Hàbitats naturals
Societat 30/07/2021

Tenir catalans: Sant Francesc

4 min
Les coes per entrar a la Seu de vegades són desmesurades, mentre que altres indrets igual de rellevants no reben visites.

PalmaEl claustre i l’església de Sant Francesc continuen sent –ho seran sempre– un dels llocs més plens de sentit que hi ha a Palma. També podríem haver dit un dels llocs més bells, però és que la bellesa és una construcció de sentit. Tal vegada per això mateix, reconeguem-ho, no el visitam quasi mai, començant per qui subscriu. Potser és un lloc massa silenciós, massa exigent. El cas és que els mallorquins rarament hi entram, com no sigui per ensenyar-lo a qualcú de fora, enduts per la bravegera, l’estufera i altres sentiments enlairats.

Aquesta setmana em vaig trobar en la circumstància, idiosincràtica dels illencs, de ‘tenir catalans’, que és una experiència d’allò més estiuenca. ‘Tenir catalans’, com la mateixa paraula indica, consisteix a tenir convidats, o visites, d’amics o coneguts vinguts del Principat; si són de Barcelona, existeix una predisposició favorable (i compartida: a ells els agrada dir-ho, i a nosaltres escoltar-ho), a sentir-los dir “que maco”, en referència a qualsevol cosa que se’ls ensenyi. Que els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers practiquem amb gust el costum de ‘tenir catalans’, i que ens hi entenguem sense problemes en una conversa, és una cosa impossible segons Pablo Casado i els que l’aplaudeixen. Rebre convidats o visitants de Catalunya deu ser una manera de formar part dels ‘Països Catalans’, una entitat obscura i amenaçadora, en contraposició amb la lluminositat i la benevolença que se’ns dispensen des del Regne d’Espanya.

Tornant al que dèiem, lluny de ser cap nosa, ‘tenir catalans’ és l’ocasió, per a molts mallorquins, de tornar a llocs, i de menjar plats, que no formen part de la quotidianeïtat, encara que sigui a costa de la paciència dels pobres catalans en qüestió. Pel que feia al meu cas, em tocava una modalitat suau de ‘tenir catalans’: un sol amic en una visita fugaç d’un sol dia; no requeria allotjament ni servei de transport en cotxe, però sí que establia una condició concreta: “Ensenya’m una mica Palma, la teva Palma”, m’havia demanat. Ja dic que hi vaig rares vegades, però, si em demanen per “la meva” Palma, no puc deixar de pensar en Sant Francesc. Amb la tranquil·litat, per altra banda, d’anar sobre segur pel que fa a les possibilitats d’obtenir un “que maco” de celebració.

El claustre de Sant Francesc és el millor gòtic que tenim a Mallorca juntament amb el monestir de la Real (aquest últim va estar a punt de ser arrasat pels de sempre en el desenvolupament de l’audaç operació urbanística que venia al darrere de la construcció de l’hospital Son Espases, d’ubicació totalment irregular), i tots dos els devem als reis Jaumes, I i II (el III ja va ser més malsortat i va perdre el cap devers Llucmajor, com s’explicava a la inoblidable Història de Balears en còmic de l’Equip Botifarra). Tots dos, també, la Real i Sant Francesc, tenen una relació més que estreta amb Ramon Llull: a la biblioteca de la Real, un tresor en si mateixa, s’hi conserva bona part de la biblioteca lul·liana, i a l’església de Sant Francesc, les seves despulles, dins el sepulcre que es pot visitar a una de les capelles del temple (primera a mà esquerra al costat del presbiteri, mirant des de l’altar i del sumptuós retaule barroc, obra de Joan d’Aragó). Tant al claustre com dins l’església, impressionen la densitat del silenci i la gravetat de la llum. Al claustre, la llum s’estampa contra les galeries, s’hi perd i reapareix tot d’una, serena, entre els arcs i damunt les columnes tan primes, tan austeres, tan substantives. Dins l’església, la llum hi entra filtrada pel rosetó que va construir el mestre vidrier Pere Comas, ja al segle XVII, quan el temple va ser reformat i es va aixecar la façana que avui coneixem. Llull es troba, en aquest silenci meditatiu i pietós, dins el seu element natural, com a predecessor que és d’altres grans pensadors occidentals com Giordano Bruno, Leibniz o Descartes. Fa quatre anys, amb motiu del vuitè centenari del seu naixement, al beat el van destorbar i el van treure en processó solemne fins a la Seu. Després van tornar tot d’una el sepulcre a la seva capella de Sant Francesc. Va venir un nunci del Vaticà que, en nom del papa, va donar a entendre que la causa per santificar Llull anava definitivament endavant, després de tots els obstacles i problemes que ha trobat. No és que sigui estrictament necessari que el nostre clàssic universal sigui sant, però tot ajuda. Al cap i a la fi, que el fundador de la literatura catalana sigui un mallorquí, és una cosa que sempre podem refregar amb plaer per la cara del PP i de Vox, i si a sobre és sant, encara amb més ganes.

El meu català ja havia quedat meravellat amb Sant Francesc i per això no li va saber gaire greu trobar-nos que la coa per entrar a la Seu era exagerada i que no valia la pena posar-s’hi, però sí que vam prendre nota del contrast: dos centres espirituals, i dos espais fonamentals del patrimoni cultural de Mallorca, però un està buit i a l’altre no hi poden entrar perquè està massa concorregut. Ens vam decantar per una alternativa profana i vam visitar els Banys Àrabs, una altra meravella, en aquest cas de l’arquitectura musulmana. Pel camí vam poder constatar que les botigues per a turistes, així com les botigues dels museus, funcionaven a ple rendiment, i que el solemne barri de la Seu que retratava Villalonga a Mort de dama torna a estar gentrificat i massificat, no direm com al mític 2019, però gairebé. No ho divulgueu massa, però si l’enrenou i el tràfec del barri us molesten, sempre us podeu refugiar a Sant Francesc. I ja que hi sou, donar-vos el gust de passar-hi una estona de quietud.

stats