Un capvespre a Son Llàtzer: Urgències, el riu que no s’atura

PalmaA qualsevol sala d’urgències de qualsevol hospital potser és on la vida s’assembla més al famós riu d’Heràclit, que sembla sempre igual però que mai és el mateix. El corrent passa aparentment inalterable, però l’aigua que veim passar en l’instant present ja no és la mateixa que vèiem un moment abans, ni la que veurem tan sols un altre moment després. La realitat fluctua, com la nostra presència en aquest món: ara hi som nosaltres, però abans n’hi va haver uns altres i després n’hi haurà uns que encara ni tan sols saben que hi seran. O, per pensar en termes potser més esperançats,fluctuat nec mergitur, com diu el lema de la ciutat de París. És engronsada per les ones, però no s’enfonsa (un lema curiós, d’altra banda, per a una ciutat que no té mar). Quan som a urgències, vol dir que ens engronsam i que acudim a demanar auxili per no enfonsar-nos.

Una conquesta social

El sistema sanitari públic de les Balears és un valor inqüestionable del qual tenim dret a sentir-nos orgullosos, i ho dic en plural perquè un sistema de salut pública és, per definició, una conquesta social que s’han donat (en aquest cas sí que es pot dir així) els ciutadans d’un país a ells mateixos. I això a pesar de tot: a pesar que l’hospital de referència (Son Espases) sigui una edificació il·legal des de la concessió mateixa de les obres; a pesar que l’hospital més nou (Can Misses) acostumi a ser notícia per invasions de mosques, de fongs i de goteres; a pesar que en determinades especialitats s’acabin desviant pacients a la privada a causa de la saturació; a pesar que el finançament sigui escandalosament precari i que alguns polítics (en especial, l’obtús president Bauzá) hagin intentat acabar d’ofegar-lo per fer tombar el model; a pesar que les Balears siguis una de les dues comunitats -l’altra és Catalunya- que més aporten a la sanitat pública espanyola i que sigui, a canvi, la que menys rep i una de les que més pacients atén. A pesar de tot això, dic, perquè aquestes calamitats, i d’altres que podríem enumerar, no responen a tares atribuïbles al sistema com a tal, sinó a unes elits dirigents (especuladors de la construcció i mercaders de la salut de les persones, en combinació amb estols de polítics corruptes: paràsits disfressats de prohoms) que just saben veure en la sanitat pública una enorme oportunitat per amassar diners a costa del bé comú.

Tot això no treu que les escales del pàrquing de Son Llàtzer que duen cap a urgències siguin males de pujar per a algú que empeny un cotxet d’infants, com li succeeix a una dona estrangera que corona l’ascensió amb penes i treballs just quan un ciutadà mínimament educat s’ofereix a ajudar-la, amb bona intenció però ja tard. Millor, en qualsevol cas, que l’home d’una certa edat que fuma impàvid una cigarreta just al costat d’un cartell de grans dimensions que posa en lletres ben visibles: ‘Per favor, no fumis aquí’. En formats més reduïts, el cartell es troba repetit al costat de l’entrada d’urgències i de l’accés per a ambulàncies, però la majoria de la gent que deambula per l’exterior aprofita per fumar i tirar en acabat les llosques en terra, amb una desimbolura i una naturalitat dignes de millor causa. Alguns seuen als bancs metàl·lics que hi ha disposats per a qui vulgui reposar o esperar el bus a la seva aturada; d’altres fan breus passejades de passos perduts, mentre cavil·len qualsevol cosa. Un grup de tres dones i dos homes surten comentant la jugada, i una dona anuncia amb veu perfectament audible: “Us dic que en pegarem un fum, amb aquesta doneta. Això comença així i... Ens podem preparar”. Una mica més enllà hi ha un grup de joves alemanys que parlen amb gran animació: un seu en una cadira de rodes, dos fumen i un altre aguanta la corretja d’un ca enorme d’una raça que no sé identificar. En passar-li pel costat, l’animal esbufega com una locomotora i desprèn la mateixa calor. És quasi tan gran com l’agent de seguretat que compareix com si hagués brotat del paviment per preguntar-nos, al fotògraf Ismael Velázquez i a mi, què feim allà. Ho fa amb cortesia i bones maneres, i quan li explicam que som premsa, fa un gest amb la mà com volent dir que no se’n parli més i s’acomiada amb un somriure. Per la meva experiència, sé que aquest bon tracte amb els ciutadans és freqüent (no diré unànime, perquè pertot hi ha de tot) entre el personal de Son Llàtzer, tant l’administratiu com el sanitari, i això també és d’agrair.

A l’entrada d’urgències, abans d’arribar al taulell d’admissió, quatre al·lotes adolescents seuen en terra amb l’esquena recolzada a la paret, com si fossin al mig d’un parc. A mà esquerra s’entra a la sala d’espera, que la retòrica oficial ha batejat com a “triatge d’urgències”, una denominació que fa pensar en un taller mecànic. Amb tot, la paraula “triatge” al·ludeix a la mecànica del protocol: s’hi trien, efectivament, els pacients, perquè passin a consulta més o manco aviat segons el nivell d’urgència del mal que tinguin: entrar molt aviat és mal senyal, perquè vol dir que estàs més malament que els altres. Ho explica una pantalla que projecta en bucle i en diversos idiomes (català, castellà, anglès, alemany) un seguit d’anuncis amb consells i indicacions: des d’un que insta qui el llegeixi a donar sang, una petició que es reitera a altres cartells grossos i petits, fins als que ens recorden la inconveniència d’automedicar-se, passant per un que especifica la documentació que cal presentar per ser atesos: targeta sanitària i DNI per als súbdits i contribuents; passaport i European Health Care Card (targeta sanitària europea) per als que no tenen la sort de ser espanyols. L’anunci que m’agrada més és un amb l’eslògan ‘Planta cara al grip A’ i que proporciona ‘El telèfon del grip: 900300061’. Venen ganes de cridar-hi i demanar si s’hi pot posar el grip, com als acudits d’en Gila. Hi ha una altra pantalla, aquesta de televisió, penjada tan amunt que ningú la veu ni la mira. Té sintonitzada la Sexta, sense volum, i emet imatges del futbolista Gerard Piqué amb un dels seus fills en bicicleta.

Com que afortunadament la majoria dels pacients no arriben en estat molt greu ni greu (de fet, un problema constant és l’afluència de persones que realment no necessiten ser assistides a urgències, i que saturen així el servei sense motiu), el temps que passen aparcats al triatge acostuma a ser llarg. Molts entretenen el temps d’espera amb una pantalla que no és cap de les esmentades, sinó la del seu mòbil. Urgències és un bon lloc per veure gent capficada en aquests dispositius fins al punt de fer la impressió d’haver-hi de caure a dins. No seria un problema més que per a ells mateixos, si no fos pels que aprofiten per mirar videoclips (musicals o de qualsevol altre gènere; a la sala hi ha un home absort en el visionat d’un concurs amb molta gent que crida) o per jugar jocs digitals que emeten renouets desagradables cada vegada que l’usuari guanya o perd una jugada. Són els inevitables maleducats, incapaços de concebre -malgrat que estiguin envoltats de gent- que al món hi ha algú a més d’ells.

Però, en general, la gent aguanta l’espera així com pot. Alguns comencen breus diàlegs en veu baixa amb els seus acompanyants que solen acabar aviat, d’altres es mantenen tota l’estona en silenci i miren un punt fix. Abunden les cares d’avorriment i de resignació, i el retrat de conjunt desprèn una inevitable imatge de fragilitat: a tots, posats a una cadira de rodes i connectats a un gota a gota, amb una bossa al costat amb les quatres pertinences més necessàries, se’ns posa cara d’engronsar-nos. Cara de voler evitar l’enfonsament així com sigui, però d’haver d’acceptar que tal vegada no serà possible. I la vulnerabilitat es multiplica quan qui es troba així és una persona major i no està acompanyada per ningú, com la dona espantada que espera en un racó de la sala.

Contrastos

El seu mutisme contrasta amb els crits que arriben de la sala de Pediatria, crits que en molts de moments són produïts per més veus adultes que no infantils. Aquesta sala està decorada amb un mural que ocupa tota la paret de l’enfront, i representa una lluna minvant que somriu damunt una mar per la qual naveguen un vaixell de paper amb dos ossets de peluix a dins i un altre vaixell més gran tripulat per nins i nines. A un costat, hi ha un far multicolor. Un infant de no més de tres anys que pedala amb un petit tricicle s’atura devora meu, aixeca el cap i em somriu.

A la sortida, sempre val la pena fixar-se en els prestatges amb llibres per a qui vulgui agafar-los i llegir una estona, amb una oferta certament variada: avui hi ha disponibles, entre d’altres, La Cartoixa de Parma d’Stendhal, Sinuhé el egipcio de Mika Waltari, No digas que fue un sueño de Terenci Moix i un volum que aplega El doctor Rip i Les ombres, de Salvador Espriu, a més d’un manual de Patrón de embarcaciones de recreo i un llibre de text titulat Positrón. Física y química. Mentre n’apunt els títols, se sent del taulell d’admissió la veu d’una funcionària que diu una veritat com un temple: “Que bé que estam quan estam bé”.