Societat 04/09/2021

Tenim prou en compte el cervell quan eduquem?

El cervell s’adapta a qualsevol sistema educatiu, però les conseqüències per a la construcció integral de les persones són molt diferents

3 min
Una il·lustració d'un cervell humà

BarcelonaL'aplicació sinèrgica dels coneixements en neurociència al camp de l'educació ha generat una nova disciplina acadèmica, la neuroeducació o neurociència educativa. És un camp transdisciplinari de coneixement i recerca que promou la integració de les ciències de l'educació amb les que s'ocupen del funcionament i el desenvolupament neuronal i cerebral en tots els seus vessants. La neuroeducació no és, ni pot ser, un substitut de la pedagogia. La seva funció és proporcionar dades fisiològiques, neurològiques i funcionals sobre la formació i l’operativitat del cervell que permetin el desenvolupament de noves estratègies pedagògiques i l’optimització de les existents. Dit d’una altra manera: no invalida les estratègies pedagògiques actuals, moltes de les quals són perfectament vàlides, sinó que justifica per què aquestes estratègies funcionen. I també permet explicar per què hi ha estratègies que no funcionen, i de quina manera es pot continuar optimitzant el procés educatiu. No pretén, per tant, fer una revolució educativa, sinó contribuir de forma sinèrgica a l’evolució raonada del sistema educatiu.

És en aquest context en què ens podem preguntar si tenim prou en compte el cervell quan eduquem. La resposta depèn de què entenguem per educació o per ensenyament. I és en aquesta dicotomia parcial on em vull centrar. Segons el diccionari, ensenyar és “comunicar a algú una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc., donant-li’n lliçons, explicacions, fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics; instruir algú”. En canvi, educar és “ajudar algú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals; transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura; desenvolupar i perfeccionar una capacitat o una qualitat”. Més enllà de les paraules educar o ensenyar, si el que es pretén és comunicar coneixements donant lliçons, explicacions, fent demostracions, etcètera, m’atreviria a dir que el sistema educatiu actual segueix més o menys les dades neurocientífiques de què disposem sobre el procés d’aprenentatge.

Ara bé, si el que pretenem és ajudar al desenvolupament de les persones perquè perfeccionin les seves qualitats, llavors al sistema educatiu actual li cal fixar-se molt més en els coneixements que aporta la neurociència educativa, per incorporar i integrar en el dia a dia de les aules, dels professionals de l’educació i dels alumnes, qüestions tan importants com la confiança, l'estimulació de la curiositat i la capacitat crítica raonada, el treball de les funcions executives que permeten aprofundir en l’empoderament i la proactivitat individuals i de grup, etcètera. És la distinció entre les definicions d’ensenyar i educar. Penso que estem en el bon camí, però sens dubte cal aprofundir-lo i consolidar-lo.

La decisió sobre com educar, però, no la donen ni la poden donar la pedagogia i la neurociència. Hi ha estratègies pedagògiques de tota mena, des de les més ràncies, que basaven l’aprenentatge en la por i la memorització acrítica de continguts descontextualitzats, fins a les més modernes, que posen la capacitat proactiva i socioemocional dels alumnes al centre del procés. També els coneixements en neurociència ens indiquen que el cervell s’adapta a qualsevol sistema educatiu, però les conseqüències per a la construcció integral de les persones i per a la generació de societats justes són molt diferents. La decisió ha de néixer d’un pacte social, i ens hem de mostrar convençuts. Si volem educar persones crítiques, empoderades, socialment compromeses, proactives, etcètera, ens cal aprofundir més en els coneixements que la neurociència aporta a l’educació, integrar-los en el nostre dia a dia i utilitzar-los amb convenciment.

stats