LA PANDÈMIA I ELS JOVES

Nosheen Talat, 16 anys, Barcelona: “No tinc por del virus sinó de no poder sortir al carrer”

Durant el confinament s’ha vist superada per la quantitat de deures, i les classes virtuals li han deixat una certa sensació d’irrealitat

“No pot ser que n’hagis suspès tres! Català impossible, i de castellà ho has entregat tot. No m’espantis. Dimecres ho sabrem”. La Nosheen Talat, de 16 anys, parla amb el seu millor amic, el Hussnain. En el moment de fer aquesta entrevista esperen amb candeletes l’entrega de les notes, però no tant per saber si han suspès -ella ja sap que ho té tot aprovat- com per tornar-se a trobar. Han d’anar a l’institut per grups i el que troba més estrany és que només veurà la meitat dels seus amics. És el que més ha trobat a faltar. “L’únic que volia era que comencés l’institut, però aquest curs ja no comença”, explica amb desesperació.

L’Institut Miquel Tarradell del barri del Raval de Barcelona és, per a ella, el seu espai de socialització i, per als seus pares, que no la deixen sortir gaire sovint, és un espai segur. “Ni que sigui veure’ls 10 minuts, sobretot els que no he vist per videotrucada, com el Moha, l’Ali, l’Ikra...”, enumera. La Nosheen sap que hi ha coses que no tornaran a ser iguals. Proposar de quedar li costa més i ara saluda amb el colze. Durant el confinament s’ha vist superada per la quantitat de deures, i les classes virtuals li han deixat una certa sensació d’irrealitat. “Vull seure l’any que ve a classe i veure que estic a segon de batxillerat de veritat i que ho he aconseguit”, explica, i s’imagina decebuda la possible universitat online del futur.

En el seu cas, confinament és, per tant, sinònim “d’avorriment”, malgrat que quan els docents els van dir que l’escola tancava a tots se’ls va escapar un somriure al pensar que no hi hauria classe durant dues setmanes, que s’han acabat dilatant massa en el temps.

La mare crida des de la cuina el pare, que és a la seva habitació. Al mig hi ha l’habitació de la Nosheen. Mentre ella fa una videotrucada amb un professor asseguda al llit, la seva germana, amb qui comparteix dormitori, li diu burleta “Sembles una empresària, tens molta feina”, i la seva neboda de dos anys comença a posar-se pesada. La convivència no ha sigut fàcil en un pis de quatre habitacions amb 11 persones i admet que més d’una vegada ha tingut ganes de dir: “¿Voleu tancar la porta i callar?” “Ens barallem per qualsevol cosa. Tot el dia hi ha bronca”, explica la Nosheen, que diu sense embuts que espera que tornin aviat tots a treballar. La necessitat d’independència s’ha fet més present durant la crisi i ja està buscant feina per a l’estiu. Vol demostrar a la seva família del que és capaç.

Però no tot han sigut angoixes. La confiança de la mare a l’hora d’anar a comprar, que no es fia de cap altre membre de la família per triar la fruita i la verdura bona, ni massa verda ni massa madura i al millor preu, li ha servit per prendre l’aire de tant en tant.

D’origen pakistanès i musulmana, el Ramadà també ha fet que el confinament li passés més ràpid. Durant el confinament ha sigut més fàcil fer-lo perquè podia llevar-se tard i no tenia gana tan aviat com els altres anys, quan, després d’aixecar-se per fer un àpat a dos quarts de quatre de la matinada, es llevava a les 7 per anar a l’institut. “Estàs cansat, t’agafa set perquè fa calor i gana quan fas educació física”, explica. El que no han pogut fer és convidar amics per la Festa del Xai ni anar a la mesquita, tot i que el seu germà -que és imam- ha pogut continuar fent les lectures des de casa a través d’un canal de YouTube. Les xarxes també han fet el confinament de la Nosheen més suportable: curiositats a TikTok i challenges d’exercici físic l’han tingut entretinguda, ja que no ha pogut jugar al criquet com acostumava a fer i ha perdut la concentració per continuar amb les seves aficions habituals: dibuixar, escriure relats i llegir novel·les romàntiques.

Encara que li ha costat seguir l’actualitat sobre la pandèmia, té clar que l’objectiu és trobar ja la vacuna. I és que la Nosheen no té por del virus sinó de no poder sortir al carrer i no poder anar a classe. Amb la pressa i les ganes d’una adolescent que vol viure el present, demana que s’acabin les fases i les mascaretes que enrareixen l’ambient. Fins i tot aquesta entrevista és una bona excusa per canalitzar l’energia: “Porto tres mesos sense sortir. Ara no em ve de gust tornar a casa”.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF