O potser no volen dir res.
Jane Greaves i els seus col·legues encara tenen fe en el que han descobert, tot i que han rebaixat els càlculs sobre la quantitat de fosfina. “Estic convençuda que hi ha fosfina als núvols”, diu Greaves. Segons Clara Sousa-Silva, investigadora del Centre d’Astrofísica de Cambridge (Massachusetts) i una de les autores de l’article publicat a Nature Astronom y: “Crec que, en general, l’equip encara està força segur que és fosfina, que el senyal és real i que no hi ha possibles explicacions abiòtiques”. Afegeix, però: “Tots tenim moltes incerteses”.
Científics escèptics
Al cercle dels científics planetaris en general, n’hi ha molts d’escèptics, per no dir incrèduls. Alguns pensen que el senyal és només una mica de soroll, o que es deu potser al diòxid de sofre, un producte químic que, segons sabem, hi ha a l’atmosfera de Venus. Per a ells, ara com ara no hi ha cap mena de prova convincent de la fosfina, per no parlar dels microbis que la produirien. “Sigui el que sigui, serà gairebé imperceptible”, comenta Ignas Snellen, astrònom de la Universitat de Leiden, als Països Baixos, que és un dels escèptics: si el senyal és gairebé imperceptible, “no quedarà clar si és real i, si és real, no sabrem si és fosfina o no”.
“Quan es van fer públiques les observacions, vaig pensar: «Oh, és molt interessant, això»”, diu Martha S. Gilmore, professora de geologia a la Universitat Wesleyana de Middletown (Connecticut). Gilmore és la directora d’un estudi que ha proposat a la NASA una missió robòtica a Venus; es tracta d’una missió capdavantera i ambiciosa, durant la qual una aeronau navegaria entre núvols durant 60 dies. “Crec que som escèptics”, diu Gilmore. “Però, personalment, em sembla que no som gens partidaris de descartar encara aquestes observacions”.
La superfície de Venus és avui una mena d’infern on les temperatures s’enfilen molt per damunt dels 400 graus. Però al començament de la història del sistema solar potser s’assemblava molt més a la Terra actual, amb oceans i un clima moderat. Sembla que, en aquesta primera època, corria també aigua per la superfície de Mart, que ara és fred i sec. “Pot ser que, fa quatre mil milions d’anys, hi hagués entorns habitables a Venus, la Terra i Mart, a tots tres planetes”, diu Dirk Schulze-Makuch, professor de la Universitat Tècnica de Berlín. “I sabem que al nostre planeta hi ha encara una biosfera viable i rica. O sigui que a Venus va començar a fer-hi massa calor. I a Mart va començar a fer-hi massa fred”. La vida, però, quan apareix, resisteix amb tossuderia i sobreviu en entorns inhòspits. Com diu Schulze-Makuch: “Hi ha la possibilitat que encara quedi una certa vida microbiana en alguns nínxols ecològics”.
Un planeta inhòspit
Pel que fa a Mart, alguns científics pensen que encara avui podria haver-hi vida sota terra, a les roques. Però al subsol de Venus hi fa massa calor, segons Schulze-Makuch, que fa dues dècades va estudiar si encara eren habitables algunes parts d’aquest planeta. Potser, diu, la vida venusiana es va traslladar als núvols. Cinquanta quilòmetres més amunt es registren temperatures de màniga curta (uns 30 graus). En aquesta part de l’atmosfera i a aquesta altura els microbis flotarien a l’aire durant uns quants mesos, temps de sobres per poder reproduir-se i mantenir una població viable.
Però ni tan sols els núvols són un lloc serè i benigne. Són plens de gotetes d’àcid sulfúric i estan banyats per la radiació ultraviolada del sol. I hi ha molta sequedat, només hi ha una miqueta d’aigua, un ingredient essencial per a la vida tal com la coneixem. Tot i així, si aquell era l’entorn en què havien de sobreviure, pot ser que els microbis de Venus evolucionessin per adaptar-s’hi.
La fosfina és una molècula senzilla: una piràmide de tres àtoms d’hidrogen units a un àtom de fòsfor. Però fa falta una energia considerable per ajuntar els àtoms, i sembla que a l’atmosfera de Venus no hi ha les condicions necessàries per a aquestes reaccions químiques. Potser la fosfina es va crear gràcies a la calor i la pressió esclafadora de l’interior de Venus.
Fins i tot suposant que les quantitats de fosfina fossin més baixes que les calculades inicialment per l’equip de Greaves, seria tota una sorpresa que les erupcions volcàniques de Venus fossin prou potents i violentes per escopir la quantitat de fosfina necessària per ser detectada allà on l’equip de Greaves diu que n’hi ha: als núvols, a més de 50 quilòmetres d’altura.
“No podem descartar o acceptar així com així el vulcanisme per explicar aquesta nova quantitat de fosfina, més baixa”, diu Paul Byrne, professor de ciències planetàries a la Universitat Estatal de Carolina del Nord, a Raleigh, que recalca les moltes incògnites sobre el planeta i la seva geologia. “Segurament no és cosa del vulcanisme. Però no podem assegurar-ho”.
Fosfina o diòxid de sofre
A la Terra, la fosfina la produeixen els microbis que es desenvolupen sense oxigen. N’hi ha als nostres intestins, a les femtes de teixons i pingüins i en alguns cucs de les profunditats marines. El 2017 Jane Greaves va trobar indicis de fosfina mitjançant el telescopi James Clerk Maxwell de Hawaii. Hi ha molècules que absorbeixen i emeten unes longituds d’ona de llum específiques, les quals formen una empremta digital que permet als científics identificar-les des de molt lluny. Els mesuraments van descobrir el que els científics denominen una línia d’absorció en una longitud d’ona que correspon a la fosfina. Van calcular que en aquesta part de l’aire de Venus hi havia 20 parts per mil milions de fosfina.
Les observacions de seguiment del 2019 es van fer amb l’Atacama Large Millimeter Array, o ALMA, un radiotelescopi de Xile que consta de 66 antenes. Aquestes observacions van tornar a revelar la mateixa línia fosca corresponent a la fosfina, tot i que amb unes concentracions més baixes, aproximadament 10 parts per mil milions.
Altres científics afirmen que, encara que hi hagi un senyal, és molt més probable que provingui del diòxid de sofre, que absorbeix la llum gairebé a la mateixa longitud d’ona. Jane Greaves argumenta que els crítics no han entès les precaucions que s’han pres per descartar “línies falses”. Segons diu, la forma específica de la línia d’absorció és massa estreta per coincidir amb la del diòxid de sofre.
Anar a Venus
Bryan Butler, astrònom de l’Observatori Nacional de Radioastronomia de Socorro, a Nou Mèxic, explica que ha analitzat amb altres persones les mateixes dades obtingudes amb l’ALMA, i no hi ha trobat cap indici de fosfina. “Ells afirmen que encara la veuen i nosaltres encara afirmem que no n’hi ha”, diu Bryan Butler. “Des del punt de vista purament científic, ningú els fa costat perquè ningú ha pogut reproduir els seus resultats”. Els nivells de fosfina, si n’hi ha, també podrien canviar amb el pas del temps. Això faria més difícil trobar respostes definitives, com passa amb l’etern misteri del metà de Mart.
El debat sobre la fosfina de Venus continuarà estancat fins que no es facin més observacions. Però la pandèmia del coronavirus ha provocat el tancament de l’ALMA i de l’Observatori Estratosfèric d’Astronomia Infraroja (SOFIA) de la NASA, un telescopi a bord d’un 747 modificat que pot estudiar la llum infraroja des de dalt de l’atmosfera terrestre. (L’avió reprèn els vols aquest mes.)
El globus que formaria part de l’ambiciosa missió a Venus proposada per Gilmore podria resoldre els dubtes, perquè recolliria directament mostres d’aire. Seria capaç de trobar no només la fosfina, sinó també les molècules a base de carboni de qualsevol microbi. “No hi ha dubte que ens hem de ficar entre els núvols”, diu Martha S. Gilmore, de la Universitat Wesleyana, “perquè és l’hàbitat que, segons aquestes hipòtesis, sustenta la vida”.
