Les successives lluites entre liberals i conservadors varen donar peu a un altre cop revolucionari que, amb la caiguda de la monarquia d’Isabel II, va posar al front de l’Ajuntament els republicans. Aquest període és anomenat el Sexenni Revolucionari, ja que va durar només sis anys (1868-1874), 11 mesos dels quals varen ser els de la brevíssima Primera República Espanyola. Després tornarien els Borbons amb la Restauració, que duraria fins a la Segona República.
Durant el Sexenni Revolucionari, Palma va tenir sis batles. Entre ells va destacar Rafel Manera, del partit Republicà Federal (liderat a Espanya per Francesc Pi i Margall), que governà durant tres anys. Manera era metge i maçó, i fou el primer batlle escollit per sufragi universal masculí. En tan poc temps es va destacar per iniciatives educatives i sanitàries, com faria durant la Segona República un altre metge: Emili Darder. Impulsà reformes urbanistes importants com l’obertura del carrer del Conquistador i l’esbucament de la murada marítima davant la Llotja fins al moll Vell.
El projecte liberal de la ciutat patí una primera crisi el 1869. La nova burgesia industrial estava afeblida i dividida durant l’anomenada “febre d’or”, a causa, sobretot de la inversió de capital que, provinent de les colònies revoltades, es refugiava en molts dels negocis de Ciutat. Hi havia un canvi generacional, una desafecció de la classe política dirigent precisament perquè les elits econòmiques i un sector encara ben viu de la noblesa local deixaren les classes populars a la intempèrie, provocant l’escepticisme respecte de la bondat de les intencions del projecte liberal.
El pensament liberal de Ciutat va sostenir la tesi del fracàs del model laïcista i republicà, i es va reafirmar en la idea que el progrés s’havia de regular i controlar. El republicanisme federal promogué un rebuig al centralisme que s’expressà, per exemple, amb les crítiques al servei militar obligatori o la campanya contra els diputats cuneros (aquells candidats nomenats des de Madrid que en moltes ocasions no tenien cap relació amb la província on es presentaven).
Els intel·lectuals de la Restauració ens oferiren una versió revolucionària d’aquest període, com es reflecteix al llibre Treinta años de Provincia, de Miquel dels Sants Oliver. Ja es començava a mostrar una societat amb dos forts contrapesos: els tradicionalistes, que volien tornar al passat, i els obreristes, que volien canvis radicals. Al diari El iris del pueblo hi podem llegir el pensament dels republicans: “Escuelas, cajas de ahorro, vapores, carreteras, ferrocarriles y fábricas es lo que Mallorca necesita. Con esto y menos curas de los que hay, pronto se vería la isla libre de la ignorancia y del carlismo que la envilece”.
El moviment obrerista començava a ser una realitat, producte de la incipient industrialització de Ciutat. Des de Palma es feren sentir veus autoritzades com la de Francesc Tomàs, obrerista internacionalista editor d’ El Obrero, publicació que arribà fins i tot a les mans de Karl Marx. Per primera vegada algunes dones, com l’obrera Magdalena Bonet, s’atreviren a expressar les seves opinions polítiques en públic. Haurem d’esperar, però, fins a la Segona República perquè les dones de Palma puguin votar.
L’experiència del Sexenni significà un punt d’inflexió per a la cultura liberal palmesana, burgesa i d’ordre, i serví per experimentar i impulsar noves polítiques urbanístiques, socials i culturals. Algunes d’aquestes idees es varen fer realitat, com l’esbucament de les murades, on coincidiren republicans i liberals, o la urbanització de Santa Catalina, influenciada per Ildefons Cerdà, i que ningú podria imaginar aquells dies que es convertiria en un dels barris més de moda i dels més gentrificats de la ciutat d’avui.
Els debats urbanístics que es traslladaven al Consistori deixaren a les clares l’esperit intensament viu i dinàmic d’una ciutat que tenia una musculatura preparada per plantar cara a la modernitat. Sabem, tanmateix, que durant aquests anys Palma generà il·lusions i propostes d’un gran interès, moltes de les quals eren debatudes en profunditat entre els socis de l’Ateneu Balear o entre els activistes del Círculo Mallorquín. Palma era ja una ciutat moderna però insegura, amb una capacitat d’inversió pública insuficient i molt afectada per la pesta groga del 1870. De fet, l’Ajuntament de Palma, amb governs inestables i poc constants, no va ser mai capaç de liderar els canvis que ell mateix aprovava, un fenomen que veurem repetit fins avançat el segle XX.
