Paral·lelament a la diversió nocturna agitada de les discoteques, als anys 60 se’n creà una altra de més clàssica, més madura i tranquil·la ubicada en espais nous premiats pel Foment del Turisme: Club de Mar, Poble Espanyol, Club Nàutic o el nou Auditòrium, creat per Marc Ferragut i inaugurat per Herbert von Karajan l’any 1969. De fet, no tota la diversió era nocturna. Palma sortia al carrer quan personatges mallorquins triomfaven en el món, com ara Maruja García Nicolau, aquella jove palmesana de barri, de Son Cotoneret, que aconseguí ser Miss Europa l’any 62. O quan Guillem Timoner va ser pentacampió mundial de ciclisme de pista. Palma vibrà igualment quan el Mallorca pujava a la Primera Divisió de futbol o quan es va inaugurar l’Hípica de Son Pardo.
Però més enllà del gran enrenou, hi havia una ciutat més desconeguda, una “Palma íntima”, nom d’un dels llibres de Carlos Garrido, que ens recorda que no tot el món musical estava concentrat a Tito’s i Tagomago: “Hi ha locals que fan història, deixen la seva empremta a la ciutat. Mentre que d’altres es perden en l’ombra sense que ningú se’n recordi més. D’entre els primers, sent una gran enyorança pel Centro de la Guitarra. És un nom que als joves de l’actualitat no els dirà res, però va marcar la vida de molts músics avui reconeguts, com Joan Bibiloni, Pepe Millán, Bel Cerdà, Carles Ponseti, Marusa Cano, Raphel Pherrer i molts altres”.
Ni totes les tertúlies transcorrien a les barres dels bars de Gomila, com ho assegura José Carlos Llop en El Japón en Los Ángeles: “A la ciutat on jo he nascut i visc, existia fa pocs anys una botiga anomenada Japón en los Ángeles. Era una botiga vella, un petit destacament, entre noucentista i colonial, ple de vitrines i armaris de vidre, la llum de la qual no era color de canyella però sí que era ambarina, com la confitura de taronja. Aquesta botiga en principi havien estat dues botigues veïnes: una s’anomenava El Japón i l’altra, Los Ángeles… A El Japón en los Ángeles ningú hi comprava res quasi mai, però aquella botiga mai era buida. Els seus propietaris eren dos germans i a l’horabaixa s’hi reunia una tertúlia d’homes grans com ells que, asseguts en cadires de vímet, xerraven d’un altre món a punt de desaparèixer, com a punt de desparèixer estava ja El Japón en los Ángeles”.
Com és lògic hi havia moltes maneres de passar-ho bé als barris de Palma i llocs emblemàtics molt populars. Ens ho conta Climent Picornell a la seva Crònica sentimental de Ciutat: “M’arriben noves que tomaran el Dorado. Vell i abandonat. Per als al·lots que estudiàrem a les monges agustines del carrer de la Reina Violant, el cinema Dorado era el Dorado, un referent per al barri que l’hostejava, comprès entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera –com molts de fora murada… La Soledat, S’hort des Ca, Ses Cent Cases…”.
El Dorado no va arribar a desaparèixer i ara està rehabilitat com a habitatges privats. Té un cert interès arquitectònic, ja que va ser dissenyat per l’arquitecte Guillem Reynés, autor de nombroses obres malgrat la seva curta vida, com ara el cine Modern de la plaça de Santa Eulàlia, del qual ja hem parlat.
Extracte del tercer volum de la biografia de Palma editat per Palma XXI
