La ciutat dels vencedors (III)

No està clar que a Palma el franquisme afectàs cap obra rellevant d’aquell temps, exceptuant-ne el monument de la Feixina

El control militar i falangista de les institucions de Ciutat era total, però encara que s’ha volgut veure un impacte ideològic del nou règim franquista sobre l’arquitectura, no està clar que a Palma el franquisme afectàs cap obra rellevant d’aquell temps (exceptuant-ne el monument de la Feixina). Com diu Miquel Seguí citant Lluís Domènech: “La postguerra, com a seqüela del fet irracional i lamentable de la guerra, no genera una arquitectura directa i íntimament solidària amb el Règim vencedor i arrencada del tronc que podríem anomenar tradició moderna de l’arquitectura. Hi va haver, això sí, un intent de definir una arquitectura per al nou Estat, però aquesta tendència va ser dèbil i confusa en el panorama, ja de per si caòtic, en el qual es movia la cultura, i la definició ideològica no es correspon en aquesta època, com en tantes altres, amb els símbols que certs llenguatges arquitectònics pretenien representar”.

Els arquitectes més actius els anys 40 eren Enric Juncosa, Carles Garau, Guillem Muntaner, Guillem Forteza, Francesc Casas, Josep d’Oleza, Garcia Ruiz i Gabriel Alomar. Els que havien liderat l’etapa anterior a la Guerra Civil anaven minvant la seva obra per raons d’edat, malaltia o mort. Gaspar Bennazar va morir el 1932 i Francesc Roca, el 1940. Guillem Forteza va anar deixant la seva feina en mans del seu col·laborador Carles Hack, mentre que Jaume Alenyar feia poca feina i continuava sent l’arquitecte municipal principal.

Al modernisme dels anys 20 el seguirà als anys 30 el racionalisme, convivint amb els eclecticismes i les alternances estilístiques. Fins a la meitat de la dècada dels 40 es faria obra d’orientació racionalista, que tindrà com a referència el GATEPAC barcelonès i l’escola de la Bauhaus alemanya.

Durant aquells anys es va fer sobretot arquitectura privada d’ús particular, però també algunes iniciatives públiques, moltes de les quals encara estan dins la ciutat antiga. Una d’important, que va passar una mica desapercebuda, va ser la declaració de monument historicoartístic de la Murada de la Mar: “La Murada de la Mar és l’única resta del recinte del segle XVI que es conserva i, encara que com a element artístic en si, o pels detalls que conté, no ofereixi especial interès, és cert que l’ofereix com a part d’un interessant conjunt urbà en unió de monuments tan importants com la Catedral i el palau de l’Almudaina, als quals serveix de basament” . Com explica Pilar Simón en el seu estudi sobre l’evolució de les actuacions a la murada al llarg del segle XX, el Ministeri d’Educació Nacional passaria a exercir la tutela del monument, mitjançant decret de 21 de setembre de 1942.

Arquitectes consagrats també varen fer alguna obra pública. Francesc Casas intervingué en la delegació d’Hisenda i en l’edifici per a la Comandància de Marina al passeig Sagrera. L’arquitecte Cases Lamolla va fer l’edifici de Correus amb l’enginyer Francesc Pou, mentre que Guillem Forteza feia el mercat de Pere Garau.

Carlos Garau Tornabells, arquitecte molt actiu, feia molta obra particular i alguna de privada d’ús públic com la clínica Rotger del carrer General Riera (que ara ja no existeix), en el temps que el seu cunyat i adversari històric de Joan March, Manuel Salas Sureda, moria a Palma el 1942. A més, va ser l’arquitecte de l’estadi Lluís Sitjar, com també de la Casa Provincial de la Infància, al carrer General Riera. En aquesta zona de la ciutat, i juntament amb altres edificacions de diferents èpoques, es va anar configurant una “ciutat assistencial” que encara perdura. Totes aquestes edificacions eren a l’Eixample, que creixia molt caòticament.

Antonio Garcia-Ruiz Rosselló, militar i arquitecte, fill del militar del qual ja hem parlat molt perquè va ser el governador civil durant els primers mesos del cop d’estat, va fer la sala Augusta, on havia estat la presó de Can Mir, a l’avinguda que actualment encara du el nom de Joan March Ordinas. L’enginyer militar Baltasar Montaner va dirigir les obres de l’hospital de Sant Joan de Déu, projectat el 1942 per Sixto Illescas Mirosa del GATEPAC.

Durant aquests anys de postguerra, Joan March i Gabriel Alomar anaren construint una amistat gràcies a les feines que els March li anaven encarregant. La primera important el 1942 serà la reforma del palau de Can Aiamans de Lloseta i poc després la reforma de S’Avall. Més tard, trobarem March i Alomar col·laborant en la reforma de l’interior de Palma, el projecte urbanístic més important de la postguerra del qual parlarem al següent capítol.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF