"Tenir càncer em va fer descobrir que era més forta que no em pensava"

PalmaEsther Balaguer té 37 anys i és mare de dos criatures. Amb només 33 anys varen detectar-li un tumor maligne al pit i va haver de començar un tractament de radioteràpia. Després de cinc anys, valora la seva experiència com a positiva perquè l'ha ajudat a entendre moltes coses, a valorar les importants i a adonar-se de tota la gent que l'estima i l'acompanya.

Quin va ser el primer símptoma de la malaltia? Quina edat teníeu?

Jo tenia 33 anys. Vaig trobar-me un bony petit al pit, de la mida d'un ciuró. El primer que vaig pensar és que tenia llet enquistada perquè havia estat mare feia poc i pensava que potser hi tenia alguna relació. Llavors vaig anar al metge de capçalera i ell em va derivar a patologia mamària. A partir d'aquell moment va començar tot un període de proves, TAC, analítiques... Jo veia que anaven passant els mesos i no em donaven cap veredicte, cosa que em va fer sospitar. Tres o quatre mesos després m'ho varen confirmar: em varen dir que tenia un tumor maligne.

Quina va ser la vostra primera reacció?

Paràlisi. Em varen dir que el tumor era dolent però que no m'havia de preocupar perquè l'havia agafat a temps. En cap moment em varen dir que em podia morir. Al contrari, em varen explicar que com que me l'havia detectat jo mateixa podríem plantar-li cara. Però sí, paràlisi al principi. Em vaig donar la llicència d'estar dos dies molt malament però també sabia que era important mantenir una actitud positiva, així és que al tercer dia vaig decidir ser optimista i llegir molt sobre com ajudar el meu cos a vèncer la malaltia.

Què vas aprendre de totes aquests lectures?

Vaig aprendre com alimentar-me i quins hàbits havia de canviar. En resum, vaig aprendre que el càncer té tres causes principals: primerament, l'estrès; després, la mala alimentació, i amb això no em referesc només al 'fast food', sinó també a un peix de piscifactoria o unes verdures amb pesticides, i, finalment, la genètica.

I en el vostre cas hi havia un component genètic?

Sí, jo reunia aquests tres elements. Estrès a la meva feina, casos de càncer a la família i, quant a l'alimentació, jo sempre he intentat menjar bé però no em puc permetre menjar cada dia ous o verdures ecològiques perquè els sous són els que són.

Quant al tema hereditari, no està molt clar per què s'hereten els mateixos tipus de càncers i en el meu cas no ha estat així, la meva mare n'havia tingut, però no de pit. D'aquest només conec el cas d'unes germanes del meu padrí, o sigui que em queda un poc lluny.

Vàreu canviar els hàbits a partir de llavors?

Sí, vaig fer un 'clic'. T'adones que te'n pots anar en qualsevol moment i en realitat és un poc a les teves mans dir prou, parar l'estrès, canviar de feina. També vaig intentar menjar millor. Vaig estar de baixa durant bastants mesos mentre feia el tractament i després vaig començar una feina més tranquil·la.

Quins tractaments vàreu seguir?

En el meu cas, el primer que varen fer va ser operar-me. A les tres setmanes ja estava operada. En aquest sentit vull dir que a la Seguretat Social quan s'ha de córrer, corren. Jo estic molt contenta de com va anar tot. I després vaig haver de fer radioteràpia durant tres o quatre mesos més a l'estiu. La quimioteràpia no va ser necessària. Tot i això, ara encara estic fent tractament oral, que té una durada de cinc anys i que m'impedeix, en aquests moments, tenir més fills.

La part del tractament va ser la més difícil de pair?

No, curiosament. Jo sempre dic que, per a mi, el pas per aquesta malaltia ha estat positiu. Primer perquè m'ha demostrat que sóc més forta que no em pensava i després perquè em va apropar molt a la meva gent. Vaig sentir-me molt acompanyada i molt protegida. Físicament era una pallissa, però la lliçó que me'n vaig endur va ser importantíssima. Em vaig sentir molt estimada. Ho vaig explicar al relat 'La revelació' que es va recollir en el llibre 'Anit vaig somniar que Paul Auster era Déu'.

Coneixeu altres persones joves que hagin viscut aquesta experiència?

Jo record que a la sala d'espera no era l'única dona de trenta anys i, és clar, això et fa pensar per què jo he tingut la sort de poder tenir els meus dos fills, ja que hi ha al·lotes molt joves que potser no en podran tenir, i això és una pena.

Quin diríeu que ha estat el major aprenentatge arran de la malaltia?

Primer de tot, vaig quedar gratament sorpresa del servei d'oncologia dels hospitals de Son Llàtzer i Son Espases. Tenia la sensació que estava en molt bones mans.

D'altra banda, personalment, vaig entendre que les coses supèrflues no han de tenir poder per convertir el teu dia en un mal dia. Des de llavors intent viure d'una manera més relaxada, valorar el que tenc i estar amb la gent amb qui vull estar realment. En definitiva, vaig obrir els ulls.