La cuina dels ermitans

PalmaSent fascinació per les persones que decideixen retirar-se de la societat i troben en els cims de les muntanyes i en la bellesa dels paratges un escenari perfecte per a la solitud, la contemplació i la recerca espiritual. El sistema de vida dels ermitans, ara ja quasi en extinció, em té captivada d’ençà que vaig llegir el llibre que dona títol a aquest article, un dels primers receptaris que vaig tenir en propietat gràcies a un bon amic, que me’l regalà després de visitar l’ermita de Betlem quan encara estava habitada.

El seu autor, amagat rere el pseudònim de Miquel de Binifar, fou membre de la congregació de Sant Pau i Sant Antoni durant uns anys, part dels quals els ocupà feinejant com a cuiner de les ermites on va viure. És, per tant, ben coneixedor d’una manera molt particular de veure i viure aquest món i transmetre’l amb veracitat. La seva intenció de fer d’intermediari entre el passat i el present ha fet possible que disposem d’un autèntic llegat que s’hauria perdut irremeiablement sense la seva tasca.

Pobra, frugal i senzilla

La vida dels ermitans era i és senzilla, tranquil·la i allunyada dels béns materials. Les persones que optaven per aquest sistema de vida feien vot de pobresa, molt arrelats a les tradicions i poc amants d’implantar canvis. La seva cuina, en conseqüència, era pobra, frugal, senzilla i allunyada de floritures però amb fama de ser bona i saborosa.

Les ermites solien disposar d’un hort on es cultivaven verdures i llegums que els permetia ser autosuficients tot l’any, com també d’algun bocí de terra per conrear cereals. Com a fills espirituals del Cartoixos practicaven l’abstinència de carn i de vi i l’únic greix emprat per cuinar era l’oli d’oliva. Durant segles menjaren cuinat quasi tota la setmana a excepció dels divendres, que es feia dejuni de pa i aigua, i els diumenges, que es menjaven fideus. A partir del segle XX s’introduïren costums nous que es reflecteixen en el llibre, situat en la dècada dels 60. La dieta de cada dia solia anar més o manco d’aquesta manera: les sopes eren el berenar i el sopar de cada dia; per dinar hi solia haver cuinat de llegums, fideus o un arròs molt senzill de primer plat; el segon plat podia ser una truita, plats de verdura com la carabassa fregida, tombet o pastanagues. En més poca mesura es menjava peix, quasi sempre bacallà o gerret. Cada comensal disposava d’un platet d’olives. No hi faltaven mai la fruita, el pa i les figues seques. Els dies de festa, Nadal, Pasqua i sant Pau, patró dels ermitans juntament amb sant Antoni, eren els únics dies de l’any que es berenava de coca i xocolata. Per dinar es cuinava arròs amb bacallà o amb qualque altre peix aportat pels benefactors. De segon plat es feia una greixera d’ous i verdures, i de postres es permetien algunes llepolies: torró o tambor d’ametles per Nadal, cocarrois i panades per Pasqua. Les herbes aromàtiques enriquien totes les receptes i era ben habitual, com a bona cuina d’aprofitament, que es fessin conserves per a tot l’any. Després d’una visió ben general i mancada de detalls esper haver despertat una mica la vostra curiositat per aquesta cuina que ens connecta a una illa que s’esvaeix com una grapada d’arena entre les mans.

Del mateix llibre he triat aquesta recepta: una colflori ofegada molt senzilla i ràpida que tindreu a punt en 15 minuts.